Quadern europeu d'en Martí Grau

La guerra de la sanitat als Estats Units

2009-08-29T19:02:00.000-07:00

A Bloomington, Indiana, durant els caps de setmana dels mesos de calor, el Farmers Market aplega petits grangers, productors diversos d'agricultura ecològica i un públic nodrit de compradors i curiosos. No es pot dir que els productes siguin massa variats, més aviat els que ofereix la terra sense forçar-la massa: molts tomàquets de primera qualitat, prèssecs també en abundància i, en quantitats més discretes, carabasses, pebrots i patates. En canvi, les activitats que ha anat generant el punt de trobada semanal són d'allò més diverses: avui hi he trobat música bluegrass en viu, salsa en altre cantó, quiromància, l'abecé de l'artesania del sabó i...recollida de signatures a favor i en contra de l'assistencia sanitària universal.

Dos taulells costat per costat, separats per un parell de metres prudencials, l'un amb l'ase a les faldilles i l'altre amb elefant -la mascota dels democràtes i la dels republicans-. Decideixo no sorprendre'm pel fet que els de l'ase no estiguin fent front a una aglomeració de gent incontenible i no puc deixar de preguntar-me en qué deu estar pensant el senyor de mitjana edat que, a la banda de l'elefant, s'està deixant persuadir per una senyora octagènaria amb barret de cow-boy. Satisfaig una curiositat més a l'abast: quin eslògan deuen fer servir els que s'oposen a donar cobertura sanitària a tothom en una ciutat universitaria com aquesta, que respira progressisme i cultura alternativa pels quatre costats? "No Obamacare. No to rationed healthcare".

Es tradueix més o menys així: "No al pla Obama. No a l'assitencia sanitària raccionada". Una de les coses més suaus que sentit aquests dies: potser, amb això de "raccionat", es vol fer evocar imatges de l'anomenat "socialisme real" en connexió amb els propòsits de reforma de l'administració. Arreu del país, els missatges no han estat tan fins, tan subtils. Les invectives dels neocons de la era Palin esgarrifen fins els conservadors de tall més clàssic. Pancartes proclamant ras i curt que l'assistència sanitària no és un dret i asseveracions de liders de primera fila dient que la reforma vol promoure l'eutanasia a gran escala. Circula per tot el pais un memorandum -sembla que confegit a partir de Twitter- amb 48 punts de crítica al pla de reforma, 44 dels quals es basen en falsedats o imprecisions.

Avui s'enterrava Edward M. Kennedy a Boston, el defensor més emblemàtic de l'assegurança sanitària per a tothom. La majoria dels seus vells colegues conservadors al Senat no s'haurien mai atrevit a argumentar-li en contra disbarats d'aquesta mena. Una anàlisi molt lúcida que he llegit no fa massa explica com els conservadors de la nova escola s'allunyen cada vegada més de la lògica per demanar a la gent veritables actes i fer-los creure el que la l'evidència desmenteix amb claredat meridiana. Malgrat els esforços de mobilizació d'Organizing for America, la organització de suport a l'acció de govern d'Obama, el camp progressista no sembla que tingui guanyada la batalla de les idees en una qüestió de justicia primària. Son molts i molts anys en els que el discurs polític i social dominant ha fet passar la idea de llibertat individual per davant de la de solidaritat entre individus, en un grau que ens resulta inconcebible a Europa però que no serà fàcil obviar en el futur inmediat als Estats Units.

Quan les parades del mercat han plegat veles, he entrat en un supermercat, també d'aquesta estampa ecològica tant comuna a Bloomington. Per poder complaure més tard uns amics de visita, he triat cerveses d'un assortiment molt variat: una d'alemanya, una de belga, una de mexicana i així unes quantes més. En voler pagar a la caixa, la sorpresa: "Ho sento, la llei d'Indiana prohibeix vendre cerveses els diumenges", em diu el caixer. M'he sentit la llibertat individual lleugerament invadida i que algú estava essent excessivament solidari amb la meva salut. He deixat les ampolles i he comprat gelat.

Denominacions de productes tèxtils i etiquetatge

2009-04-01T10:14:00.000-07:00

No fa gaires dies, vaig rebre l'encàrrec d'elaborar un informe del Parlament Europeu sobre Denominacions de productes tèxtils i l'etiquetatge relacionat. Es tracta de pronunciar-se sobre la proposta de la Comissió Europea (CE) de revisar la legislació comunitària en la matèria. Ahir mateix vam poder fer el primer intercanvi de punts de vista a la Comissió de Mercat Interior i Protecció dels Consumidors, on vaig presentar un document de treball per iniciar la discussió.

Pot semblar un tema àrid, però en canvi penso que és de gran importància per fer la indústria europea competitiva davant dels mercats asiàtics i, sobretot, per fer que els consumidors europeus poguem decantar-nos per productes sostenibles. A Catalunya, el sector tèxtil ha tingut històricament una gran importància. Jo mateix, de petit, em movia sovint entre els patrons de cartró fets a mà per a pantalons i camises d'una empresa familiar de confecció que ja no és; sempre m'impressiona veure les colònies tèxtils abandonades a la Vall del Llobregat. Hem de fer que el que queda d'aquesta indústria a casa nostra es mantingui i, si és possible, que s'expandeixi en el futur: és un objectiu possible si ens concentrem en la producció de qualitat.

La proposta de la CE conté dos elements principals. En primer lloc, es proposa reduir el temps i la complexitat dels tràmits del procediments de l'autorització de noves fibres. En segon lloc - i per aconseguir l'objectiu ja esmentat- planteja convertir les tres directives existents en un reglament. Com que els reglaments, a diferencia de les directives, són d'aplicació directa, s'evitaria així que les legislacions nacionals hagin de de ser revisades cada vegada que s'aprova una nova fibra en l'àmbit comunitari.

En definitiva, la CE aposta per la simplificació (menys costos administratius per a les empreses i una posada en el mercat dels nous productes més ràpida) i aboga per limitar la revisió a aquests aspectes, per no caure, precisament, en un procés complexe pel que fa a la revisió mateixa.

Com a ponent de l'informe del Parlament penso, en canvi, que no s'entendria que no aprofitessim la ocasió per adaptar la legislació a l'evolució que ha fet el sector en els darrers anys. De fet, si no ho féssim, distorsionariem el bon funcionalment del mercat i fariem els consumidors més vulnerables. Us explico a continuació les meves raons.

Sens dubte, la competitivitat de les empreses tèxtils europees passa per fomentar la innovació. Fer més àgils els procediments per a la inclusió de productes nous i de qualitat és una mesura molt últil, però no pot ser l'única en aquest camp.

La competitivitat del sector a Europa, a més, no es deriva únicament de la qualitat o de les propietats intrísiques dels productes locals i de com això ajuda a pujar fre a productes d'importació, fabricats massivament i venuts a preus més baixos. Cada vegada més, el consumidor europeu fa intervenir un altre element en la tria: busca productes sostenibles, pensant en la pròpia salud i en el respecte al medi ambient. Europa ha de posar-se al capdavant d'aquest tipus de producció.

Els consumidors hem de poder tenirm per exemple, informació unificada a nivell europeu sobre les recomanacions de rentat (pensem en l'estalvi d'aigua i productes de neteja!); hem de poder saber on han estat produïts els diferents components de les fibres i quin camí han seguit fins al lloc de venda; hem de poder optar per productes orgànics fácilment identificables.

I que m'en dieu dels problemes de salut que poden generar algunes fibres? Les al.lèrgies són un problema en augment en la nostra societat i cal que estiguem segurs que els teixits que comprem no ens exposen a aquest risc.

En definitiva, cal preparar la indústria europea per a compradors cada cop més exigents, els mateixos que al capdavall la poden fer viable davant de produccions més indiscriminades d'altres zones del món.

Recursos col.lectius per a la defensa dels consumidors

2009-04-01T02:57:00.000-07:00

Els drets dels consumidors sovint no resulten prou ben protegits perquè moltes transaccions a Europa ténen avui una naturalesa transfronterera. La Comissió Europea i el Parlament Europeu treballen per un sistema que faciliti que els consumidors de diversos països puguin agrupar-se per defensar les seves reclamacions. A la sessió plenària de la setmana passada vam poder debatre la qüestió. Tal com va dir la nostra coordinadora de Mercat Interior, Evelyne Gephardt, la majoria de gent no aniria a judici per sis o set euros de més mensuals a la factura del telèfon, però en canvi, quan molta gent amb el mateix problema s'agrupa, es pot iniciar un preocediment de reclamació i compensació amb moltes garanties d'èxit. Per la meva banda, vaig exposar així la meva visió:

"Señor Presidente, en un mercado sin fronteras como el europeo, es importante que, aparte de velar por el buen funcionamiento de la competencia, nos preocupemos con igual celo de la protección de los consumidores.

A lo largo de medio siglo, las barreras para los productos han ido cayendo, pero, en buena medida, estas barreras siguen en pie para los consumidores.

Las prácticas comerciales abusivas a menudo no son denunciadas por los consumidores ni perseguidas por las organizaciones de consumidores porque existe la consciencia de la dificultad de obtener compensación.

El recurso colectivo permite aunar esfuerzos en los casos en que existen muchos afectados, y ofrece una perspectiva mucho mayor de alcanzar una reparación. Por la naturaleza transfronteriza de buena parte de las transacciones económicas en la Unión Europea, este derecho al recurso colectivo no se puede circunscribir a los ámbitos nacionales.

Necesitamos una verdadera iniciativa de alcance europeo, algo que, para ser efectivo, entrañará un cierto grado de armonización o acercamiento entre los sistemas nacionales existentes. El modelo a elegir debe tener como objetivo facilitar el acceso a los consumidores al sistema, evitar las cargas exageradas y la burocratización.

Considero, por lo tanto, que se deberían privilegiar los mecanismos de solución alternativa de conflictos, por ser los que ofrecen más agilidad, y también los procedimientos judiciales simplificados con costas reducidas."

Les relacions entre Estats Units i Europa

2009-03-29T12:25:00.000-07:00

És gratificant comprovar com al Parlament Europeu existeix un consens amplíssim sobre les possibilitants i la conveniència de refer les relacions amb els Estats Units. Avui tothom, a dreta i esquerra, té l'esperança posada en el President Obama. Però no hem de oblidar que ha calgut que un altre president deixés la Casa Blanca per que els necons europeus -que també n'hi ha, i força!- abjuressin aparentment de la seves simpaties.

Les relacions entre les societats civils europea i nordamericana s'han vist perjudicades especialment durant l'etapa Bush. Durant el darrer ple a Estrasburg es va debatre i votar l'informe Millán Mon sobre les relacions transatlàntiques.Vaig tenir la ocasió d"expressar breument la meva visió sobre la qüestió:

"Señor Presidente, con la elección del Presidente Obama, los Estados Unidos viven un momento histórico, cuya transcendencia es ampliamente sentida y compartida en Europa.

El Presidente Obama encuentra hoy plena sintonía en Europa con relación a una acción política que tiene como palabras clave «reconstrucción» y «recuperación».

El discurso del Primer Ministro Gordon Brown, ayer, en este mismo recinto, es una buena prueba de la compenetración existente. Sin duda, esas palabras «reconstrucción» y « recuperación» merecen todo el protagonismo posible ante la situación de crisis actual, frente a la que nos planteamos evolucionar hacia una economía verde donde crecimiento y protección del medio ambiente no estén reñidos, sino que se complementen perfectamente.

Pero también asistimos a una «reconstrucción» y una «recuperación» de los puentes entre Europa y los Estados Unidos que habían quedado debilitados en la última década.

El retorno de los Estados Unidos al multilateralismo es una muy buena señal para Europa y hace más viables nuestros objetivos de paz, justicia y bienestar en el escenario mundial. Los últimos años, sin embargo, también han supuesto un alejamiento entre las sociedades civiles a ambos lados del Atlántico.

Desde las instituciones europeas debemos propiciar las interacciones de todo tipo entre organizaciones, mundo académico, medios de comunicación y agentes sociales para que esta brecha pueda ser colmada."

Multilingüisme

2009-03-24T04:45:00.000-07:00

Fa només uns moments, hem obtingut una gran victòria a l'hemicicle del Parlament Europeu. La Maria Badia n'ha estat la principal artífex, proposant una resolució alternativa a l'informe del diputat popular Graça Moura titulat Multilingualism: an asset for Europe and a shared commitment” (A6-0092/2009) . El text alternatiu havia rebut l'adhesió de de diversos grups polítics, que veien molts problemes en el text original del ponent. En el vot, una majoria de diputats han donat suport a la proposta de la Maria.

Se m'han posat els pels de punta quan, al plenari, Graça Moura ha intentat defensar-se de la resolució alternativa dient que "els nacionalismes exhacerbats" volien aigualir-li el text i portar les seves batalles al Parlament Europeu. Tot al contrari: els diputats populars espanyols havien introduit esmenes en l'informe que qüestionaven de dalt a baix la política lingüística a Catalunya, a partir d'una suposada defensa al dret dels pares a escollir la llengua en la que volen escolaritzar els seus fills.

Els populars volien subvertir així el que han estat i són les principals virtuds del model català, un model que resulta prodigiós -malgrat la molta feina que queda per fer- si mirem la situació ens molts altres indrets d'Europa. Primer pilar del nostre model, la cohesió social: la llengua catalana és avui un patrimoni comú de tots els catalans, dels que la parlen i dels que no la parlen. Segon pilar, el nostre model treballa per objectius vàlids per a tothom: garanteix, al final de l'escolarització, el coneixement del català i del castellà. En base al principi de subsidiarietat, correspon al nostre poble, a les nostres institucions, el decidir de quina manera i amb quins ingredients s'assoleixen aquests objectius i es preserva la nostra ben guanyada cohesió social.

L'Assamblea Parlamentària Euro-Mediterrània debat sobre la crisi econòmica

2009-03-17T16:12:00.000-07:00

L'Assamblea Parlamentària Euro-Mediterrània tot just ha conclòs a Brussel.les la seva sessió plenària semestral. No cal dir que els grans temes han estat Gaza i la crisi econòmica.Aquest darrer tema va ser objecte ahir d'un debat monogràfic. En la intervenció que vaig realitzar vaig voler centrar-me en quins canvis hauria de fer la pròpia institució per respondre adequadament a la crisi:

"Gracias, Sr. Presidente. Quisiera dedicar mi breve intervención a reflexionar sobre qué podemos hacer como institución ante la crisis.

Más allá de las distintas recomendaciones que podamos emitir, creo que la crisis actual nos empuja también a plantearnos cual es el mejor sistema de organización del que podemos dotarnos para contribuir de manera efectiva a salir de la crisis, cual es el programa de trabajo que deberiamos priorizar y cual es el encaje que mejor conviene a la APEM en el engranaje institucional, para alcanzar éstos objetivos.

En primer lugar, se nos hace evidente la necesidad de que la APEM se asocie estrechamente a la Unión por el Mediterráneo como su dimensión parlamentaria y que pueda así adoptar actos concretos, de incidencia directa sobre nuestras economías y nuestras sociedades.

En segundo lugar, no debemos en modo alguno abandonar la agenda del Proceso de Barcelona. Los grandes proyectos de la Unión por el Mediterráneo son muy adecuados, pero debemos igualmente reforzar el importante acervo acumulado a lo largo de casi 15años por los socios euromediterraneos sobre la base de la estrecha interdependencia económica y social.

Por último, debemos poner un especial énfasis en la formación, en la educación: ésta es la mejor garantía para una economia competitiva, para la cohesión social y para la creación de un verdadero sentimiento de comunidad entre Europa y el Mediterráneo."

Pla d'acció europeu per la petita i mitjana empresa

2009-03-09T22:18:00.000-07:00

El passat 3 de desembre la Comissió de Mercat Interior i Protecció al Consumidor (IMCO) va aprovar la opinió sobre la "Small Business Act", de la qual vaig ser ponent. La "Small Business Act" és el conjunt de directrius i mesures generals de que es doten les institucions europees en favor de la petita i mitjana empresa. La iniciativa va arrencar ja fa temps, però resulta d'especial importància en el moment actual, per fer front a la crisi.

Avui hem debatut al ple sobre l'informe de fons del mateix tema que la colega socialista hongaresa Edith Herczog ha elaborat a la Comissió d'Indústria. El consens dels grups és ampli, com ha de ser en un àmbit de tanta importància. Crec, però, que des de l'esquerra hem de subratllar qüestions vitals que sovint corren el risc de quedar relegats. Aquesta idea ha centrat la meva intervenció en qualitat de ponent de la opinió d'IMCO:

"Señora Presidenta, en primer lugar quisiera dar las gracias a la ponente, la señora Herczog, por su informe y por la colaboración que ha ofrecido a los responsables de las opiniones de las demás comisiones.

Como ponente de opinión de la Comisión de Mercado Interior y Protección del Consumidor quisiera señalar brevemente los tres elementos que nos parecen esenciales –aunque también en cuanto a otros elementos tenemos un consenso muy amplio– y que nos gustaría destacar en la opinión que elaboramos en su momento.

