"Lib-lab"

( Text publicat a www.convenciopelfutur.org )

El 1977 una elecció parcial a Gran Bretanya féu perdre la majoria parlamentària als laboristes en el govern i el primer ministre James Callaghan va optar signar un acord amb el liberals: naixia el gabinet “Lib-lab“. L’executiu no va poder remuntar la crisi econòmica i la seva impopularitat va anar creixent, fins que a les eleccions de 1979, Margaret Thatcher va inaugurar un cicle de quatre victòries conservadores consecutives i de 17 anys d’oposició per al laborisme.

No es pot establir una relació de causa-efecte entre l’apuntalament dels liberals i l’ostracisme de l’esquerra que va venir a continuació. Convé assenyalar, però, que el 1997 Tony Blair preparava l’assalt al poder amb un nou arranjament Lib-lab entre bambolines, sense veure venir la majoria aclaparadora que va obtenir a les eleccions. Deu anys més tard, en el moment mateix de traspassar Blair el poder a Gordon Brown, aquest ha sorprès a propis i extranys amb moviments per a captar un o dos liberals de primer rang (l’ex-lider Paddy Ashdown entre ells) per a carteres ministerials. L’objectiu a mitjà termini hauria estat prefigurar un bloc capaç de derrotar els conservadors a les properes eleccions.

Vista en perspectiva més recent, la tendència a insinuar amplis conglomerats polítics és a l’ordre del dia en diversos països europeus. El fenomen se’ns apareix en gradacions diverses, però amb una característica comú: és tracta d’una crida a amplis segments ideològics -des l’extrema esquerra a una mica més enllà del centre- a cohesionar-se per derrotar un adversari comú. En un primer impuls, anomenaríem a aquest adversari “la dreta”, però de seguida ens adonem que el liberalisme, per exemple, no és aliè a una definició de “centre-dreta” o senzillament de “dreta” i que sovint la cultura d’esquerres ha identificat en el “neo-liberalisme” l’enemic a batre.

A França, entre la primera i la segona volta de les eleccions presidencials (els passats mesos d’abril i maig) es varen aixecar algunes veus al Partit Socialista en favor d’una aliança de Ségolène Royal amb François Bayrou, un candidat provinent de la majoria governamental conservadora que distanciant-se’n i enarborant la bandera centrista havia assolit un sorprenent 18.6% dels vots. L’objectiu inmediat era sumar forces per derrotar Nicolas Sarkozy –cosa que en principi es podia intentar oferint uns quants ministeris als adeptes a Bayrou-, però alguns també hi veien la possibilitat de fer sortir el PS de la seva crisi d’energies, ja fos per mitjà d’un viratge ideològic, una aliança estratègica estable o fins i tot una convergència en el si d’un ampli moviment de centre-esquerra.

Durant aquells quinze dies entre les dues voltes, Bayrou fou l’home del moment. I no només per la seva hipotètica capacitat de fer decidir el resultat final, sinò també perquè a Italia es vivia una situació amb forts paral.lelismes: els Democratici di Sinistra (formació hereva del Partito Comunista Italiano) i La Margherita (centristes de diversa procedència, tant demòcrata-cristiana com radical) decidien en els respectius congressos avançar cap a la fusió en el que ja s’anomena Partito Democratico. Tot i que ambdues formacions integren la coalició governamental que encapçala Romano Prodi, es dona la paradoxa que recullen les dues grans tradicions polítiques enfrontades al país des de la segona guerra mundial fins als anys 90. El nou partit, que hauria de neixer oficialment abans d’un any, mantindrà nombrosos dels elements confessionals de La Margherita i de moment no hi ha cap certesa que el propòsit del secretari dels DS Piero Fassino d’ancorar-lo dintre del Partit Socialista Europeu acabi reeixint.

Al contrari, la bona sintonia de Bayrou amb Rutelli i Prodi feia pensar que el fenomen podria prendre volada europea i crear una gran família demòcrata que abastés diversos països i diversos segments ideológics: l’esquerra, si s’avenia a aquest esquema, tindria una important possibilitat de renovació a canvi de reconèixer un centre de gravetat “moderat”.

La preferència velada de Bayrou per Royal enfront de Sarkozy no fou suficient per decantar la balança i per altra banda, en les eleccions legislatives (juny 2007) que seguiren les presidencials, el seu nou Mouvement Démocratique (MoDem) només aconseguí el 7,6 % dels sufragis, que en un sistema majoritari per circumscripcions es tradueix en ben poca representació: 3 diputats. A França el debat precedent es dissipà ràpidament, però més enllà de les fronteres continua obtenint ressò i, a Itàlia, el Partito Democratico va fent el seu curs.

Sentim sovint que l’esquerra ha de captar nous votants i que això vol dir obrir-se al centre. Segons aquesta lògica, l’aliança amb el centre i noves actituds “centrades” contribuirien substancialment a fer sortir la gent de l’abstenció. Crec que és un diagnòstic equivocat.

Si alguna cosa ha perjudicat els partits d’esquerra en diversos moments de la història és la percepció, per part de l’electorat, que un cop en el poder es limitaven a administrar l’status quo. I l’status quo vol dir una democràcia liberal amb virtuts innegables davant d’altres sistemes, però encara avui amb una dosi excessiva de laissez faire, laisser passer. El liberalisme històric, des del segle XIX, ha portat avenços revolucionaris dels quals avui no voldríem ni podríem prescindir, però des que assolí les seves principals fites, difícilment ha pogut competir en seducció amb el socialisme i la seva agenda social.