En primer lugar, la necesidad de actuar ante la situación que se crea en muchas ocasiones en el momento de la jubilación del empresario en la pequeña y mediana empresa. Demasiadas veces, la jubilación supone el fin de la actividad de estas empresas o, en otros casos, la absorción por empresas mayores, con lo cual dejan de tener su naturaleza de pequeña y mediana empresa.

En segundo lugar, el valor de la formación como elemento clave, tanto para mejorar las capacidades de las empresas y de sus profesionales como para poner de relieve el valor social de las empresas en el conjunto más amplio de la sociedad.

Por último, hacer especial referencia a las mujeres, que son las que siguen experimentando las mayores dificultades para sacar adelante este tipo de empresas."

Avaluació de la Política d'Exteriors i de Seguretat Comuna (PESC)

2009-02-19T20:42:00.000-08:00

Ahir vam debatre al ple del Parlament l'informe anual sobre l'avaluació de la PESC corresponent a 2007 i avui l'hem votat. El ponent del text és el president de la Comissió d'Afers Exteriors, Jacek Saryusz-Wolski (PPE) i jo he exercit de ponent a l'ombra del grup socialista. Aquesta és la meva intervenció en el debat:

"Estimados colegas, señora Ferrero-Waldner, señor Solana, quisiera, en primer lugar, dar las gracias a los tres ponentes por su trabajo y, en tanto que ponente alternativo del informe sobre la PESC, me referiré a este informe en concreto, empezando por felicitar al señor Saryusz-Wolski por el resultado de su trabajo y por la colaboración que ha ofrecido a los demás grupos para conseguir un resultado consensuado.

De la misma manera que este Parlamento ha reclamado en numerosas ocasiones que la Unión Europea se dote de los instrumentos necesarios para hablar con una sola voz en el mundo, también la propia Cámara sabe mostrarse cohesionada en torno a la evaluación y el impulso de las grandes prioridades en política exterior y de seguridad común.

El empeño de nuestro grupo —el Grupo Socialista— ha ido en una doble dirección: por un lado, introducir o reforzar grandes cuestiones que para nosotros son clave, de manera transversal a toda la política exterior, tales como la lucha contra el cambio climático, el fomento de la paz en todo el planeta o una apuesta por el desarrollo humano; por otro lado, proponer elementos de reequilibrio entre las prioridades geográficas de la PESC respecto a como aparecían originalmente en el texto, si es que aparecían, o introducirlas como elemento nuevo, si estaban ausentes.

De esta manera hemos abogado, por ejemplo, por una mayor clarificación de las acciones entre los marcos institucionales y de cooperación implicados en la dimensión oriental, definida recientemente. Hemos defendido una mayor diversificación y una mayor relevancia de las relaciones con África, un continente del que a menudo sólo nos acordamos cuando se producen guerras de especial virulencia, y muchas veces ni siquiera así.

Con relación a América Latina, hemos querido que queden reflejados los actuales procesos de negociación de acuerdos de asociación, los primeros de naturaleza birregional que concluirá la Unión Europea en toda su historia.

En cuanto al Mediterráneo, nos hemos opuesto a una aproximación reduccionista que sólo hable de seguridad, para incluir, en cambio, todo el rico acervo político, económico y sociocultural contenido en el Proceso de Barcelona.

En cuanto a las enmiendas para el Pleno, nuestro grupo no ha presentado ninguna, creyendo que, de alguna manera, se refuerza así el equilibrio logrado con los compromisos y, por lo tanto, nos vamos a oponer a la mayoría de las enmiendas para no debilitar el compromiso alcanzado en la Comisión de Asuntos Exteriores."

Geòrgia

2009-02-16T19:08:00.000-08:00

Durant dos dies té lloc a Brussel.les la reunió semestral de la Comité de Cooperació Parlamentària Unió Europea-Geòrgia. La guerra entre Rússia i Geòrgia del passat mes d'agost encara és recent i un no pot deixar de tenir la impressió que fer referència a temes que no estiguin directament relacionats amb els fets dramàtic pot resultar fora de lloc. Malgrat tot, cal fer un esforç de "normalització" i gosar preguntar la nostra contrapart per temes socials i econòmics de la vida del país. Avancen a bon ritme les reformes democràtiques i dels sectors productius? Se'ns diu que el president Shakasvili prepara una "segona onada democratitzadora". Com es veuen els plans de cooperació regional de propsa la UE? Els georgians afirmen que veuen amb molt bons ulls el Partenariat Oriental que la Comissió Europea ha definit fa pocs mesos. Ara bé: si s'hi inclogués Russia -com molts defensem-, això sería un problema i un obstacle per a Geòrgia, ens diuen.

Sorgeix una gran interrogant únanimement en la part europea: com és possible un esquema de cooperació i estabilitat a la regió del Caucas del Sud i de la Mar Negra sense Rússia. La resistència dels georgians no deixa de ser comprensible ara per ara, però no hi ha cap alternativa que se sostingui.

Faig una observació en aquest sentit i tot seguit hi sumo dos altres elements de d'abast més general. Per una banda, m'interesso per les polítiques d'igualtat de gènere, no tant per que en el país hi hagi més motius de preocupació que en d'altres, sinó per que al Parlament Europeu ens hem proposat d'incorporar aquesta pregunta -o, en un sentit més ampli, aquesta preocupació- de manera sistemàtica en tots els contactes amb delegacions extrangeres (fa alguns mesos vaig assumir aquesta responsabilitat a la Delegació del Caucas del Sud). Per altra banda, pregunto també per les polítiques educatives, com a la millor inversió que pot fer una societat amb divisions i enfrontament per per a poder soldar-se en el futur entorn a uns valors i una visió comuns.

Les respostes no m'han arribat, ni durant la resta del debat ni durant el sopar posterior. La voràgine de la guerra també ha engolit les idees reposades i ha desdibuixat el camí normal del progrés de tota una societat. El tamada, la persona a qui toca fer el llarg discurs de brindis que marca la tradició georgiana, parla d'optimisme però no ens estalvia la sensació que la petja de la guerra és i serà encara molt profunda.

La situació del tèxtil a Europa

2009-02-02T23:47:00.000-08:00

Durant la sessió plenària del Parlament a Estrasburg avui ha tingut lloc un debat sobre la Producció i la ocupació en el sector tèxtil i de la confecció en diversos Estats membres. L'origen és una pregunta de la Comissió de Comerç Internacional adreçada a la Comissió Europea. Heus aquí la transcripció i el video de la meva intervenció:

"Señora Presidenta, señora Comisaria, como vemos en los últimos tiempos, el sector textil está sufriendo una importante crisis que ha acarreado numerosos cierres de empresas, deslocalizaciones y desempleo; hechos que se concentran precisamente en regiones especializadas en esta actividad. Ante esta situación actual de coyuntura económica de crisis, la Comisión Europea debería actuar de manera rápida al lado de los Estados miembros para paliar los efectos socioeconómicos de esta reestructuración, especialmente dramática para los territorios y las familias afectadas. ç

Pienso que es necesario prestar ayuda a los trabajadores y trabajadoras del sector textil y de la confección con medidas sociales, con planes para las empresas que son objeto de restructuración y que se encuentran en estos momentos en serios apuros. Sería deseable destinar una parte sustancial del Fondo de Adaptación a la Globalización a la reestructuración y recalificación del sector textil y, en particular, a las pequeñas y medianas empresas, que componen mayoritariamente el sector en la Unión Europea y que sufren en mayor medida los efectos de la liberalización del mercado.

Por otro lado, es necesario restablecer el sistema de control de las importaciones procedentes del exterior y, especialmente por su volumen, de China. No se trata en absoluto de promover barreras comerciales. Se trata de compensar los efectos negativos de tal importante transformación, y es que tampoco debemos olvidar que la Unión Europea es el segundo exportador mundial de productos textiles y de prendas de vestir, lo cual hace necesario garantizar las mejores condiciones de acceso a los mercados de terceros países esenciales para el futuro de la industria textil y de la confección con sede en la Unión Europea y, en especial, para las PYME.

Todo esto, por supuesto, garantizando siempre una competencia leal sobre la base de la promoción de normas medioambientales y sociales en estos países. En este sentido, la publicación de la correcta información al consumidor, por ejemplo con el Reglamento sobre la indicación «made in» , que, por lo que sabemos, no se ha implementado, sería de gran utilidad, ya que, entre otras cosas, implicaría someter a los productos importados a los mismos requisitos en materia de seguridad y protección de los consumidores que aquellos fabricados en el interior de la Unión Europea."

Cap a les eleccions europees

2009-01-24T17:59:00.000-08:00

Avui a la seu del PSC hem celebrat un acte per "escalfar motors" de cara a les eleccions europees. Hem intervingut Maria Badia, Miquel Iceta, Alejandro Cercas -artífex del no del Parlament Europeu a la jornada laboral de 65 hores- i jo mateix. Això és el que he dit:

Companys i companyes:

Abans de res, deixeu-me dir-vos que estic molt content que, per a parlar de política europea avui, ens acompanyi l'Alejandro Cercas. Com sabeu, ell ha donat una gran victòria als socialistes europeus, una victòria que també és del Parlament Europeu com a institució i sobretot, és de tots els treballadors i les treballadores d'Europa. El vot contrari a les 65 hores és una fita important en la defensa del model social europeu.

I és que la preservació i la potenciació del nostre model de benestar troba avui obstacles i reptes. Arreu del nostre continent, es veu amenacat per les propostes d'una dreta que ha renunciat a tenir un projecte de construcció d'Europa i que aposta ben sovint pel desmantellament . Hi va haver un temps, als anys 50 i 60, en què la democràcia-cristiana podia sumarse als socialistes en un diàleg fructifer, que feia avançar Europa. Avui ja no. Malauradament -i dic malaurament perque, creieu-me, no em fa gens feliç- la dreta europea està dominada per populistes i euroesceptics.

Fora del nostre continent, també tenim un repte important: el de poder escriure les regles del joc a nivell mundial per tal que el nostre model no només tingui plena salut a casa nostra, sino que pugui obrir-se als habitants del planeta com a l'alternativa que millor garanteix la igualtat i la prosperitat també en els seus pasos. La crisi econòmica internacional ha donat l'evidencia, tot i que hagi estat de la pitjor manera, al que els socialistes sempre hem preconitzat. Ens cal un món amb normes. Avançar cap a l'Europa política és la millor manera d'erigir-se com un actor fort en l'escena internacional: el Tractat de Lisboa, que esperem que aviat pugui estar ratificat per tots els paisos ben aviat, ens ha d'oferir instruments importants en aquest sentit.

Amb la investidura de Barack Obama a la presidència dels Estats Units, s'obre una nova era en el sistema internacional i cal que els europeus sapiguem aprofitar aquesta oportunitat. En els seus quatre o cinc dies de vida tot just, el nou govern nord-americà ha adoptat mesures ben ambicioses, que els "cinics" -com li agrada dir al propi Obama - no creien possible: ha estat decretat el tancament de la base de Guantánamo i de les presons secretes de la CIA; s'ha prohibit expressament la tortura. Són molt bones notícies, tot i que és evident que Europa i Estats Units no unificaran les seves agendes polítiques d'un dia a l'altre. Caldrà un important treball de fons. Però deixeu-me dir, companyes i companys, que la familia socialista europea està ben preparada per liderar aquesta tasca en el cantó europeu. Avui gairebé tothom, en política, es declara "fan" d"Obama: cal fer notar aquí que la afinitat i la col.laboració de la familia socialista europea amb el Partit Democrata nord-americà i amb el que Obama representa dintre del Partit Demòcrata no és pas de fa quatre dies . Ha arribat, per tant, el moment de recollir els fruits d'aquesta aposta comuna pels valors del progrés.

Un dels terrenys en el que hem avançar plegats és el de la lluita contra el canvi climàtic. Estic convencut que aquest un dels problemes més importants del nostre temps i crec que aquesta visió es compartida per bona part dels meus companys i col.legues al Parlament. Si ho pensem bé, tota la resta de problemes que poguem preveure, hi estan relacionats o fins i tot supeditats. Noves formes de desigualtat, escassedat econòmica i fam, moviments massius de població, riscs per a la salut i aixi un llarg etcetera. Obama previsiblement signarà el protocol de Kyoto per a la reducció d'emissions de gasos contaminants, però caldrà a més que la nova administració se sumi ja d"entrada a l"actualització, en un sentit més ambiciós, dels objectius de Kyoto que ha de tenir lloc aquest mateix any. El Parlament Europeu ha entés la importància cabdal d'aquest dossier, al qual ha donat prioritat en aquest final de legislatura, amb diversos informes que consoliden la posició capdavantera d'Europa en la questió

Des del Parlament Europeu s'ha fet també possible que Europa marqui la diferència en diverses àrees geogràfiques del món. En relació a Amèrica Llatina hem defensat amplis partenariats que van molt més enllà de la relació econòmica. Hem reclamat una atenció continuada per al continent africà, al massa sovint només es dirigeix la mirada quan hi ha conflictes oberts, i encara. S'han posat les bases perquè poguem parlar de tu a tu amb els mercats asiàtics. Europa es consolida com el primer actor mundial en ajuda al desenvolupament.

Catalunya per la seva banda, també marca la diferència, a Europa i en la zona del seu veinatge. Europa mira avui Barcelona com a capital euromediterrania. Catalunya és més que mai un pont entre Europa i la Mediterrània i posa al servei d'aquesta Unió -de la nova Unió per la Mediterrania- un ampli bagatge i experiència en solidaritat, model de cohesió social i compromís col.lectiu.

Catalunya forma part també d'una nova manera d'entendre la construcció europea i de contribuir a la contrucció europea. Com a part integrant de l"Euroregió Mediterrania-Pirineus dona un impuls de primer ordre a l' Europa dels territoris, dels pobles de les regions. La Catalunya orgullosa de la seva identitat però també de la seva capacitat de sumar amb els veins es una avui una de les millors referencies de l'Europa de la diversitat.

Així doncs, per treballar per Catalunya i per la Construcció europea ens cal una majoria clara d'esquerres al parlament europeu com a resultat de les properes eleccions Els esdeveniments del darrer any, dels darrers mesos -les 65 hores, la crisi econòmica, el món després de Bush- mostren clarament la importància d'apostar per les forces de progrés. És el moment de fer una crida a una gran participació a les urnes el proper 7 de juny. Ambició o estancament, aquestes són les opcions. Nosaltres, els homes i les dones d'esquerres triem l'ambició, per Europa i per Catalunya.

Crònica des de Washington

2009-01-20T19:13:00.000-08:00

Mentre veia l'helicopter de Bush abandonar definitivament el Capitoli, un reporter del Congressional Quarterly m'ha demanat fer-me una entrevista. Aquest és el resultat:

For a European, Nothing Like a U.S. Inauguration
By CQ Staff | January 20, 2009 1:46 PM
Martí Grau-Segú, (Alex Wayne/CQ)

Martí Grau-Segú, 36, one of 54 Spanish members of the European Parliament, missed Tuesday's inauguration speech because of the crowds, but is still honored to have come to Washington for the event.

And he believes Europeans in general are pleased that Obama has taken office.

"We really had a lot of problems with the previous administration," he said. "For us, it's an opportunity to re-unite with the U.S. on the world stage."

Grau-Segu attended the inauguration at the invitation of his father-in-law, Mark Vogelzang of Burlington, Vt. The two had tickets for up-front viewing spots through Vogelzang's congressman, Rep. Peter Welch, D-Vt., but were refused entry when the area filled up, apparently along with thousands of other ticket holders.

In Europe, Grau-Segú says, there is nothing like a U.S. presidential inauguration. It's a "unique event in the world," he says. The most similar event he can recall was a massive protest against the Iraq War in his hometown of Barcelona -- "that was maybe a million" people, he said, yet the tenor was completely different.

Grau-Segú said he expects Obama's administration to be more cooperative with other nations on measures to control climate change. He's hopeful that Obama will sign the Kyoto protocol to reduce carbon emissions, which President Bush would not do. And he's hoping for a quick end to the Iraq War.
-- Alex Wayne

Un petit Estat en pro del canvi històric als Estats Units

2009-01-18T23:36:00.000-08:00

L'Estat de Vermont ha celebrat avui a Constitution Avenue, no lluny del Capitoli, la seva recepció en honor del president entrant dels Estats Units. Només arribar, em satisfà comprovar que és un esdeviment a escala humana, com el propi Estat: enlloc de les multituds que m'esperava, m'adono que soc dels primers a aparèixer, només un quart d'hora abans de l'inici. Poc a poc arriben els representants d'una classe polítca única al país, la vermontesa: Howard Dean, l'antic governador que el 2004 portava una empenta similar a la d'Obama per fer-se amb les primàries democràtiques fins que va encallar a Iowa, el congressista Patrick Leahy, un dels més veterans del país en el càrrec i el senador Bernie Sanders, l'únic cårrec polític electe que s'autodefineix com a socialista al país.

El to d'aquests homes no té res a veure amb la major part dels ecos que ens arriben a Europa des dels Estats Units. Es detecta fins i tot en les quatre paraules que avui han adreçat als assisents a la celebració. Dean no s'està de fer una encesa defensa d'una sanitat pública per a tothom i assenyala que Obama no podrà portar endavant els seus objectius tot sol, cal que tingui darrera els treballadors i els progressistes. Sanders es congratula que el temps de les "guerres estúpides" quedi definitivament endarrera, però avisa de les enormes dificultats i dels poders formidables que es congriaran per impedir que el programa d'Obama tiri endavant. Leahy ens revela una conversa que va tenir amb el futur president: en pregunatar-li aquest per què li va donar suport gairebé des del primer moment mentre que d'altres van ser inicialment més cautes, Leahy li va respondre que estava convençut que ell és l'únic que pot "reintroduir" Amèrica al món.

Un no pot sinó esperar que Vermont sigui un bon estímul i un bon laboratori d'idees per a Obama. La reunió d'avui, reduida i gairebé entrañable si pensem en les masses ingents que s'esperen a Washington demà i demà passat, és un bon reflexe de la idiosincràsia d'aquest Estat, de gent propera i amb amplitud de mires.

Cap a les acaballes, un micròfon ens convida a pujar a dalt de tot de l'edifici, per admirar la vista bo i prenent café. Un cop dalt, el café ja ha volat, cosa que fa més difícil entomar la temperatura sota zero. La vista deixa veure, de ben a prop la gran extensió buida del Mall i el Capitoli, que d'aquí a poques hores estarà cobertes de masses entusiastes, confiants en el tomb que ha de donar la història.

L'inici de la presidència d'Obama

2009-01-17T10:05:00.000-08:00

Viatjo a Washington per assistir, d'aquí a tres dies, a la investidura de Barack Obama a la presidència dels Estats Units. De fet, els actes de celebració comencen ja demà -tinc previst ser a la recepció que l'Estat de Vermont organitza per a la ocasió- i s'intensifiquen dilluns, per arribar al punt àlgid dimarts, amb l'acte central.

Obama arriba avui a la capital en tren des de Filadèlfia, emulant el viatge històric del seu predecessor Abraham Lincoln ara fa uns 150 anys. La "Inauguration" de cada nou president dels Estats Units ha despertat sempre expectació i ha mobilitzat més gent de la que som capaços d'imaginar en la vida política de qualsevol altre país del món. A la solemnitat del moment s'hi barreja l'element lúdic, l'espectacle i les més acolorides explosions d'entuasiasme, en un còctel únic. El relleu al capdavant de la Casa Blanca és una ocasió aprofitada per moltes persones i grups per exhibir-se com a abanderats de tota mena o bé, des de la posició d'observadors, per gaudir de la visió d'una massa ben heterogènia.

Aquesta vegada, però, les coses prenen a més un altre caire: la gent té la consciència que els actes tenen un sentit profund, molt més enllà de la vistositat dels fastos. Marquen un moment trascendental en la història dels Estats Units i del món. El canvi possible que Barack Obama preconitzava durant la campanya electoral de manera insistent i electritzant arriba ja amb el fet de la seva elecció mateixa. Per primera vegada, un afro-americà, un polític gairebé desconegut només fa uns anys, accedeix a la més alta magistratura de l'Estat. Per primera vegada, un missatge audaç en pro dels més desafavorits obté un suport majoritari enlloc de recels per suposat extremisme. Per primera vegada, el món té el convenciment gairebé únanime que una nova filosofia de les relacions internacionals s'instal.la a la Casa Blanca.

En els darrers mesos, quan m'han preguntat sobre les eleccions nord-americanes, he contestat sovint, mig en broma, que les expectatives son tan altes que qualsevol cosa que faci Obama es quedarà curta i ens abocarà fàcilment a la decepció. I afegia que, per la meva banda i per evitar decepcions, em dono per satisfet amb que hagi aconseguit el fet revolucionari de la seva pròpia elecció.

La realitat és, però, que necessitem més que mai una presidència intel.ligent i ambiciosa als Estats Units, pel bé del món. Calen resultats ara. Gaza no pot esperar. La pau a Orient Mitjà no pot esperar. La fam i els conflictes a África no poden esperar. La lluita contra el canvi climàtic no pot esperar.

Les tasques no seran fàcils. El fet que el nou equip hagi guanyat el poder amb un programa que aposta fermament per la col.laboració exterior no vol dir, per exemple, que Europa i els Estats Units puguin unificar de la nit al dia la seva agenda internacional. No vol dir tampoc que la societat nord-americana hagi canviat de cop les percepcions bàsiques sobre les opcions a l'abast del seu govern en política exterior. Obama tindrà éxit si pot menar una veritable revolució "cultural" que situi la implicació en els destins del món en el cor mateix de la política interna. Caldrà també, en sentit contrari, evitar que l'agenda política interna interfereixi tant en la resolució dels problemes mundials. No s'ha de repetir la situació dels anys noranta, en què les en general bones perspectives del procés de Pau a Orient Mitjà sota l'administració demòcrata resultaven alentides o intensificades segons si als Estats Units hi havia o no període electoral a la vista.

Subsidiarietat

2008-10-10T19:56:00.000-07:00

Dintre de la Conferència d'Assemblees Legislatives Regionals Europees (CALRE), el Parlament de Catalunya presideix un grup de treball dedicat a la subsidarietat, un principi cabdal per a l'articulació de l'Europa de les regions. Es tracta de la idea que les decisions polítiques han de ser adoptades en el nivell d'administració més proper possible als ciutadans. Com a activitat d'aquest grup de treball, avui ha tingut lloc un seminari dedicat al diàleg sobre la questió amb diputats del Parlament Europeu. Hi he participat com a representat del Grup Socialista, al costat de representants del altres grups. Els nostres interlocutors han estat els presidents dels Parlaments de diverses regions europees, amb un cert predomini de les alpines i perialpines.

L'oportunitat del seminari ve donada per les novetats que preveu el Tractat de Lisboa entorn a la subsidarietat i en general al major protagonisme que atorga a les regions. En aquests moments de crisi dels mercats financers mundials es posa de relleu més que mai la necessitat d'avançar amb pas ferm cap a l'Europa política. Des d'aquesta òptica, la importància del reforçament del principi de subsidiarietat va més enllà del que podriem anomenar la vida política regional o del reconeixement de la diversitat dels pobles d'Europa. Es tracta d'un element fonamental per a la pròpia construcció europea: en avançar cap a una integració cada vegada més completa, el nostre continent es sotmet a moviments de sístole i diàstole, entre l'entusiasme europeísta i el temor i la incertesa, que conviden a vegades al replegament i a les actituds defensives. Les regions, per la seva proximitat als ciutadans, poden i han de ser actors que estimulin la confiança en el projecte europeu. Les regions amb capacitat legislativa, a més, contribueixen significativament a reduir el dèficit democràtic en l'engranatge instititucional europeu.

El Parlament Europeu ha fet una valoració positiva dels avenços en aquesta matèria continguts en el Tractat de Lisboa (vegi's l'informe Corbet-Méndez de Vigo de principis del 2008, sobre les millores introduïdes pel nou text fonamental, i l'informe Leinen de mitjans de 2008 sobre les noves competències del Parlament Europeu). Com en altres àmbits relatius a la contrucció de l'Europa política, no podem pas dir que haguem acomplert una ambició de màxims, però cal veure l'aconseguit com a un pas important en la bona direcció: es produeix un reconeixement del paper de les administracions locals i regionals, s'es més explícit en la delimitació de competències, es crea un sistema d'alerta prèvia en el control de la subsidarietat i s'atorga al Comité de les Regions el dret de presentar recurs davant del Tribunal Europeu de Justícia en cas que es consideri que es vulneren les prerrogatives de les regions.

El més important és que s'albira una pràctica equilibrada i consensuada d'aquests nous instruments. No hi ha voluntat, per part de ningú, d'utilitzar el dret a recurs, la obligació de les consultes als parlaments nacionals o el sistema d'alerta prèvia per bloquejar o alentir els processos, si no que existeix ja d'entrada un esperit sumament constructiu per fer àgil el sistema més enllà de la seva aparent complexitat i de les assimetries dels seus actors. Les primeres experiències -i les de països que fa temps que apliquen la subsidarietat a nivell intern- així ho demostren, tal com explicaren, per exemple, la presidenta del parlament flamenc i el representant austríac en un seminari anterior sobre la mateixa temàtica que tingué lloc al Comité de les Regions (Brussel.les), el 19 de maig d'enguany.

Crec que la tasca principal en aquests moments consisteix en desenvolupar una "cultura" de la subsidarietat allà on no estigui afermada. En primer lloc, això passa per la creació o reforçament dels mecanismes de consulta entre parlaments nacionals i regionals, però també entre aquests i el Parlament Europeu. Cal arribar a una tònica de plena normalitat i agilitat en el control de la subsidarietat. En segon lloc cal crear consciència ciutadana entorn del tema. Aquesta darrera no és una labor fàcil, d'entrada per la pròpia aridesa del terme "subsidarietat". En qualsevol cas, caldrà trobar un llenguatge planer per donar a conèixer millor la seva importància.

Les regions són garantia de diversitat a Europa, però són també els actors que millor poden soldar el continent, especialment tenint en compte les diferències encara profundes entre Est i Oest. Entre tots hem de crear un marc ampli que funcioni: una distribució adequada i intel.ligent de les competències entre els diferents nivells d'administració ha de constituir la pedra angular del sistema polític europeu.

Una Europa i mitja

2008-09-17T01:22:00.000-07:00

Resulta clar que a les properes eleccions al Parlament europeu no hi concorreran dos models d'Europa contraposats. La dreta ha renunciat, d'uns anys ençà, al procés de contrucció europea. Vol una frenada a mig camí, ens proposa "mitja europa".

Socialistes i democristians van saber teixir l'Europa unida des dels anys 50 fins als 90. Amb diferents accents, però amb una voluntat per a l'acord i una ambició inesgotables. En els darrers anys del segle XX, aznaristes, neogaullistes i berlusconians van irrompre en la familia democristiana per mitjà d'un curiós sistema d'invitacions recíproques. Es van emparar d'una tradició que els era aliena i en varen dinamitar la reputació d'europeisme i de consciència social. De retruc, alguns descontents amb la operació varen passar a la familia liberal, que d'aquesta manera va quedar igualment desdibuixada.

L'actuació liberal-conservadora per al futur inmediat és previsible. De cara a les eleccions, identificaran dos o tres temes que despertin especials temors en la ciutadania, no pas per aportar solucions, sinó per enmascarar la renúncia conscient a un projecte d'unió política per a Europa. En els espais de gestió que els corresponguin, continuaran la línia que ja han encetat: administrar el status quo i aprofitar qualsevol escletxa per renacionalitzar polítiques sense fer massa soroll. S'esforcen en perfeccionar el mercat i s'esforcen en desmantellar els contrapesos al mercat.

L'esquerra té la responsabilitat de donar plena visibilitat a l'Europa política i social en els comicis que venen. Que ningú pensi que el que tenim ho tenim guanyat per sempre. Que ningú pensi tampoc que "Europa va" sense que hi haguem d'empènyer al darrera. Una ambició molt més gran és possible, però ens cal tota la mobilització i tot el compromís de que siguem capaços.

Entrevista publicada a Cerdanyola

2008-09-15T02:46:00.000-07:00

Reprodueixo l'entrevista que em va fer Juan Antonio Hidalgo durant el congrés del PSC, publicada al Tot Cerdanyola fa pocs dies:

Martí Grau, diputat socialista al Parlament Europeu

Des de fa pocs mesos, el cerdanyolenc Martí Grau ocupa un escó al Parlament Europeu, com a part de la candidatura del PSC i dins del Grup del Partit dels Socialistes Europeus. Grau explica al TOT, alguns aspectes de la seva tasca a Brusel·les i Estrasburg

Quan parlem d’un eurodiputat, sovint es pensa en un polític al final de la seva carrera, o en algú a qui el partit ha buscat una “jubilació daurada". En canvi, vostè només té 35 anys... Com han anat les coses perquè arribés, tan jove, a aquesta responsabilitat?

És possible que molta gent tingui aquesta imatge dels eurodiputats, però també és veritat que el Parlament Europeu està canviant molt depressa. I una de les coses que estan canviant és l’edat mitjana dels eurodiputats, que cada cop són més joves.

Abans de ser eurodiputat, vaig treballar 10 anys com a tècnic a la Secretaria de Política Europa i Internacional del PSC, donant suport a les secretàries d’Internacional i als eurodiputats. El 2004 em van preguntar si m’interessaria formar part de les llistes de les eleccions europees. No ocupava un lloc clarament «de sortida», però hi havia unes certes possibilitats d’ocupar l’escó si, durant la legislatura, algun dels eurodiputats el deixava… Vaig acceptar.

Quina és la seva preparació acadèmica?

Soc Llicenciat en Història i Ciències Polítiques per la UAB, i posteriorment vaig cursar un màster d'Estudis Internacionals a la Pompeu Fabra i un diploma de posgrau a la Universitat Johns Hopkins (a Bolonya, Itàlia).

A internet es troben textos i articles acadèmics de Martí Grau, dedicats al món de l’arqueologia.

L'arqueologia va ser la meva primera vocació. Vaig treballar en nombroses excavacions des dels 14 anys i fins i tot en vaig dirigir algunes. Posteriorment, aquesta vocació va derivar en un interès cap a la conservació del patrimoni arquitectònic i la recuperació de la memòria històrica, dos temes que quan m’és possible integro en la meva tasca política...

Sovint sembla que la tasca que feu al Parlament Europeu passa desapercebuda a la gent del carrer, que no té gaire clar a què us dediqueu...

Efectivament, potser tenim un problema de comunicació. És possible que des de les institucions europees no haguem estat capaços de transmetre als ciutadans la nostra tasca. Part del problema pot venir provocat pels diversos accents que mantenen les diferents institucions europees. Tant el Parlament com la Comissió i el Consell defensen el seu propi espai i de vegades, en aquest context, costa que la gent visualitzi el creixent pes específic que l’Eurocambra està assumint en la presa de decisions...

Quines tasques fa al Parlament?

Sóc membre titular de la Comissió de Mercat Interior i Protecció dels Consumidors i membre suplent de la Comissió d’Afers Exteriors.

També formo part d’algunes de les Delegacions Parlamentàries que mantenen relacions amb tercers països, i sóc membre de l’Assemblea Parlamentària Euromediterrània. Aquest darrer tema, per cert, ha agafat molta empenta en els darrers mesos i crec que els socialistes hem de jugar un paper molt important, influint per evitar que l’acció política no se centri només en aspectes relatius a infraestructures i -com a molt- conservació del medi ambient, sinó que es posi especial atenció en els aspectes socials i de defensa dels drets humans.

Des de la seva experiència, com veu el futur de la UE? Arribarem algun dia a ser quelcom semblant als Estats Units d’Amèrica?

La comparació amb els EUA és oportuna fins a un cert punt perquè encara que, efectivament, a nivell polític i administratiu l’objectiu que es persegueix és una Europa Federal, no crec que sigui possible ni convenient intentar implantar una homogeneïtzació cultural com la que allà existeix. La nostra diversitat cultural és molt més gran, i crec que els poders públics hem de garantir la continuïtat d’aquesta diversitat.

Foto superior: Martí Grau al darrer congrés del PSC
Sobre aquestes línies: Grau amb Raimon Obiols, a Brusel·les, durant la seva etapa com a tècnic del PSC

Però, per altra banda, aquesta diversitat potser és un dels obstacles per aconseguir crear un govern comú a tots els països membres...

Sí, l’equilibri és difícil, i tothom haurà de posar de la seva part, però s’estan posant les bases perquè això sigui possible. Es tracta de crear un sistema de govern on cada nivell administratiu gestioni aquells temes que li són propis, i que pot gestionar millor. Cal implantar una concepció esglaonada de l’acció política.

Per altra banda, no es pot obviar que als diferents països de la UE existeix un grau d’identificació molt diferent, no ja cap a la Unió, si no cap al territori del qual formen part. En el cas d’Itàlia, per exemple, les ciutats sempre han jugat un paper molt important, com a conseqüència lógica del paper històric que van tenir en aquell païs les “ciutats-estat” durant segles. En altres llocs, en canvi, la identificació és amb la regió i no amb l’estat... Aquests factors també fan complex, i alhora enriquidor, el procés de construcció europea.

I nosaltres? Com ens identifiquem amb Europa?