Malauradament, però, en ocasions el socialisme ha pres el relleu del liberalisme en l’aplicació d’un programa modernitzador poc flexible i poc adaptat a la pluralitat de situacions que es donen en la societat. No s’ha temptat, per exemple, el conservadorisme congènit dels marges pre-industrials de la societat amb el cooperativisme, l’autogestió i el suport a la iniciativa local. No s’està entenent prou la societat post-industrial, que amb la seva atomització sembla sostreure’s a la necessitat de l’acció col·lectiva. I amb tot, la seva tendència creixent és cap a la perifèria del sistema (populismes) o cap a l’exterior (abstencionisme “militant”).

L’experiència del poder, en ocasions, no ha estat aprofitada per imbricar la cultura d’esquerra moderna en la societat, de tal manera que hi pogués substituir paulatinament la cultura de les desigualtats. La contundència dels principis teòrics de l’esquerra –igualtat radical, benestar per a tothom- provoca desassossec quan, en contrast, la seva praxi és tímida. La defensa del “super-jo” és molt més fàcil, perquè el sistema acompanya.

El liberalisme, per la seva banda, va perdre el seu reclam electoral en convertir-se de moviment polític a sistema polític, molt de temps enrere. En molts països -Espanya és una excepció- és manté com a tercera força, com a free rider, que pot donar el poder a la dreta o a l’esquerra. En alguns casos, els liberals mostren un enginy especial i formulen propostes agosarades en àmbits molt circumscrits, des de la seguretat que el gruix de la seva ideologia es troba plasmada sobre el terreny, en un món on el lliurecanvi i la desprotecció encara troben massa pocs contrapesos. Bayrou, per exemple, va tenir l’encert de presentar-se com la veu de la França rural, de províncies, i això va fer el seu efecte entre nombroses persones que reclamen una societat que no sigui unívoca, sinó amb cares múltiples.

Els acords de l’esquerra amb el centre són saludables, perquè ajuden a eixamplar la visió progressista de les coses i, en molts casos, a assegurar la governabilitat des d’aquesta mateixa premissa. Però l’esquerra no hi hauria de veure mai compromesos els seus continguts bàsics. A banda de la necessitat de no perdre de vista aquests continguts bàsics, no sembla massa plausible poder guanyar quota electoral a partir d’abraçar el centre, un espai sense adhesions sòlides en el context actual de fortes tendències centrífugues.

En un món dominat per les imatges en ràpida successió, en què cada vegada més coses apareixen desdibuixades, hi ha una gran demanda d’identitat. Sovint es parla d’exacerbació de les identitats –nacionals, religioses, culturals, futbolístiques, musicals-, tot i que el protagonisme de les identitats no ha de ser percebut com un element negatiu o desestabilitzador, sinó com al fruit del desarrelament actual que, no obstant, pot ser capgirat en positiu.

La gent reclama sobretot als partits un retorn a la identitat política, a la seva capacitat per singularitzar la seva oferta programàtica a partir de referents coneguts, identificables. “Renovació” ha de voler dir alliberar llast del passat per incorporar un missatge clar front a les noves demandes, però també per reconstruir la línia contínua que ens ha fet arribar fins avui, mostrant una ideologia que sap mutar sense perdre la coherència.

La obligació número u dels partits polítics és oferir solucions als problemes dels ciutadans. En això, en aquesta efectivitat d’un partit polític, es basa principalment la renovació o no de la confiança de l’electorat. Ara bé: en una època com l’actual en que les vulnerabilitats i les formes de desigualtat apareixen especialment segmentades en la societat, i per tant les solucions, quan es produeixen, també són difícils de visualitzar, és més important que mai que l’esquerra basteixi referents i símbols que a la vegada anticipin, exposin i condensin els resultats que es van succeint en una política veritablement progressista.

A casa nostra, abans de les eleccions de 1999 i 2003 a la Generalitat, havien sorgit algunes combinacions hipotètiques que havien de permetre posar fi a 23 anys de govern de Jordi Pujol. Entre les idees que suraren amb curta vida, hi havia la de l’Olivera catalana que, imitant l’original italià, hauria pogut arribar a temptar fins i tot en Josep Antoni Duran i Lleida. L’experiència del govern d’esquerres des de 2003 ha demostrat que la coherència ideològica d’un pacte és la millor garantia per mantenir i eixamplar una base electoral. En les distintes eleccions s’han pogut produir pujades i baixades en els vots dels diferents partits, però en conjunt el camp de l’esquerra ha aparegut més ferm després de cada cita electoral. I això és el que de debó pot fer arrelar els principis de progrés i canvi profund en una societat.

Arreu d’Europa, l’esquerra no s’ha de tancar a la relació, a la interacció i fins i tot a la “contaminació” d’idees amb altres partits. La cultura del pacte i de la coalició són fonamentals en el sistema democràtic i l’esquerra té la responsabilitat d’animar-la allà on sigui necessari. Només ho podrem fer sense un preu massa alt si, com diria un sindicalista català de referència, demà continuem sabent “quines cançons cantarem”.