Tenim un grau d’identificació molt alt, també per motius històrics. Hi ha països europeus on el procés d’integració amb Europa va començar fa molts anys, i per tant ja ha quedat “oblidat”, i a més també tenen la sensació de que el seu nivell de benestar seria similar encara que no estiguessin integrats a la Unió. En altres llocs –com és el nostre cas- la integració és molt més recent, i a més ens ha portat uns beneficis que tenim molt clars... A més, per a nosaltres, Europa també s’associa amb la fi de la dictadura.

Actualment, som un dels països que porten “la bandera de l’entusiasme europeu”. I tenim el repte de tornar a encomanar aquest entusiasme a altres paisos en els quals aquest entusiasme s’ha anat diluint amb el temps.

No fa gaire el seu nom va saltar als mitjans de comunicació estatals per ser un dels tres diputats socialistes que, en contra la disciplina de vot del teu partit, no va donar suport a la polèmica “Directiva de Retorn dels Immigrans Irregulars”...

Aquest és un tema difícil, com també va ser difícil decidir el sentit del meu vot, que finalment va ser una abstenció. D’entrada, voldria dir que crec que l’actual govern espanyol ha seguit, en tot moment, una política adequada en matèria d'inmigració. Però aquesta votació es va produïr en un context europeu molt complicat. Feia molt temps que el nostre govern defensava la necessitat que la UE disposés d’una normativa de nivell europeu que fes front al tema de la immigració il·legal que, en gran part, arriba a la UE per les nostres fronteres, degut a la nostra condició de païs fronterer amb l’Àfrica. Fins ara, aquesta normativa no existia. I quan finalment s’aconsegueix que la UE accepti aquesta necessitat, es dóna la circumstància que a Europa hi ha una majoria aclaparadora de governs de dretes, i que la dreta també té la majoria al Parlament Europeu. Aquest entorn polític es tradueix, finalment, en un projecte de directiva molt dur, que inclou tot un seguit de mesures que, des del meu punt de vista –i des del punt de vista de molts companys del grup socialista europeu- no eren acceptables.

I, més concretament, dos. El temps de retenció dels immigrants il·legals -que segons el text proposat poden estar retinguts fins a 18 mesos, “en circumstàncies excepcionals”, però sense especificar quines són aquestes circumstàncies- i, en segon lloc, la possibilitat de repatriar menors d’edat cap a tercers països -diferents del país d'origen- sense haver identificat la familia o un tutor legal, tan sols amb l'existencia d'un centre d'acollida adequat com a prerequisit.

Aquests dos punts es van convertir en “línies vermelles” que jo no volia creuar.

Però finalment els socialistes ho van fer, votant a favor...

Sí, perquè, repeteixo, per primer cop s’aconseguia la vella reivindicació que la UE posés en marxa una política comuna per a aquests temes. Després de veure que no era possible modificar el text perquè el bloc de dretes tirava enrere totes les nostres propostes, es va considerar més important tirar endavant la directiva, encara que no ens agradés, perquè suposava un pas endavant. Però jo vaig decidir que no podia votar a favor.

Tampoc ho van fer Raimon Obiols ni Josep Borrell...

Van votar en contra, efectivament.

Actualment, tots tres estan expedientats pel partit...

No, finalment no es va obrir expedient. Hi va haver una anàlisi de com havien anat els fets.

De totes formes, queda clar que el tema de la immigració possiblement sigui un dels més difícils que haureu d’enfrontar els polítics els propers anys...

I al mateix temps, sorprenentment, també és un dels temes en els quals el nostre país està a “anys llum” per davant d’altres països de la UE. Nosaltres hem estat capaços de formular possibles solucions -realistes, concretes i avançades- per a aquests problemes. I hem fet una tasca de reflexió i anàlisi molt més profunda que altres països que fa molt més temps que experimenten els efectes d’una immigració elevada.

Hi ha països amb un percentatge de població immigrant molt superior al nostre on encara resulten “revolucionaris” conceptes que aquí ja tenim assumits, com el de la contractació en origen, o la necessitat d’obrir canals de estables i clars que ens permetin portar al nostre país, amb garanties per a les dues parts –per a la gent que ve, i per als autòctons- als treballadors que vinguin.

Es veu d’eurodiputat molts anys?

Això està en mans del partit. A mi m’agradaria seguir, com a mínim, uns anys. Aquesta és una tasca que acabo de començar i m’agradaria disposar de temps per poder-la desenvolupar...

Sí que tinc clar que ara mateix em trobo en mig d’una etapa en la qual voldria continuar dedicant-me a la política. Crec que tothom que tingui una certa inquietud pels temes públics hauria d'animar-se "a fer política", encara que sigui de manera puntual dintre de la trajectòria vital. Aquesta dedicació, després, es pot convertir en una professió de llarg recorregut o en un parèntesi abans de tornar a la teva vidalaboral. Les dues opcions són bones, i igualment positives.

Com es veu Cerdanyola des de Brussel·les?

Jo la veig amb interès i amb un sentiment d’orgull encara més gran des de la distància geogràfica. Segueixo l’actualitat de Cerdanyola tant com puc, i crec que, malgrat totes les dificultats, i el “desarrollisme salvatge” que es va viure durant la dictadura hem estat capaços de crear un espai amable, on ens podem sentir a gust. Tot i que hi ha elements del nostre patrimoni històric que hauria calgut conservar millor, s'ha sabut preservar una certa harmonia amb el que ja existia en els espais de nova creació... això reverteix avui en una vitalitat especial en la nostra ciutat.

No sé si li havia arribat, però fa ara cinc anys, després de que el PSC perdés d’alcaldia i abans de l’arribada d’Antonio Cárdenas, hi havia qui l'apuntava com a possible alcaldable pels socialistes a Cerdanyola...

Segurament van ser rumors com tant d'altres que hi devia haver en un moment de canvi com aquell.

J.A. Hidalgo

Coerenza e piccoli passi

2008-09-10T14:33:00.000-07:00

La pàgina web de Sinistra Democratica publica un comentari d'Elena Chinaglia sobre la meva xerrada a la Festa del partit a Torí, el passat 29 d'agost.

Di fronte all’atteggiamento mite e al largo sorriso di Marti GRAU i SEGU, eurodeputato catalano del gruppo P.S.E., si fatica a vedere in lui un temibile esponente della “deriva zapatista”, che tanto spaventa i politici e la Chiesa nel nostro paese. Sebbene lui stesso sia consapevole che oggi la parola socialismo a molti fa paura, essere socialista è principalmente un segno di coerenza, è dire quello che si farà, mantenendo poi la parola data. Citando Zapatero, “non sono un radicale, salvo quando si tratta di rispettare i miei principi e la parola data”.

L’innovazione di Zapatero, il “Socialismo dei cittadini”, è racchiusa nell’allargamento della rosa di temi sui quali la sinistra si propone di cambiare, ponendo al centro dell’azione l’ampliamento dei diritti e dello spazio dell’individuo, all’interno di una prospettiva sociale. Il supporto concettuale lo si ritrova concentrato nell’acronimo a titolo dell’ultimo congresso, IDEAS (uguaglianza, diritti, ecologia, azione, solidarietà), che pone l’accento sul socialismo delle idee, in chiave autenticamente gramsciana, sulla necessità di creare una cultura di sinistra: siamo veramente vincenti quando riusciamo a vincere con le idee e solo in seconda battuta possiamo portare avanti le istanze materiali. Adesso lo ha capito anche la destra e su questo terreno ci sfida.

Molti temevano dal congresso un ammorbidimento verso il centro, ma Zapatero ha invitato ad andare avanti nelle politiche dichiaratamente di sinistra, in particolare sul piano dei diritti. Non si tratta di combattere la Chiesa, ma di offrire parità di condizioni per tutti. La Chiesa deve rassegnarsi ad essere “uno tra i tanti”, senza privilegi.
L’attuazione di politiche autenticamente di sinistra è la ricetta che il governo Zapatero intende seguire per riequilibrare le storture dello sviluppo economico spagnolo, trainato oggi dall’edilizia e dal turismo, che hanno provocato danni ambientali devastanti, e far fronte alla crisi che minaccia l’intera Europa.

Riguardo al rinnovamento del partito, due sono i filoni principali intrapresi: la parità di genere nelle cariche politiche e istituzionali e l’accesso dei giovani. Un motore efficace, che ha accresciuto la presenza femminile oltre il 40% nelle istituzioni e ha avuto buone ricadute nel mondo del lavoro e delle professioni. Un processo nel quale ha avuto un ruolo cardine la “Legge per l'autonomia delle persone in situazioni di dipendenza”, che non è altro che il sostegno alle famiglie nell’assistenza alle persone dipendenti, ma ha liberato le donne dal lavoro di cura.

La legittimità democratica del processo di integrazione europea è un nodo che le vicende successive alla bocciatura del Trattato di Roma hanno ingigantito, ma, nella visione di Grau, è importante non sottovalutare i piccoli passi che si stanno compiendo, perché possono consentire all’improvviso grandi avanzamenti nella costituzione di un’Europa politica, in cui il Parlamento Europeo sia dotato del potere di cambiare le cose, superando il deficit democratico attuale, in cui i governi, che sono in larga maggioranza di destra, decidono le sorti dell’Unione.

Riguardo alla situazione della sinistra italiana, Marti Grau si dice preoccupato per il PD, in quanto è convinto che non esista un centro come spazio politico da articolare e che gli elettori siano più propensi a premiare un candidato dichiaratamente e trasparentemente di sinistra rispetto ad uno che si rifà a un centro indistinto e informe. Obama agisce secondo questa direttrice: non rincorre i voti di Hillary Clinton, sta dove sta e non si sposta, da vero leader coerente.

Una parola d’ordine per la futura campagna elettorale europea della Sinistra? Difficile trovare uno slogan unitario e immediato in questo momento. Meglio puntare sull’educazione per costruire un’identità europea.

Saint Paul, Minnesota

2008-09-06T02:42:00.000-07:00

És un fet que l'elecció de Sarah Palin com a running mate de McCain ha reforçat la posició dels republicans en les enquestes de cara al proper 4 de novembre. Fins a la convenció republicana celebrada aquesta setmana a Saint Paul, Minnesota, Palin era una desconeguda fins i tot pel seu actual mentor (amb excepció, es clar, del habitants D'Alaska, que la tenen de governadora). La tria de Palin s'explica com a resultat d'una intricada combinatòria política, que al mateix temps va descartar molts prohoms (no trobo la manera de dir-ho en femení)de solvència contrastada.

Palin té tot el que demanava l'exercici de trencaclosques: dona, per a mirar de repescar els vots de Hillary Clinton; figura aliena a la idea de cobertura sanitària universal, per mantenir en peu de guerra els al.lèrgics a Clinton, que podrien quedar-se a cada el dia de les eleccions un cop passat el perill; jove, per restar frescor a Obama i recomposar la fotogènia de McCain; volgudament inexperta en política exterior, ja que si no pots competir amb Biden, més val que tractis de donar-li la volta al tema com a un mitjó; conservadora de la darrera fornada, per a trivialitzar les antigues vel.leitats centristes i altres pecadets -diguem-ne de joventut- de McCain; descreguda del canvi climàtic, perquè sinò tots els els candidats en aquesta elecció serien massa verds...La quadratura del cercle serà fer que, davant de tants flancs "coberts" a la vegada, el propi McCain no quedi desdibuixat.

El secret de Palin, captat amb habilitat pels kingmakers republicans, consisteix en parlar clar sense deixar res al pap, i sobretot, sigui el que sigui que en surti, mostrar-se'n inmensament orgullosa. "Sí, i que passa?" seria el lema velat de la campanya de Palin, que es complementa bé amb el mar de cartolines que se li agita al davant amb l'escrit "Country first". D'aquesta manera, la candidata a vicepresidenta ha anat posant peça rera peça del seu historial acolorit a l'aparador, cadscuna de les quals haurien sigut suficients per enfonsar la carrera del política dels altres contricants. Ens diu que ha combatut la corrupció a Alaska i resulta que això passava també per fer mans i mànigues per deixar sense feina el seu ex-cunyat després que es divorciés de la seva germana; ens parla de fèrria moral sexual, però no sembla disposada a reconèixer que alguna cosa no ha funcionat en l'educació dels seus propis fills al respecte i al mateix temps, no té cap pudor a fer entrar la qüestió en campanya com a una arma de doble tall; reclama un patriotisme sense fissures i fins fa pocs anys el seu marit militava en una formació per a la independència d'Alaska -ha desmentit en un comunicat que ella també en formés part; per a ella, la Creació es va completar en set dies, però no dubta en voler-la foradar com un gruyère en un temps igualment rècord, amb perforacions petrolieres a tort i a dret en les terres verges d'Alaska, així com amb un exibicionisme cinegètic -pura taxidèrmia, sang i fetge- que fa les delicies de la National Rifle Association.

Aquesta és la solidesa de Palin: determinació a mostrar-se determinada. És aquesta línia que pugui donar per a dos mesos, fins a les eleccions? Tot depen del fato que encara estigui disposada a treure.

El compromís global de Costa Rica

2008-09-03T09:01:00.000-07:00

El President Óscar Arias, que avui ha pronunciat un discurs memorable al ple del Parlament Europeu, és prou conegut a Europa i el món pel seu compromís i el del seu país, Costa Rica, amb la pau i el desenvolupament a Amèrica Central. Fa 21 anys, durant el seu primer mandat, la seva tasca va ser reconeguda amb el Premi Nobel. Avui, la regió centroamericana ha recuperat la pau, però persisteixen en alguns països greus situacions d'inseguretat i pobresa.

Europa no ha mantingut el nivell d'atenció i ajuda que va prestar durant els conflictes armats, però en alguna mesura aquesta situació està canviant. Durant diverses reunions al llarg del dia, els diputats hem tingut la ocasió d'intercanviar punts de vista amb el President Arias sobre el seu país i, especialment, sobre les actuals negociacions per a un acord d'associació entre Europa i Amèrica Central, que es podria convertir properament en el primer acord biregional d'aquesta naturalesa que conclou la Unió Europea. El Parlament ha defensat en tot moment que l'acord vagi molt més enllà d'un tractat de lliure comerç i inclogui també dos pilars fonamentals: el diàleg polític i la cooperació al desenvolupament.

Costa Rica ha estat model de pacifisme -és una societat sense exèrcit- i de prosperitat -en paraules del President, el que s'ha deixat d'invertir en armament, s'ha pogut invertir en educació i benestar-. La qualitat de vida permet avui Costa Rica passar de l'antic compromís regional al compromís global, per mitjà del que denominen "Paz con la Naturaleza". Biodiversitat, massa boscosa, turisme sostenible... tot això caracteritza el país i els seus ciutadans no només no ho volen perdre sinó que volen potenciar-ho, per a ells i per al conjunt del planeta. Amb l'horitzó de la propera celebració del dos-cents anys de la independència, s'han plantejat assolir un nivell zero d'emissions de carboni. No estan sols en aquest objectiu: impulsen amb Nova Zelanda i Noruega una coalició de països que treballen en el mateix sentit. Convé esperar que l'experiència s'encomani arreu del món i que aquest club encara restringit creixi per abastar cada vegada més països.

Biden

2008-08-23T11:28:00.001-07:00

L'elecció de Joe Biden per a formar ticket amb Obama als comicis del novembre em resulta una bona notícia. Biden té una llarguíssima experiència: trenta-cinc anys com a senador per Delaware, president del comité d'Afers Exteriors de la Cambra. Si accedeix a la vicepresidència, de ben segur la política internacional nord-americana podrà edificar-se sobre una capacitat d'anàlisi i un ventall d'elements sense precedent. I no ho dic tant per la quantitat com per la qualitat. He llegit en alguna banda que el propi Biden (inicialment candidat ell mateix a les primàries demòcrates) va dir que les frases de Giuliani contenen invariablement "subjecte, verb i... '11 de setembre de 2001'". Biden, en efecte, es situa en unes coordenades ben diferents, les d'un món complex i interdependent, amb conflictes de naturalesa canviant, on no tot és pot en resumir en treure el garrot.

Segurament en les properes setmanes, com succeeix sempre, veurem com s'intenta airejar draps bruts. Amb aquesta dil.latada trajectòria, no faltaran a Biden flancs dèbils. Però per damunt de tot, la tria d'Obama es una nova mostra del seu coratge: enlloc de recrutar alguna figura que li asseguri un dels grans Estats que es decideixen sempre per poc marge a cada elecció (swing states com Ohio, Pensilvània o Florida), aposta pel senador del minúscul estat de Delaware; enlloc de fer càlculs per reequilibrar suports de les diferents minories o segments socials, dóna prioritat a un discurs d'alta volada i de dimensió global, en el qual tothom que hi estigui disposat, s'hi pugui reconèixer

"Manifest destiny"

2008-07-24T03:01:00.000-07:00

Sioux Center és una població tranquil.la a l'oest d'Iowa. Els camps de blat de moro evolucionen gairebé inperceptiblement en carrers vorejats de gespa ben tallada i arbres alts.

Dos terços de la població són d'origen neerlandés, la proporció més alta dels Estats Units. Orange City, a mitja hora de distància en cotxe, és també un indret de decidit predomini neerlandès. Sota el cartell de benvinguda, una sèrie de rètols en forma d'esclop t'indiquen les diverses direccions. En una cantonada, et sorpren una cabina telefonica en forma de molí, amb tot el parament. A la botiga d'esclops del centre, a part de vendre la producció pròpia i speculoos, lliuren certificats d'autenticitat amb les compres de ceràmica de Delft.

Dono un cop d'ull a Wikipedia, sobre els enclaus neerlandesos als Estats Units. Llegint sobre Holland, Michigan -una població que vaig visitar l'any passat- em sobta que l'entrada parli de "xoc cultural" entre els calvinistes militants que s'hi assentaren a mitjans del segle XIX i els habitants de sempre, els indis Ottawa. No em puc imaginar una dialèctica entre costums i cosmovisions com a causa del "desplaçament d"aquests darrers cap al nord". Convindria parlar de xoc sense adjectius, en la seva acepció més literal. El mateix val pels Sioux d'Iowa i pels indis d'arreu del país.

Els nouvinguts europeus eixamplaren continuament la frontera materialitzant així el "Manifest destiny" que els havia estat promès, una missió "civilitzadora" de llibertat i democràcia que passava per l'adquisició de territoris entre l'Atlàntic i el Pacífic, però que probablement ha revertit també en una missió global al segle XX, un cop esgotats aquests territoris.

Durant prop de 150 anys, algunes d'aquestes comunitats han continuat nodrint-se de la pròpia idiosincràcia original europea, ja sigui per l'arribada preferent de l'antiga pàtria, ja sigui pels matrimonis entre ells mateixos i pel manteniment de les seves pròpies universitats, escoles i esglèsies.

No penseu pas en L'únic testimoni i els Amish: no té res a veure. Són comunitats que participen en tot de la cultura i l'estil de vida estadounidencs, bo i mantenint aquest vincle subjacent, desconcertant per a l'observador europeu d'avui. Com tantes altres realitats seculars, aquesta també es dil.lueix actualment.

West

2008-07-23T07:19:00.000-07:00

Començo avui un viatge d'una vintena de dies pel Midwest i l'oest americà. Primer Iowa i Dakota del Sud i després, en una segona etapa, Nevada, Arizona i Califòrnia. Tot i que he viatjat sovint als Estats Units, no he estat mai a l'oest de Chicago -amb l'excepció de Seattle- i per tant em fa l'efecte d'un món nou per descobrir, la part més jove del país, si ens fixem en com va anar avançant la frontera des de Nova Anglaterra cap al Pacífic.

Tot i la temptació, no m'he endut cap lectura relacionada. He tingut Steinbeck a les mans, en un moment d'indecisió abans de marxar. M'han parlat amb entusiasme de On the road, de Jack Kerouac. Tinc a mitges, des de qui-sap-lo, American vertigo, una exploració encarregada Bernard-Henri Lévy per Atlantic Monthly, originalment publicada per entregues per la pròpia revista. He preferit evitar l'excès de suggestió i predre'm el viatge com els trajectes que faig en tren, durant els quals em costa llegir: la successió ràpida de paisatges té un atractiu massa gran.

El propòsit de Lévy -només cito aquí la seva obra d'enmig d'altres per motiu pràctic- és posar en relació la mirada europeu (llegeixi's francesa) amb l'espai estadounidenc actual, per veure qu'est que ça donne. Existeix un allunyament progressiu de les dues societats? Aquest és l'interrogant de fons és present avui en tots els nivells de relació (excepte en el dels grans negocis).

Crec, però, que la questió s'ha de situar en el seu terme just: a Europa i als Estats Units hi ha moltes persones capaces d'encaixar amb total naturalitat diferències aparatoses. Exemples: la visibilitat de la religió, l'optimisme militant o l'expressió de sentiments en públic a ca'ls nord-americans; el tractament obert del sexe, la complexitat de les estructures polítiques i economiques o l'ampli ventall d'opcions ideològiques, a la banda europea. Es tracta de saber, en canvi, si les societats d'una i altra banda estan evolucionant cap a sistemes incompatibles amb la comunicació col.lectiva. Europa ha descobert amb Obama una vasta amèrica progressista. On era fins ara? Realment haviem anat a cercar, a gratar més enllà de la superfície? O bé ens hem conformat amb una imatge teledirigida? Des de l'esquerra europea, des dels moviments socials, s'ha pensat mai seriosament en "desembarcar" als Estats Units per explicar la pròpia visió del món? Hem tractat realment de trobar interlocutors i aliats en la societat civil, els treballadors, les dones, les minories...per a una millora de les nostres relacions?

Cal d'altra banda, desfer-se de la idea d'una nord-amèrica "essencialment" propera, que ens defrauda quan no ho és tan. Sospito que és un invent de la guerra freda, o almenys molt reforçat per aquesta. Els anys 50 i 60 poden haver estat un moment de convergència únic, que ens ha fet creure que sempre havia estat aixi. La questió és que fins aleshores les societats europees desconfiaven del laisser faire dels Estats Units, de la mateixa manera que des d'aleshores la societat nord-americana ha desconfiat del laisser passer europeu.

En definitiva, com totes les societats en el món global d'avui,, l'europea i la nord-americana tenen concomitàncies i diferències. La idea que nosaltres, per dir-ho d'alguna manera, entrem dintre del seu E pluribus unum (o en la seva versió guerrera, el United we stand) haurà estat una il.lusió força reeixida en la construcció d'un altre West, el de la política de blocs. És l'oest americà el cor i l'ànima d'aquest volgut oest global, d'aquesta fabulosa construcció? Ho veurem. M'inclino més a creure que és una terra amb molta gent que tot just comença a sentir la seva veu i que, definitivament, no volen un món de cow-boys. Són la mateixa gent que a Idaho, per exemple, es van aplegar en un dels actes més multitudinaris de suport a Obama durant les primàries, desafiant tots els estereòtips.

Geremek

2008-07-15T05:50:00.000-07:00

Aquest diumenge ha mort Bronislaw Geremek. No puc dir que l'hagi conegut més enllá de quatre o cinc converses. Van ser, en canvi, converses vibrants, entuasiastes. Parlàvem d'història sense parlar del passat; parlàvem del coneixement de la història com a argamassa per a la societat del futur. A ell li agradava fer referència a la "memòria" -subratllant ben bé la paraula- a escala europea. S'hi referia amb posat pensaròs, com si fos una obsessió sobrevinguda; en canvi, no costava gens endevinar que aquesta era la idea-síntesi d'una llarga trajectòria.

Dijous passat, a l'aeroport d'Estrasburg, ens miravem les agendes per tal que el setembre pogués parlar-nos de memòria i espai mediterrani en una escola d'estiu a Itàlia, segons un encàrrec que els organitzadors m'havien fer arrivar per a ell. Em va semblar endevinar la manera de convèncer-lo: "Volen tractar la història dels exclosos, dels 'altres'", vaig dir-li. La mirada se li il.luminava, entre heroica i llaminera. El Geremek historiador s'ha dedicat, sobretot, a escriure la història dels que, pel fet de situar-se en els marges de la societat, no van poder escriure la història.

Per això i per més, fou intel.lectual de dimensió europea: els seus ensenyaments no tenen època ni lloc. Serà també recordat com a ferm opositor a la dictadura polonesa, Ministre d'exteriors de Polònia i més recentment víctima fallida dels afanys persecutoris dels germans Kaczyński, que volien fer-li perdre l'acta de diputat europeu en negar-se Geremek a prestar un nou jurament negant haver col.laborat mai amb les autoritats comunistes. Entre reunió i reunió en una missió recent a les Nacions Unides confessava, amb un xiuxiueig còmplice que en cap cas sonava a menyspreu a la posició política que ocupava, que el que li agradaria de veritat era tornar a la recerca històrica.

Haurà estat precisament la sàbia combinació entre política i erudició, entre coneixement i servei públic, el que permet avui el seu llegat oferir-se a d'altres persones, perquè continuin la tasca. El relat del que s'ha esdevingut surt dels llibres per convertir-se en un terreny per a l'entesa i per a la convivència en termes pràctics, si sabem trobar, per mitjà del diàleg, els ingredients adequats. Aquest és el millor antídot contra la intolerància, l'amenaça més greu dels nostres temps.

Centrem-nos: som d'esquerres

2008-07-10T05:39:00.000-07:00

De tant en tant, sorgeixen veus que defensen o recomanen una obertura de tal o tal força d'esquerra cap al centre. Passa en tots els països d'Europa: el New Labour a Gran Bretanya fou concebut per a desintegrar tota demarcació ideològica entre el liberalisme i les trade unions; Schröder assajà a Alemanya un molt explícit Neue Mitte; Royal a França s'arriscà gairebé a cedir a Bayrou la plaça de candidat "revolucionari". Per "obertura" normalment s'estén desplaçament amb tots els atuells programàtics cap al terreny del centre, amb la confiança que es mantindrà un electorat incondicional, captiu i sofert, escorat cap a l'esquerra.

No sempre aquest tipus de consells es proposen en època de crisi de confiança o de caiguda de popularitat. En ocasions es fonamenten en el voler fer constatar la xamba que un executiu ha tingut governant incòlume des de l'esquerra, per afirmar tot seguit que si col continuar per la via de l'èxit, caldrà que de manera racional viri cap al centre i deixi de confiar sense més en la bona estrella.

Aquest és el cas, és clar, d'Espanya. Durant l'últim any de la passada legislatura, molts auguraven mesures destinades a plaure els "centristes". En no verificar-se, a l'inici de la nova legislatura també molts auguraven "un bany de realisme" en l'acció de govern, deslliurat ja l'executiu de la pressió de la campanya. Se'ns ha dit i se'ns diu que les enquestes mostren com una majoria de gent s'autoubica al centre.

El discurs de Zapatero al Congrés del PSOE, celebrat els passats 4,5 i 6 de juliol a Madrid, va dissipar dubtes i espantar recomanacions del tipus referit. El govern governarà per a tots amb un programa d'esquerres, i no pas des del centre i per al centre.

Algunes consideracions s'imposen, per a prevenir futures crides a "centrar-se". Morfològicament, el centre és un punt, mentre que l'esquerra és tota una àrea. Així, un es pot situar més o menys a l'esquerra, mentre que del centre només se'n pot estar a les inmediacions. Aquest centre inabastable només es defineix en funció del que en cada societat es posi a la dreta o a la esquerra de la balança.

El centre no és, doncs, un territori per conquerir sinó una referència del llenguatge polític amb finalitats merament pràctiques. El fet que les persones puguin autodefinir-se de centre no vol dir que les opcions polítiques puguin instal.lar-s´hi còmodament, sense bascular.

Jo diria que a l'electorat de totes les adscripcions -fins i tot de la dreta- premia sobretot els líders de coherència contrastada. Coherència entre el bagatge ideològic i les propostes per al futur. Coherència entre el que es diu i el que es fa; coherència entre ideal i determinació. Coherència, fins i tot, entre el que mostres i el ets.

És per això, també, que Obama sedueix més enllà dels sectors de suport tradicional al Partit Demòcrata. No ha fet cas dels cants de sirena que advoquen per que adopti un missatge més convencional, compatible amb les més variades tendències. La gent, arreu, està cansada de tacticismes i de lideratges reversibles. Per això crec que fins i tot molts conservadors votaran a Obama en detriment de McCain, que ha abundat en aquest joc. "Republicans for Obama" existeix ja, de fet. Encara que alguns em diuen que sona a una cosa com ara "Jews for Christ"...

Productes de defensa

2008-07-07T08:16:00.000-07:00

A la Comissió de Mercat Interior hem començat la discussió de l'informe Ruhle sobre la simplificació de termes i condicions de les transferencies de productes relacionats amb la defensa dintre de la Comunitat.

Mai no m'ha deixat d'impressionar que Eslovènia, en el moment d'acccedir a la seva independència (1990-1991), es plantegés si calia tenir exèrcit o no. El repte que tenim avui no es pas decidir-nos en aquests termes, sinó com fer dels exèrcits un instrument de pau al món i un factor d'integració a casa nostra, a Europa. Crec que aquesta també és la óptica de Heide Ruhle, dels Verds.

Per això, l'informe en qüestió i la directiva de la Comissió que li serveix de base tenen l'ambició de posar a fi a la reexportació indeguda d'armament cap a zones de conflicte sense autorització del país productor. Amb aquest i altres objectius, Parlament i Comissió aborden la reforma del sistema de llicencies europeu i la eventual introducció d'un sistema comú per a les indústries europees de defensa.

La ponent deixa també entreveure realisme: no podrem assolir una sistema unificat per als productes de defensa de cop i volta, sinó que estem només en un escenari intermig. Crec que cal aprofundir encara més en aquest realisme: sense una Europa política -pesi a qui pesi, i a mi em pesa molt- hem d'admetre que noció "d'interés nacional" en l'àmbit estratègic té una entitat concreta, mentre que la noció d'"interés europeu" és del tot difusa. Tenint en compte això, cal tenir una especial cura que les cooperacions existents entre grups de països . Si voleu, és una expressió més de les geometries variables en les que ens movem, però que al capdavall ens fan avançar, encara que sigui a batzegades.

No voldria que demà ens trobessim amb un sistema europeu de llicencies d'armament formalment impecable però que a la pràctica elimina les cooperacions existents i sense una Europa política que ens serveixi de guia. Seria un terreny abonat per a actituds com la del govern de la República Txeca dels darrers dies, amb la signatura de l'acord amb els Estats Units per a la instal.lació de l'escut antimíssils. Un fet que sens dubte fa més difícil que els europeus siguem responsables de la nostra pròpia seguretat.

Joves europeus, joves mediterranis

2008-07-03T18:50:00.000-07:00

Els guanyadors del concurs Joves amb iniciativa, convocat per la Fundació "la Caixa", han visitat el Parlament. En David Hammerstein i jo hem estat amb ells en un acte en què ens han mostrat un video amb els diferents projectes i ens han lliurat un decàleg amb les propostes dels grups de treball que han organitzat aquests darrers dies a Brussel.les juntament amb joves belgues. En adreçar-me a ells, els he manifestat el que crec més significatiu del seu gest: que hagin cregut en l' oportunuitat que se'ls oferia per canalitzar i ampliar el seu projecte. En general, hi ha un problema de desconfiança dels joves de tot allò que ja ens ve organitat, pautat, ja sigui des del sector públic com des del sector privat. A vegades perquè sembla poc espontani, altres perquè hi ha por de ser instrumentalitzats.

Els projectes que ens han mostrat -itineraris amb acompanyament per a gent gran a la muntanya a Castelló, grup de música amb inmigrants a Cànàries, formació per a reclusos a Madrid, discoteca a Barcelona amb discapacitats intel.lectuals- tenen una força interna impressionant i per tant haurien de servir també perquè d'altres joves espantessin també possibles reticències a implicar-se.

Poca estona després, he conversat llargament amb un grup de joves libanesos. La visita d'aquest grup, coordinat per llur alcalde, té una especial significació: es tracta de la primera ocasió en que el Parlament acull, en el seu programa regular de visitants, un grup d'un país veí d'Europa.

Les visites, fins ara reservades als ciutadans dels Estats membres, s'obren també als ciutadans dels nostres països socis dintre de la Política Europea de Veïnatge. Europa s'ha proposat arribar-ho a "compartir tot, excepte les institucions polítiques", amb aquests països. Per tant, és lògic i del tot desitjable que les portes del Parlament s'obrin de bat a bat a aquestes societats que ens són properes i que volem encara més properes. Des d'aquest punt de vista, al Parlament, Les preguntes, l'interès, els comentaris i els somriures d'aquests joves libanesos pioners resulten ben gratificants.

El missatge que cal que s'emportin és que Europa no els ha d'ensenyar més del que Europa pot aprendre d'ells. Ells formen part d'una societat, la libanesa, que malgrat totes les dificultats, aconsegueix contruir-se dia a dia sobre una diversitat ben marcada. És ben clar que ningú els pot donar lliçons de convivència i convé que ells sentin el nostre reconeixement i la nostra proximitat, no només en sentit geogràfic.

Fidelio

2008-06-19T05:05:00.000-07:00

Amb uns quants col.legues del Parlament, ahir vam poder disfrutar de la representació de Fidelio, a l'Opera Nationale du Rhin, a Estrasburg. La música de Beethoven s'adiu especialment amb les inmediacions del Rin. El riu de ben segur té molt a veure amb la progressió tumultuosa, aquàtica i brillant de la música del compositor de Bonn. El riu té molt a veure també amb el caràcter inquiet, vital, transaccional, dels territoris a les dues ribes, ja sigui la Renània o Baden al cantó alemany, ja sigui Alsàcia o Lorena al cantó francès. A l'hora de dinar haviem vist les lleres plenes i les aigues lleugeres a La Wantzenau, despres de les pluges dels darrers dies.

L'argument de Fidelio és fàcil de resumir. Leonore, disfressada de vailet amb el nom de Fidelio, aconsegueix infiltrar-se al castell on es troba presoner el seu espòs Florestan, amb el propòsit d'alliberar-lo. Fidelio entra a treballar al servei del carceller i de retruc enamora la filla d'aquest, desconeixedora com la resta de la seva veritable identitat.

Es tracta de l'única ópera de Beethoven, fruit d'un treball torturat al llarg dels anys, amb diverses reescriptures entre 1805 i 1814. Sens dubte la ràpida successió d'escenaris polítics -les diverses estrenes i representacions primerenques tingueren lloc a Vienna, la primera sota ocupació francesa i la darrera ja amb la restauració habsbúrgica- i l'alt grau d'autoexigencia del compositor i el seu propi desencant revolucionari -el 1804 havia dedicat la sinfonia Heroica a Napoleó com a encarnació dels valors republicans- deixaren la seva petja. La part final fou alterada diverses vegades, de manera que encara avui apareix una mica desestructurada, un fet que s'accentua amb la interpretació consuetudinària -introduida per Mahler- de la tercera de les quatre obertures successives que tingué l'obra, justament entre les dues escenes del segon i darrer acte.

Un no es pot estar de pensar que, tot i la genialitat de l'obra, Beethoven es trobava engavanyat en el format d'ópera, i que suportava malament els compromisos que aquest format li impossava en termes de llenguatge i de missatge. Fidelio és enlluernador perque s'assembla a les seves millors simfonies. Des de la nostra perspectiva actual, ens sorprèn que la vivacitat inicial de la trama es resolgui amb un recurs Deus ex machina extemporani: les trompetes anuncien l'arribada d'un ministre al castell en el moment precís que el malvat governador Pizarro es diposa a matar Florestan juntament amb Leonore, que s'havia descobert en un intent desesperat d'evitar l'execució del seu marit. Això dóna pas a una darrera escena coral d'exaltació de l'heroisme i de la llibertat, però que en el fons es també una exhaltació del paper moderador i de guia del ministre. En definitiva, enmig de tant sentiment abrandat, de sobte s'obre pas la defensa d'alguna cosa a cavall entre la monarquia autolimitada i la república presidencialista, com a mal menor davant de la restauració dels monarques absoluts.

Suposo que aquesta capsula ideològica final, que avui ens sembla previsible i estandaritzada, tenia en aquella época d'involucions l'aspecte que té avui una pel.licula de Michael Moore en l'intent de salvar el que es pugui de l'herència soixantehuitarde. La nostra, que ningú en tingui cap dubte, és una época de restauració, de rearmament de l'ancien régime fins allà on es pugui, que serà molt si no s'esvaeix aviat la constel.lació de governs de dreta a Europa. Sarkozy no és pas el nou Napoleó, com a vegades el pinten. Ha escollit ser el nou Metternich, el nou gendarme d'Europa. Esperem que la seva estela no duri mig segle. Esperem també que algun dia les pel.lícules de Moore ens semblin clixé i cosa superada.

Una altra Mediterrània

2008-06-08T04:57:00.000-07:00

Llegeixo el llibre Un altro mediterraneo*, de Salvatore Bono, professor emèrit de la Universitat de Perugia i fundador de la Societé Internationale des Historiens de la Mediterranée (SIHMED), una xarxa que ha presidit fins fa poc. El professor Bono m'ha demanat que participi a la presentació de la seva obra -tot just acabada de publicar- a l'Istituto di Studi Filosofici de Nàpols, el proper 10 de juny.

La invitació em satisfà especialment, per diversos motius. En primer lloc, per la oportunitat de retrobar el professor Bono -un gran conversador- a qui vaig conèixer a la Summer School de l'Universitat de Nàpols "l'Orientale" fa un parell d'anys, però a qui ja coneixia "a distància" en la seva qualitat de membre del Consell Assessor de l'Institut Europeu de la Mediterrània. En segon lloc, perquè el llibre és
extraordinari. I no ho dic pas únicament en termes superlatius, sinó també en el sentit d'allò que és inhabitual. El títol ja apunta cap aquí: se'ns vol presentar un mediterrani alternatiu o, per dir-ho d'una manera menys connotada, una visió alternativa de la Mediterrània.

L'autor aconsegueix el seu proposit gràcies al desenvolupament de dues idees fonamentals. En primer lloc, cal un esforç permanent -condemnat a no tenir fi- per desmuntar els clixés sobre la Mediterrània. En segon lloc, cal explorar les possibilitats de construir una història mediterrània, que haurà d'estar marcada igualment per un caràcter inacabat, obert, per tal que pugui tenir èxit.

Estic convençut que ha arribat el moment de comprometre seriosament les institucions amb aquesta segona qüestió, no pas per fer-nos amb un relat històric amb segell oficial, sino per tal que poders públics facilitin espais de discussió sobre el "d'on venim?" i el "cap a on anem?". De la mateixa manera que mirem de decidir quins poden ser els blocs constitutius d'una identitat europea, cal afavorir també una narració col.lectiva en l'espai euro-mediterrani que expliqui els perquès de la interdepèndencia actual i posi de relleu la necessitat d'una cooperació reforçada en el futur.

No s'ha de tractar pas d'una instrumentalització de la història. Cada parcel.la de la realitat obté necessàriament un discurs explicatiu o un altre i, en aquest cas, si no aconseguim introduir el de la interacció com a una constant en la història dels pobles mediterranis i europeus -entre conflicte i cooperació-, sens dubte se n'imposarà un altre de ben diferent: el de la divisió i la confrontació permanent i inevitable entre grans blocs identitaris que responen sobretot a l'intent de mobilitzar recursos de poder de cara al futur i que no resisteixen una anàlisi acurada del passat ni ofereixen una descripció plausible del present.

Bono, que en la seva trajectòria s'ha dedicat especialment a fer recerca sobre l'esclavitud en la Mediterrània medieval, ens recorda que els esclaus eren tant o més presents a les ribes "cristianes" com a les "musulmanes". Per altra banda, la suposada solidaritat cristiana front als turcs o al mon musulmà va brillar per la seva absència en molts moments: la França del segle XVI establí aliances amb l'Imperi Otomà contra el Sacre Imperi Roman-Germànic i els dominis dels Habsburg i fins i tot acollia les naus turques en els seus ports; la unitat d'acció "cristiana" contra els turcs només va ser una realitat en moments molt concrets, acompanyats d'un especial dramatisme, com la batalla de Lepanto el 1571 o el setge de Vienna el 1683. En general, els regnes cristians van restar impassibles davant l'avenç territorial, pam a pam, de la gran potencia musulmana, mentre no van veure el risc massa aprop.

Al marge d'aquesta dicotomia entre conflicte i cooperació se m'acudeixen altres eixos transversals que podrien estructurar una veritable història euromediterrània, que pogués estar especialment a l'abast de tots estudiants: les estratègies economiques que prenen forma en l'ambient característic de la conca mediterrània; els moviments humans i el seu paper en la transmissió d'idees, expressió cultural i formes d'oganització; i per últim, la tensió entre continuïtat i canvi en les relacions socials. Aquest darrer element ens podria ajudar a entendre i a apaivagar la tensió actual entre societats obertes i fonamentalisme, tant en una riba com en l'altra.

Amb l'actual política europea de veinatge i prenent com a referencia l'exit dels programes Erasmus i altres programes d'intercanvi educatius, ens trobem ara davant d'un escenari madur per poder iniciar iniciatives ambicioses en aquest sentit. El relat col.lectiu euro-mediterrani ha de ser la base ineludible per als importants objectius comuns Europa i el mediterrani s'ha fixat ja, des de l'inici del proces de Barcelona el 1995. Si avui ens podem plantejar un tal relat historic amb projeccio de futur, és gràcies a persones com Salvatore Bono, que han sabut anar ben enllà de l'erudicio i dur a terme una labor d'agregació d'esforços i de teixir xarxa.

*Salvatore BONO, Un altro Mediterraneo. Una storia comune fra scontri e integrazioni, Salerno editrice, 2008.

Diàleg entre cultures

2008-06-05T10:00:00.000-07:00

El proper dissabte (7 de juny) les institucions europees a Brussel·les celebren la seva jornada de portes obertes. La Comissió, el Consell i el Parlament acullen tota una munió d’activitats, tant lúdiques com de debat, per apropar la seva labor a la ciutadania. L’any 2008 fou declarat any Europeu del Dialeg intercultural i aquest és precisament el tema en el que es centrarà la jornada.

Des del gener, el Parlament s’ha abocat a fer la seva part i ha desplegat tot un seguit d’iniciatives i esdeveniments relacionats amb el diàleg entre cultures. Durant la jornada de portes obertes, s’ha organitzat un debat especific en el qual participaré en nom del Grup socialista, juntament amb Giovanna Corda. Avui em dedico, doncs, a ordenar algunes idees sobre la qüestió.

El diàleg entre cultures ha existit sempre, tant o més que els conflictes entre les cultures i el que els dóna vida, les societats. Pot resultar una obvietat, però a la vista de l’animositat existent actualment en l’escena intennacional per raons d’identitat, a vegades sembla que ho perdem de vista. El que si que és nou del tot es que les institucions polítiques hagin fet seu aquest diàleg, al més alt nivell.
Aquesta apropiació es produeix, de manera forca rapida, a partir de 2001, després dels atacs de Nova York i Washington. Si tractem de recordar-nos de la manera de veure el món que teniem els europeus abans d’aquests fets, no podem sinó veure aquest abans i despres com a una presa de consciencia abrupta de la forca destructiva dels prejudicis culturals i de la necessitat de prevenir-los mitjancant un diàleg reforçat.

L’aleshores president de la Comissió Romano Prodi ben aviat va constituir un “Grup de sabis” sobre el dialeg intercultural, per tal que pogues donar indicacions sobre els passos a seguir. El 2005 es posava en funcionament la Fundacio Anna Lindh per al diàleg intercultural, una entitat amb seu a Alexandria i vinculada al Partenariat euro-mediterrani i per tant sostinguda i finançada per tots els països socis, tant de la riba nord com de la riba sud de la Mediterrània. Per últim, l’any Europeu del diàleg intercultural arriba en un moment en que la institucionalització d’aquest diàleg ha arribat a importants cotes en el sistema internacional: les Nacions Unides han fet seva la proposta de l’Aliança de Civilitzacions, promoguda pel president del govern espanyol Jose Luis Rodríguez Zapatero y del primer ministre turc Recep Tayip Erdogan. El seu desenvolupament ha estat confiat a l’ex president portugués Jorge Sampaio.

Els diferents marcs creats han multiplicat els projectes i iniciatives, de manera que crec que hem anat mes enlla d’un primer estadi -que ha durat uns quants anys- en que tothom parlava de diàleg cultural sense saber massa com abordar-lo. Els discursos es dedicaven més a subratllar la necessitat del diàleg cultural que no pas a entrar en matèria sobre com posar les primeres pedres. L’eclosió actual es una mostra de maduresa: la lógica diàleg intercultural s’obre pas en els sectors més variats de la política, la gestió i la vida de cada día. Qualsevol inquietut que ens poguem plantejar, troba a traves d’internet la seva correspondència en alguna iniciativa a mida, per no parlar d’una oferta molt mes general –“per a tots els publics”- que es concreta en concerts, festivals, exposicions, etc.

Ens cal, però, assegurar el pas a una tercera fase: la dels intruments duradors i les realitzacions concretes. El dialeg intercultural, per tal de ser efectiu, ha de ser altament transformador. La seva filosofia ha de ser un element transversal a totes les polítiques de la Unió, tant les que ens relacionen amb l'exterior com les que garanteixen la cohesió social a l'interior.

Crec que hi ha dos àmbits principals reclamen aquesta intervenció molt més agosarada. El primer ens pot abocar a una certa frustració, per la dificultat d'obtenir resultats inmediats: es tracta de debatre en profunditat i a escala planetària les nocions bàsiques de la política i la governança, no pas des de la perspectiva d'occident versus "tota la resta" sinó des de la convicció que el dret internacional i la globalització configuren poc a poc una "civilització global" i que tots els sistemes polítics, jurídics i culturals del món están interpenetrats en una o altra mesura. Evidentment, es tracta d'una tasca de llarg recorregut, però necessària: l'objectiu ha de ser assolir estructures de govern mundials en que totes les tradicions s'hi puguin reconèixer.

El segon àmbit podria oferir-nos a mitjà termini resultats gratificats si hi posem l'empenta necessària: es tracta de posar l'accent en l'educació. Aquest ha estat sempre un instrument predilecte de l'esquerra per a la transformació social i així ha de ser també pel que fa a les visions sobre la diversitat. Els programes educatius -pensem en el programa Erasmus- són un dels grans éxits del projecte europeu. Ara cal eixamplar l'abast d'aquests programes i donar-hi cabuda als estudiants dels països veïns i socis. L'objectiu ja es troba en fase de desenvolupament, però cal que reclamem una acció d'alta volada i prioritats ben clares. Al meu entendre, l'àmbit de les ciències socials i humanes -no sempre prou valorades davant d'altres disciplines- ofereix un potencial únic com a pont per a l'entesa cultural. És a partir de la resposta conjunta -europeus i no europeus- als interrogants de sobre d'on venim i cap a on anem que podrem esmenar les incomprensions del passat i més entenedor el present. A partir d'aquí, haurà de ser més fácil construir una relació plena en tota la resta i afrontar en millor condicions el futur.

Els pobles indígenes a les Nacions Unides

2008-05-01T06:46:00.000-07:00

He participat en la missió del Parlament Europeu que durant tres dies s'ha sumat als treballs de Fòrum Permanent de Nacions Unides sobre afers indígenes, a la seu de la organització a Nova York. La composició del grup és força plural: l'integrem 6 diputats de 4 grups polítics diferents, cadascun també d'un país diferent.

És la primera vegada que la Cambra envia un missió al Fòrum i arreu ens assenyalen el valor d'aquesta participació i ens manifesten l'esperança que això pugui ser una constant en sessions futures.

Per què el Parlament Europeu - o en general Europa- hauria d'implicar-se en els afers indígenes? Alguns governs no-europeus recticents a la multilateralització dels afers indígenes s'han fet la pregunta; els integrants de la missió hem afegit noves raons a les que ja portàvem.

En primer lloc, l'argument més a la vista és que Europa persegueix un ordre mundial amb normes i estructures per a una governança comuna: qualsevol cosa que passi en aquest nostre món interdependent, és també d'importáncia per a Europa. I els pobles indígenes no són pas una part negligible del que ens envolta: comprenen més de 300 milions de persones i acusen més que cap altre col.lectiu un fenòmen del qual en són els darrers causants: el canvi climàtic. Als pobles circumpolars se'ls fon la Pátria sota els peus, al Pacífic ja hi ha illes anegades i la minva de la biodiversitat altera greument estratégies seculars de subsistència.

Els participants de la missió amb Mary Robinson

En segon lloc, qui ha dit que a Europa no hi ha pobles indígenes? Els sami i els inuit són ben presents al nord d'Escandinàvia i ben actius en els diferents marcs multilaterals a cavall entre continents, com el Consell Àrtic. Al Pacífic hi ha diversos territoris que pertanyen a països de la UE.

En tercer lloc, la UE té en procés diversos diàlegs i negociacions per a acords d'associació, bona part d'ells amb Amèrica Llatina. El Tractat d'associació birregional amb Amèrica Central, per exemple, podria concloure's d'aquí a un any o dos. Les institucions de la Unió han fet un esforç especial per insistir que aquest tractat no és un mer acord per a una zona de lliurecanvi, sinó que es recolza també en dos pilars d'inportància capital: el diàleg polític i la cooperació al desenvolupament. Això és el mateix que dir qué el vetllar pels drets dels pobles indígenes en aquesta zona estarà al centre de la nostra relació com a socis. La nostra participació creixent en el Fòrum Permanent es justificarà plenament pels compromisos adquirits bilateralment amb els nostres socis.

El procés d'institucionalització dels afers indígenes dintre del sistema de Nacions Unides ha estat molt lent. Després de 25 anys de pasos petits però importants, el 2007 va veure la llum la Declaració sobre els Drets dels Pobles Indígenes. Aquest instrument s'enfronta però a una molt dèbil implementació. Bolívia l'ha fet adoptar com a llei -Evo Morales s'adreçà al Fòrum permanent en la inauguració- però diversos països de rellevància mundial ni tan sols l'han ratificada. Europa, crec, pot donar aquí un cop de mà molt necessari.

D'entre els molts encontres que els membres de la missió hem mantingut -amb representants de Namibia, de la Polínesia francesa, del govern australià, dels berbers i un llarg etcètera), se'm destaca ara la oportunitat que vaàrem tenir de conversar amb Mary Robinson, ex alta representant de Nacions Unides per als Drets Humans, al final del nostre programa. Robinson sosté que els drets humans es troben en risc seriós de retrocés. Per això, ens diu, es va unir amb tota la convicció al grup dels Elders (els ancians) per promoure la campanya per Every Human has rights, que cada mes durant el 2008 se centrarà en l'actualització i reforçament dels drets en un àmbit concret. Ens comenta que la proposta la va afalagar i inquietar al mateix temps, pel fet de ser inclosa en la categoria dels que tenen experiència perquè tenen ja una certa edat. I es que ningú diria que passin els anys per aquesta dona de mirada clara i gest viu. Hom diria que el magnetisme que li ha permés sumar esforços i despertar consciències es manté del tot intacte.

Que cap peix gosi alçar-se?

2007-07-31T13:58:00.000-07:00

Text publicat a www.convenciopelfutur.org

Durant els s.XIII i XIV, la Corona d’Aragó va viure la seva màxima irradiació a la Mediterrània, al mateix temps que es consolidava la seva estructura política. És ben conegut que, en la seva expansió peninsular, els reis d’Aragó no annexaren directament els nous territoris, sinò que crearen nous regnes amb un ordenament jurídic i institucional específic, relacionats entre sí per mitjà del que avui anomenaríem una confederació.

De les quatre grans cròniques, la de Ramon Muntaner és la que traspua millor la consciència i l’orgull d’un sistema ben reeixit, i fins i tot un espurneig d’identitat nacional avant la lettre. Muntaner utilitza la metàfora de la mata de jonc per enaltir les virtuts de la unitat entre territoris autònoms però que comparteixen una mateixa lleialtat –la Corona-: és possible arrencar els joncs un a un, però es fa molt difícil arrencar la mata tota sencera. La imatge compta amb nombrosos paral·lelismes en divises contemporànies –“E pluribus unum”, “Units en la diversitat”…- però, segons entengueren els nostres romàntics del XIX, resulta més insòlita en el context de l’Edat Mitjana, en que les poques llibertats que escapaven a la maquinària feudal eren cedides molt a contracor.

En la mateixa crònica, se’ns presenta un passatge d’esperit diferent. L’autor posa en boca de Roger de Llúria, exultant per la seva victòria en una batalla naval contra els francesos el 1295 les paraules “no crec que nengun peix gosi alçar-se sobre mar si no porta un escut o senyal del Rei d’Aragó en la cua”. En una tradició històrica on no abuden els contructors d’imperis, el lema marca -si se’m permet l’estirabot- el nostre particular moment totalitzador.

En realitat, no es rar que les identitats nacionals furguin en la història per atribuir-se el caràcter de precursores de les llibertats contemporànies, descobrint, per exemple, que les tribus germàniques ja deliberaven “democràticament” o que destacats burgesos foren capaços mantenir el poder tirànic a ratlla –vegi’s el nostre Fivaller, que encara guaita des de l’entrada de l’Ajuntament de Barcelona-. El peculiar sistema de la Corona d’Aragó hauria de ser, però, d’una actualitat molt més indiscutible que tot això, per una qüestió: la cultura catalana no es formà a redós d’un Estat que després s’hagués de disgregar, sinó que es desenvolupà dintre d’un subjecte polític plural i que no abastà completament.

Aquesta certesa hauria de permetre’ns desenvolupar la cultura i la identitats actuals d’una manera particularment serena i despolititzada i en canvi, no és així. Alguns catalanistes, enlloc de ser conseqüents amb els nostres orígens singulars, opten per exigir fins peixos quadribarrats. És a dir, reivindiquen que la construcció nacional ha de ser duta a terme mitjançant l’avenç irressistible i uniformitzador d’instruments i estructures alienes al que ens ha dut fins aquí, o el que és el mateix, donant solució a l’equació pancatalanista “una cultura=un Estat”.

El pancatalanisme encerta diagnòstic en una qüestió important: és inacceptable que al segle XXI persisteixin (i a vegades, augmentin) importants barreres a la comunicació, a l’intercanvi i a la lliure circulació a l’interior de la nostra cultura. En canvi, erra de manera fonamental en el mètode i l’objectiu final, d’una manera tal que atia el mal que denuncia.

El descrèdit de la metàfora de la mata de jonc parteix de l’intent d’emular el que durant doscents anys ha tingut l’exclusiva de l’èxit en l’àmbit internacional: el model d’Estat-nació sorgit de la revolució francesa. Les narracions del seu ascens imparable, que ens el presenten com l’alternativa única, no acostumen a reflectir les greus contradiccions, els sacrificis i fins i tot les amputacions que han comportat per a les propies cultures en procés d’”estatalització”. La nítida imatge fínal no deixa veure el preu sovint massa carregós.

Les identitats lligades a l’idea del pacte han quedat circumscrites a realitats ja prou consolidades abans del model revolucionari francés –l’Anglaterra que es veu hereva de la Magna Carta de 1215- o bé grans conglomerats imperials que buscaven alternatives al seu embat –Austria-Hongria explorava vies cap a l’Estat multinacional, en part sota la influencia del socialista Otto Bauer, a la vígilia de la seva desfeta en la Primera Guerra Mundial.

En l’actualitat, és possible pensar que el món està deixant enrera el monopoli de l’Estat-nació i que, per tant, la manera que la nostra cultura i la identitat es poden desenvolupar-se més i millor és sense el rigors d’estructures estatals pròpies, que per altra banda ens farien caure en contradiccions insalvables. Perquè ¿com és possible continuar basculant entre l’ideal dels Països Catalans quan volem respirar aires d’amplis horitzons culturals i l’enrocar-nos al Principat quan ens toquen els interessos econòmics? ¿Com podriem prescindir del fet que la nostra cultura i la nostra llengua pertanyen a territoris històricament plurilíngues i pluriculturals?

La renovació del catalanisme, avui, ha de tenir en compte el fer atractiva la seva oferta als ciutadans, però també, molt especialment, el plantejar una nova relació entre territoris. Aquestes dues preocupacions varen ser molt presents a la trobada inaugural del la Convenció pel futur, celebrada el passat 12 de juliol a Barcelona, amb l’objectiu de reflexionar sobre els objectius de l’esquerra en els propers anys.

En el grup de discussió sobre el futur del catalanisme varen sorgir diverses idees que poden contribuir a definir una bona estratègia per als propers anys, El punt de partida fou, es clar, l’escenari que s’obre després de l’aprovació del nou Estatut, que amplia notablement les competències del govern de la Generalitat i defineix Catalunya com a nació. Part dels elements de debat provingueren de l’expêriencia recent en el procès de negociació de l’Estat. Jaume Bellmunt subratllà el fet que les qüestions de la identitat han quedat excessivament lligades a un vessant material, d’interès econòmic. Hi ha hagut una “coincidència contraproduent entre demanda de reconeixement i demanda de millora de l’autogovern”. Per dir-ho gràficament, la titularitat de l’aeroport aparegué massa sovint en els diaris lligada al grau de concreció de la definició de Catalunya com a nació. En aquest final d’etapa que és l’aprovació de l’Estatut, Bellmunt apunta, l’aposta pel “sobiranisme” representaria una fugida endavant que faria còrrer el risc de dividir la nació.

Albert Aixalà, per la seva banda, va fer referència a una necessària cooperació entre Comunitats Autònomes en el rellançament del catalanisme. Resulta un tema delicat, per les limitacions que preveu la Constitució, però és sens dubte una qüestió a explorar si volem de veritat establir una nova relació entre territoris, que pugui abordar fins i tot el tema tabú de les identitats, el desenvolupament cultural i, especialment, que pugui evitar que aquestes qüestions limitin la possibilitat de col·laboració i entesa en altres àmbits.

Joan Josep López Burniol considerà que després dels debats que suscità l’Estatut, ara cal entrar en “una etapa de vida oculta”, referint-se a un estat de coses en que els resultats concrets de les polítiques primin per sobre de les discussions conceptuals. Probablement, la seva reflexió entronca amb la idea actual de “catalanisme social”, que posa l’accent en la millora del benestar dels ciutadans com a pedra angular d’una nova etapa de construcció nacional. Semblà que la majoria d’assistents a la discussió acceptaven de grat la idea per la sensació de fatiga de després del procés estatutari, però per altra banda un bon nombre d’oradors insistien en que ara més que mai, necessitem “relat”, tant sobre el “d’on venim” com sobre el “cap a on anem”. Quedava, doncs, una qüestió a l’aire: com fer compatibles l’”etapa de vida oculta” amb la urgència de donar a conèixer el relat (nacional) de l’esquerra?

El conseller Antoni Castells defensà que el socialisme esdevindrà hegemònic a casa nostra si aconsegueix liderar el catalanisme. Al mateix temps “cal fer possible l’Espanya en la que estem”. Castells, en la seva intervenció, detectava un problema de base en el procès de l’Estatut: “no situar adequadament les regles del joc”. Entre d’altres coses això passava per “preguntar també a Espanya quina relació vol tenir amb Catalunya”. Segons el conseller, un projecte nacional vol dir un projecte de transformació nacional i social. “Hem de poder sentir-nos el futur d’Espanya com a nostre” i el mateix temps –afegí Castells utilitzant paraules de pes- hem de parlar d’”orgull nacional”. L’audència, en silenci, semblava preguntar-se “ i per què no?”.

M’assaltà un interrogant: malgrat tot, el catalanisme pot ser qualificat com a història d’èxit, si ens fixem en la cohesió social que ha sabut generar al seu voltant, aglutinant gent procedent d’arreu d’Espanya; però ¿serem capaços, en el futur, d’aconseguir el mateix êxit amb els nous ciutadans, procedents d’arreu del món?

En una de les pauses dels debats, vaig trobar-me una antiga companya d’universitat, ara fotogràfa d’un mitjà de premsa, a la que no veia des de feia molts anys. Em preguntà, amb insistència periodística: “Oye, oye: ¿pero que hacen tal y cual en este debate ?! ¿Y sabe tal que se ha organizado esto” “¿Está al corriente?”. Vaig acabar responent-li : “Mira, si buscas aquí dos orillas, no las encontraràs…”. Em contestà: “¡Pues no estaría mal que las hubiera!”. “¿Por què?”, em vaig sobtar. “Por nada”.

Els debats de la Convenció em van fer pensar que potser l’única manera que el catalanisme pot aconseguir generar consens social i entesa inter-territorial és recorrent a les idees de pensadors com Ernest Lluch, que en certa manera impliquen deconstruir el procès històric per detectar l’origen dels malestars “estructurals” que arrosseguem. Tal com avisava Miquel Caminal en els debats, “el catalanisme és, entre d’altres coses, un procés polític on el passat sempre compta”.

Només el socialisme pot avançar el la direcció indicada per Lluch, en els seus nombrosos treballs sobre el model “austriacista” per a Espanya, però en canvi, el projecte podria rebre el concurs i el recolzament de veus autoritzades de les més variades tendències polítiques (el conservador Herrero de Miñon, per exemple, no està gaire lluny d’algunes de les idees de Lluch).
Per poder avançar per aquest camí, caldrà comptar amb algunes premisses bàsiques que crec que es deprenen ja de les primeres discussions de la Convenció.

En primer lloc, cal separar l’esfera de la demanda de reconeixement polític de la de la reivindicació de competències, excepte en aquells casos en que estiguin estretament relacionades (cultura, llengua, singularitat institucional, jurídica, etc).

En segon lloc, cal comptar amb el concurs de l’Estat, de les Comunitats Autònomes i dels marcs d’àmbit europeu (Unió Europea, Consell d’Europa, Euroregió) en la promoció i difusió de la nostra llengua i la nostra cultura.

En tercer lloc, cal reforçar la vinculació entre el pensament socialista i el foment de la pròpia identitat com a una conseqüência lògica de les pròpies prioritats del socialisme.

Per últim, cal que escrivim, des de l’esquerra, un relat col·lectiu, nou i original, que pugui ser explicat a mesura que es produeixen els avenços del programa de govern en el dia a dia.

"Lib-lab"

2007-07-13T14:17:00.000-07:00

( Text publicat a www.convenciopelfutur.org )

El 1977 una elecció parcial a Gran Bretanya féu perdre la majoria parlamentària als laboristes en el govern i el primer ministre James Callaghan va optar signar un acord amb el liberals: naixia el gabinet “Lib-lab“. L’executiu no va poder remuntar la crisi econòmica i la seva impopularitat va anar creixent, fins que a les eleccions de 1979, Margaret Thatcher va inaugurar un cicle de quatre victòries conservadores consecutives i de 17 anys d’oposició per al laborisme.

No es pot establir una relació de causa-efecte entre l’apuntalament dels liberals i l’ostracisme de l’esquerra que va venir a continuació. Convé assenyalar, però, que el 1997 Tony Blair preparava l’assalt al poder amb un nou arranjament Lib-lab entre bambolines, sense veure venir la majoria aclaparadora que va obtenir a les eleccions. Deu anys més tard, en el moment mateix de traspassar Blair el poder a Gordon Brown, aquest ha sorprès a propis i extranys amb moviments per a captar un o dos liberals de primer rang (l’ex-lider Paddy Ashdown entre ells) per a carteres ministerials. L’objectiu a mitjà termini hauria estat prefigurar un bloc capaç de derrotar els conservadors a les properes eleccions.

Vista en perspectiva més recent, la tendència a insinuar amplis conglomerats polítics és a l’ordre del dia en diversos països europeus. El fenomen se’ns apareix en gradacions diverses, però amb una característica comú: és tracta d’una crida a amplis segments ideològics -des l’extrema esquerra a una mica més enllà del centre- a cohesionar-se per derrotar un adversari comú. En un primer impuls, anomenaríem a aquest adversari “la dreta”, però de seguida ens adonem que el liberalisme, per exemple, no és aliè a una definició de “centre-dreta” o senzillament de “dreta” i que sovint la cultura d’esquerres ha identificat en el “neo-liberalisme” l’enemic a batre.

A França, entre la primera i la segona volta de les eleccions presidencials (els passats mesos d’abril i maig) es varen aixecar algunes veus al Partit Socialista en favor d’una aliança de Ségolène Royal amb François Bayrou, un candidat provinent de la majoria governamental conservadora que distanciant-se’n i enarborant la bandera centrista havia assolit un sorprenent 18.6% dels vots. L’objectiu inmediat era sumar forces per derrotar Nicolas Sarkozy –cosa que en principi es podia intentar oferint uns quants ministeris als adeptes a Bayrou-, però alguns també hi veien la possibilitat de fer sortir el PS de la seva crisi d’energies, ja fos per mitjà d’un viratge ideològic, una aliança estratègica estable o fins i tot una convergència en el si d’un ampli moviment de centre-esquerra.

Durant aquells quinze dies entre les dues voltes, Bayrou fou l’home del moment. I no només per la seva hipotètica capacitat de fer decidir el resultat final, sinò també perquè a Italia es vivia una situació amb forts paral.lelismes: els Democratici di Sinistra (formació hereva del Partito Comunista Italiano) i La Margherita (centristes de diversa procedència, tant demòcrata-cristiana com radical) decidien en els respectius congressos avançar cap a la fusió en el que ja s’anomena Partito Democratico. Tot i que ambdues formacions integren la coalició governamental que encapçala Romano Prodi, es dona la paradoxa que recullen les dues grans tradicions polítiques enfrontades al país des de la segona guerra mundial fins als anys 90. El nou partit, que hauria de neixer oficialment abans d’un any, mantindrà nombrosos dels elements confessionals de La Margherita i de moment no hi ha cap certesa que el propòsit del secretari dels DS Piero Fassino d’ancorar-lo dintre del Partit Socialista Europeu acabi reeixint.

Al contrari, la bona sintonia de Bayrou amb Rutelli i Prodi feia pensar que el fenomen podria prendre volada europea i crear una gran família demòcrata que abastés diversos països i diversos segments ideológics: l’esquerra, si s’avenia a aquest esquema, tindria una important possibilitat de renovació a canvi de reconèixer un centre de gravetat “moderat”.

La preferència velada de Bayrou per Royal enfront de Sarkozy no fou suficient per decantar la balança i per altra banda, en les eleccions legislatives (juny 2007) que seguiren les presidencials, el seu nou Mouvement Démocratique (MoDem) només aconseguí el 7,6 % dels sufragis, que en un sistema majoritari per circumscripcions es tradueix en ben poca representació: 3 diputats. A França el debat precedent es dissipà ràpidament, però més enllà de les fronteres continua obtenint ressò i, a Itàlia, el Partito Democratico va fent el seu curs.

Sentim sovint que l’esquerra ha de captar nous votants i que això vol dir obrir-se al centre. Segons aquesta lògica, l’aliança amb el centre i noves actituds “centrades” contribuirien substancialment a fer sortir la gent de l’abstenció. Crec que és un diagnòstic equivocat.

Si alguna cosa ha perjudicat els partits d’esquerra en diversos moments de la història és la percepció, per part de l’electorat, que un cop en el poder es limitaven a administrar l’status quo. I l’status quo vol dir una democràcia liberal amb virtuts innegables davant d’altres sistemes, però encara avui amb una dosi excessiva de laissez faire, laisser passer. El liberalisme històric, des del segle XIX, ha portat avenços revolucionaris dels quals avui no voldríem ni podríem prescindir, però des que assolí les seves principals fites, difícilment ha pogut competir en seducció amb el socialisme i la seva agenda social.

Malauradament, però, en ocasions el socialisme ha pres el relleu del liberalisme en l’aplicació d’un programa modernitzador poc flexible i poc adaptat a la pluralitat de situacions que es donen en la societat. No s’ha temptat, per exemple, el conservadorisme congènit dels marges pre-industrials de la societat amb el cooperativisme, l’autogestió i el suport a la iniciativa local. No s’està entenent prou la societat post-industrial, que amb la seva atomització sembla sostreure’s a la necessitat de l’acció col·lectiva. I amb tot, la seva tendència creixent és cap a la perifèria del sistema (populismes) o cap a l’exterior (abstencionisme “militant”).

L’experiència del poder, en ocasions, no ha estat aprofitada per imbricar la cultura d’esquerra moderna en la societat, de tal manera que hi pogués substituir paulatinament la cultura de les desigualtats. La contundència dels principis teòrics de l’esquerra –igualtat radical, benestar per a tothom- provoca desassossec quan, en contrast, la seva praxi és tímida. La defensa del “super-jo” és molt més fàcil, perquè el sistema acompanya.

El liberalisme, per la seva banda, va perdre el seu reclam electoral en convertir-se de moviment polític a sistema polític, molt de temps enrere. En molts països -Espanya és una excepció- és manté com a tercera força, com a free rider, que pot donar el poder a la dreta o a l’esquerra. En alguns casos, els liberals mostren un enginy especial i formulen propostes agosarades en àmbits molt circumscrits, des de la seguretat que el gruix de la seva ideologia es troba plasmada sobre el terreny, en un món on el lliurecanvi i la desprotecció encara troben massa pocs contrapesos. Bayrou, per exemple, va tenir l’encert de presentar-se com la veu de la França rural, de províncies, i això va fer el seu efecte entre nombroses persones que reclamen una societat que no sigui unívoca, sinó amb cares múltiples.

Els acords de l’esquerra amb el centre són saludables, perquè ajuden a eixamplar la visió progressista de les coses i, en molts casos, a assegurar la governabilitat des d’aquesta mateixa premissa. Però l’esquerra no hi hauria de veure mai compromesos els seus continguts bàsics. A banda de la necessitat de no perdre de vista aquests continguts bàsics, no sembla massa plausible poder guanyar quota electoral a partir d’abraçar el centre, un espai sense adhesions sòlides en el context actual de fortes tendències centrífugues.

En un món dominat per les imatges en ràpida successió, en què cada vegada més coses apareixen desdibuixades, hi ha una gran demanda d’identitat. Sovint es parla d’exacerbació de les identitats –nacionals, religioses, culturals, futbolístiques, musicals-, tot i que el protagonisme de les identitats no ha de ser percebut com un element negatiu o desestabilitzador, sinó com al fruit del desarrelament actual que, no obstant, pot ser capgirat en positiu.

La gent reclama sobretot als partits un retorn a la identitat política, a la seva capacitat per singularitzar la seva oferta programàtica a partir de referents coneguts, identificables. “Renovació” ha de voler dir alliberar llast del passat per incorporar un missatge clar front a les noves demandes, però també per reconstruir la línia contínua que ens ha fet arribar fins avui, mostrant una ideologia que sap mutar sense perdre la coherència.

La obligació número u dels partits polítics és oferir solucions als problemes dels ciutadans. En això, en aquesta efectivitat d’un partit polític, es basa principalment la renovació o no de la confiança de l’electorat. Ara bé: en una època com l’actual en que les vulnerabilitats i les formes de desigualtat apareixen especialment segmentades en la societat, i per tant les solucions, quan es produeixen, també són difícils de visualitzar, és més important que mai que l’esquerra basteixi referents i símbols que a la vegada anticipin, exposin i condensin els resultats que es van succeint en una política veritablement progressista.

A casa nostra, abans de les eleccions de 1999 i 2003 a la Generalitat, havien sorgit algunes combinacions hipotètiques que havien de permetre posar fi a 23 anys de govern de Jordi Pujol. Entre les idees que suraren amb curta vida, hi havia la de l’Olivera catalana que, imitant l’original italià, hauria pogut arribar a temptar fins i tot en Josep Antoni Duran i Lleida. L’experiència del govern d’esquerres des de 2003 ha demostrat que la coherència ideològica d’un pacte és la millor garantia per mantenir i eixamplar una base electoral. En les distintes eleccions s’han pogut produir pujades i baixades en els vots dels diferents partits, però en conjunt el camp de l’esquerra ha aparegut més ferm després de cada cita electoral. I això és el que de debó pot fer arrelar els principis de progrés i canvi profund en una societat.

Arreu d’Europa, l’esquerra no s’ha de tancar a la relació, a la interacció i fins i tot a la “contaminació” d’idees amb altres partits. La cultura del pacte i de la coalició són fonamentals en el sistema democràtic i l’esquerra té la responsabilitat d’animar-la allà on sigui necessari. Només ho podrem fer sense un preu massa alt si, com diria un sindicalista català de referència, demà continuem sabent “quines cançons cantarem”.

La propuesta de Nicolas Sarkozy sobre una “Unión Mediterránea”

2007-06-30T14:11:00.000-07:00

( Article publicat a www.e-futur.eu i a www.rondpointschuman.eu )

Todavía en la antesala de la campaña de las elecciones presidenciales, el ahora presidente de la República Francesa, Nicolas Sarkozy, dio a conocer el pasado 7 de febrero en Tolón su propuesta de crear una Unión Mediterránea que comprendería los Estados del Norte de África, del Este del Mediterráneo y del Sur de la Unión Europea.

En ese momento el hecho casi pasó inadvertido, entre otras muchas propuestas de los candidatos. Sin embargo, en el discurso que realizó al saberse ganador la noche del 6 de mayo, Sarkozy insistió en el estrechamiento de lazos en el Mediterráneo y las llamadas de felicitación de lideres concernidos y los primeros encuentros mantenidos dieron pie de inmediato a contrastar pareceres y recoger adhesiones, ya fuesen entusiastas (Italia, Marruecos) o matizadas (España).

No en vano Sarkozy se había declarado dispuesto a impulsar simultáneamente, desde el primer día, todos los grandes dossiers de su plan de gobierno. Detrás de esta apuesta por el Mediterráneo parece que hay una insistencia muy especial de su estrecho colaborador Henri Guaino, un universitario con una larga e intermitente vinculación a la derecha francesa, autor de muchos de los discursos de Sarkozy,

La mayoría de los elementos del plan esbozado no son nuevos: la “originalidad” del planteamiento de Sarkozy y de su entorno consiste más bien en haber amalgamado ideas que ya se han barajado en un momento u otro con repercusiones muy dispares y, sobretodo, en presentar una nueva jerarquización de objetivos que subvierte la hoy existente en el entramado institucional euromediterráneo.

En el discurso de Tolón, Sarkozy definió cuatro grandes pilares para su “Unión”: un foro intergubernamental a semejanza del Consejo de Europa, un sistema de seguridad colectiva, políticas de codesarrollo y una cooperación policial integrada aneja a un espacio policial común .

El actual proceso de Barcelona, nacido en 1995 en la capital catalana, se estructura en cambio en torno a las llamadas tres cestas: política, económica y humana o sociocultural. El despliegue de acuerdos de asociación entre la Unión Europea y los países terceros ribereños ha dado lugar a un Partenariado euro-mediterráneo de naturaleza eminentemente multilateral y multisectorial, algo que se acentuado todavía más con la puesta en funcionamiento de la Asamblea Parlamentaria Euromediterranea. Por otro lado, la Nueva Política de Vecindad formulada por la Comisión Europea en los últimos años, apunta a incentivos reforzados en el terreno bilateral para que Europa y sus vecinos puedan llegar a “compartir todo excepto las instituciones políticas” . La sabía compatibilización de ambos marcos debería hacer posible el gran salto de la lógica de la cooperación a la de la integración, en aquellos sectores que lo permitan.

Si nos fijamos en los pilares propuestos por Sarkozy, observamos en tres de los cuatro una tónica común, muy cara al presidente francés: la primacía de los aspectos securitarios (segundo y cuarto pilar) y la preferencia por los mecanismos intergubernamentales en detrimento de los supranacionales (primer pilar) . El tercer pilar presenta una referencia sorprendente a un concepto que hasta ahora había sido más bien patrimonio de la izquierda y que cuenta de momento con poca presencia en los textos institucionales: la idea de codesarrollo. En su acepción más habitual, se refiere a aprovechar la interdependencia y los movimientos humanos en el Mediterráneo para generar crecimiento y bienestar lo más amplios posibles. En el caso de las migraciones, por ejemplo, la adecuada gestión puede proporcionar riqueza tanto a la sociedad de acogida –que ve incrementar su fuerza de trabajo y sus ingresos fiscales- como a la sociedad emisora, a la que pueden revertir tanto divisas cómo know-how.

El propósito de Sarkozy, por lo tanto, se sustenta en dos premisas principales: por un lado, aprovechar la preocupación frente al terrorismo y la inseguridad para establecer una alianza fuerte entorno al Mediterráneo y por otro, hacer avanzar el proyecto “abordando primero los ámbitos menos conflictivos”. Con relación a este último aspecto, Sarkozy cita el medio ambiente.

La fuerza del mensaje de Sarkozy y su determinación por llevarlo a cabo podrían hacer cristalizar el proyecto. Sin embargo, cabe preguntarse si es el que más conviene al Mediterráneo. Procedamos a examinar cada uno de los pilares propuestos.

En primer lugar, la idea de crear una estructura similar al Consejo de Europa se hace eco de varias propuestas que se han sucedido –incluso antes del inicio del proceso de Barcelona- en el sentido de adaptar al Mediterráneo modelos institucionales de cooperación paneuropea (la OSCE como referente principal), o en general, de que la Unión Europea implemente en la zona una estrategia similar a la que desplegó en Europa Central y del Este. Estas referencias siempre han sido sinónimo de mayor asistencia financiera pero también de mayor énfasis en operaciones efectivas de consolidación democrática, supervisión de procesos electorales y de la evolución de los derechos humanos y libertades fundamentales.

El ejemplo del Consejo de Europa en boca de Sarkozy sugiere, en cambio, un marco de concertación política, amable e inocuo para los Estados más reacios a la cesión de espacios de soberanía y a la “intromisión” en los asuntos internos. Sugiere también un espacio donde la condición de los “grandes” adquiera plena consideración y donde los vínculos históricos salgan a flote: en una Unión Mediterránea que sólo incluya a los Estados meridionales de la Unión Europea, la condición de “grande” es revestida en primera instancia por Francia, a mucha distancia de los demás y es también Francia quien puede atribuirse una relación especial con un buen número de los Estados ribereños del sur (Marruecos, Argelia, Túnez, Líbano, Siria) por la antigua dominación colonial.

En definitiva, existe el riesgo de que la Unión Mediterránea se convierta en objeto de una doctrina Monroe a la francesa , consistente en defender el “patio trasero” frente al mundo anglosajón. El problema trasciende lo meramente simbólico o gestual: en la actualidad, los movimientos humanos, la degradación ambiental y el transporte energético –por poner sólo los ejemplos más a la vista- tienen su encrucijada básica en el Mediterráneo, pero sus efectos repercuten en toda Europa y en la escena global. Por lo tanto, resulta difícil abordar los problemas del siglo XXI mediante una visión que privilegia la concertación política entre Estados soberanos, retrotrayéndonos al concierto de naciones decimonónico. Por otro lado, y operando en sentido opuesto, cabe decir que los elementos del debate –mal cerrado- en Francia sobre los supuestos beneficios positivos de la experiencia colonial, podrían enajenar a las opiniones públicas del Sur si, como resulta previsible, se echa mano de ellos.

El sentir de las opiniones públicas también arroja un gran interrogante sobre el segundo pilar, el consistente en erigir un sistema de seguridad colectiva. Existen ya fuertes lazos entre los principales países mediterráneos y “Occidente” en este terreno, tanto por medio de la OTAN (Turquía es miembro des de hace medio siglo y varios otros países se han asociado a través del Diálogo Mediterráneo de la organización), como en el seno del Proceso de Barcelona, donde se desarrolla conjuntamente la llamada dimensión ”soft” de la seguridad.

Tal como la doctrina en la materia se ha encargado de demostrar (Kart Deutsch), un sistema de seguridad duradero debe sustentarse en una comunidad de seguridad, es decir, en la percepción común a todos los socios de la existencia de unos valores compartidos, que no sólo convierta en muy remota la posibilidad de un enfrentamiento de unos contra otros sino que unos estén dispuestos a ir a la guerra cuando los otros sean agredidos.

Sarkozy, en su propio país, con sus declaraciones y actitudes despectivas, ha pretendido estigmatizar a multitud de jóvenes de las banlieues, en su mayoría de origen inmigrante, llamándoles “racaille” en una de las ocasiones más sonadas. No parece, por lo tanto un líder especialmente bien dispuesto para construir tal “comunidad mediterránea”. Si ya parece muy difícil contrarrestar el antagonismo creciente entre sociedades, religiones y sistemas de valores en el Mediterráneo, cuanto más difícil será conseguir que sus poblaciones se impliquen sin más en la defensa común.

Esta misma conclusión sirve para el cuarto pilar, el de la construcción de la zona policial y judicial unida. Es probable que Sarkozy, más que en las opiniones públicas libres, piense en obtener la complicidad de gobiernos preocupados tanto por el combate contra el terrorismo como por el control de la tendencia hacia el pluralismo y de los elementos que escapan a la maquinaria del autoritarismo. Si es así, nada podría ser más negativo para el proyecto mediterráneo ya que la propia “Unión” pasaría a ser vista enseguida como un instrumento represivo y legitimador del estatus quo en países que precisamente necesitan cambios profundos.

El tercer pilar, el del codesarrollo, como hemos dicho tiene algo más de novedoso, por lo menos en el campo de la derecha. Sin embargo, Sarkozy fabrica una extraña mezcla entre solidaridad egoísta, vanguardismo ecologista y funcionalismo monnetiano.

Porque, ¿cómo es posible instar a los pueblos mediterráneos a que se apliquen lo que Monnet y los padres fundadores proyectaron para Europa, si no es para apostar decididamente por la integración y la renuncia de soberanías?

¿Cómo se puede afirmar que el medio ambiente es un dossier poco conflictivo y que por ello puede servir para poner la primera piedra de la Unión, cuando los temas ambientales ocupan posiciones absolutamente distintas en las agendas políticas del Norte y en las del Sur?

¿Cómo se puede apostar por relanzar el objetivo de una zona de librecambio mediterránea cuando se reclama al mismo tiempo la práctica de un proteccionismo desacomplejado para resguardar la economía nacional francesa y se defiende a ultranza la excepcionalidad francesa en el capítulo agrícola de las negociaciones de la OMC?

Ante todo este esquema, el gobierno de España ya ha planteado que debe ser en todo caso compatible con el Proceso de Barcelona, darle continuidad, llevarlo más lejos. La determinación de Sarkozy puede convertirse en oportunidad para el Mediterráneo, y especialmente para impulsar algunas iniciativas estelares, que hasta ahora no han contado con apoyo suficiente, sobretodo a causa del desafecto de la derecha, como por ejemplo el Banco Euromediterráneo de Inversiones. Tal como hemos intentado demostrar, de poder ser implementada en su totalidad, la agenda de Sarkozy tendría efectos negativos para el Mediterráneo.

Y no sólo para el Mediterráneo. Hasta ahora hemos obviado un elemento que, sin embargo, subyace a todo el plan Guaino-Sarkozy: el no a una Turquía europea. No son pocos los que ven en la propuesta una respuesta a la oposición mayoritaria en Francia a la futura adhesión de éste país joven y populoso. Uno de los objetivos esenciales sería ofrecer a Turquía el rango de co-potencia regional mediterránea a cambio de renunciar a sus aspiraciones europeas. El gobierno de Ankara ha reiterado su cerrada negativa y la estratagema, si fue tal, corre el riesgo de volverse en contra del propio Sarkozy: tal cómo sucedió con los países balcánicos y su ingreso en el Pacto de Estabilidad para Europa del Sureste, Turquía nunca aceptará participar en la Unión Mediterránea si no se le dan garantías suficientes de que llegado el momento formará parte también de la Unión Europea. Esperemos que Sarkozy, que ha mostrado la valentía de encauzar el proceso constitucional en Europa con la rémora del resultado negativo del referéndum francés de 2005, sepa también pilotar un viraje de la sociedad francesa hacia la plena aceptación de Turquía en ambas "uniones", la mediterránea y la europea.