Fidelio

Amb uns quants col.legues del Parlament, ahir vam poder disfrutar de la representació de Fidelio, a l'Opera Nationale du Rhin, a Estrasburg. La música de Beethoven s'adiu especialment amb les inmediacions del Rin. El riu de ben segur té molt a veure amb la progressió tumultuosa, aquàtica i brillant de la música del compositor de Bonn. El riu té molt a veure també amb el caràcter inquiet, vital, transaccional, dels territoris a les dues ribes, ja sigui la Renània o Baden al cantó alemany, ja sigui Alsàcia o Lorena al cantó francès. A l'hora de dinar haviem vist les lleres plenes i les aigues lleugeres a La Wantzenau, despres de les pluges dels darrers dies.

L'argument de Fidelio és fàcil de resumir. Leonore, disfressada de vailet amb el nom de Fidelio, aconsegueix infiltrar-se al castell on es troba presoner el seu espòs Florestan, amb el propòsit d'alliberar-lo. Fidelio entra a treballar al servei del carceller i de retruc enamora la filla d'aquest, desconeixedora com la resta de la seva veritable identitat.

Es tracta de l'única ópera de Beethoven, fruit d'un treball torturat al llarg dels anys, amb diverses reescriptures entre 1805 i 1814. Sens dubte la ràpida successió d'escenaris polítics -les diverses estrenes i representacions primerenques tingueren lloc a Vienna, la primera sota ocupació francesa i la darrera ja amb la restauració habsbúrgica- i l'alt grau d'autoexigencia del compositor i el seu propi desencant revolucionari -el 1804 havia dedicat la sinfonia Heroica a Napoleó com a encarnació dels valors republicans- deixaren la seva petja. La part final fou alterada diverses vegades, de manera que encara avui apareix una mica desestructurada, un fet que s'accentua amb la interpretació consuetudinària -introduida per Mahler- de la tercera de les quatre obertures successives que tingué l'obra, justament entre les dues escenes del segon i darrer acte.

Un no es pot estar de pensar que, tot i la genialitat de l'obra, Beethoven es trobava engavanyat en el format d'ópera, i que suportava malament els compromisos que aquest format li impossava en termes de llenguatge i de missatge. Fidelio és enlluernador perque s'assembla a les seves millors simfonies. Des de la nostra perspectiva actual, ens sorprèn que la vivacitat inicial de la trama es resolgui amb un recurs Deus ex machina extemporani: les trompetes anuncien l'arribada d'un ministre al castell en el moment precís que el malvat governador Pizarro es diposa a matar Florestan juntament amb Leonore, que s'havia descobert en un intent desesperat d'evitar l'execució del seu marit. Això dóna pas a una darrera escena coral d'exaltació de l'heroisme i de la llibertat, però que en el fons es també una exhaltació del paper moderador i de guia del ministre. En definitiva, enmig de tant sentiment abrandat, de sobte s'obre pas la defensa d'alguna cosa a cavall entre la monarquia autolimitada i la república presidencialista, com a mal menor davant de la restauració dels monarques absoluts.

Suposo que aquesta capsula ideològica final, que avui ens sembla previsible i estandaritzada, tenia en aquella época d'involucions l'aspecte que té avui una pel.licula de Michael Moore en l'intent de salvar el que es pugui de l'herència soixantehuitarde. La nostra, que ningú en tingui cap dubte, és una época de restauració, de rearmament de l'ancien régime fins allà on es pugui, que serà molt si no s'esvaeix aviat la constel.lació de governs de dreta a Europa. Sarkozy no és pas el nou Napoleó, com a vegades el pinten. Ha escollit ser el nou Metternich, el nou gendarme d'Europa. Esperem que la seva estela no duri mig segle. Esperem també que algun dia les pel.lícules de Moore ens semblin clixé i cosa superada.

Una altra Mediterrània

Llegeixo el llibre Un altro mediterraneo*, de Salvatore Bono, professor emèrit de la Universitat de Perugia i fundador de la Societé Internationale des Historiens de la Mediterranée (SIHMED), una xarxa que ha presidit fins fa poc. El professor Bono m'ha demanat que participi a la presentació de la seva obra -tot just acabada de publicar- a l'Istituto di Studi Filosofici de Nàpols, el proper 10 de juny.

La invitació em satisfà especialment, per diversos motius. En primer lloc, per la oportunitat de retrobar el professor Bono -un gran conversador- a qui vaig conèixer a la Summer School de l'Universitat de Nàpols "l'Orientale" fa un parell d'anys, però a qui ja coneixia "a distància" en la seva qualitat de membre del Consell Assessor de l'Institut Europeu de la Mediterrània. En segon lloc, perquè el llibre és
extraordinari. I no ho dic pas únicament en termes superlatius, sinó també en el sentit d'allò que és inhabitual. El títol ja apunta cap aquí: se'ns vol presentar un mediterrani alternatiu o, per dir-ho d'una manera menys connotada, una visió alternativa de la Mediterrània.


L'autor aconsegueix el seu proposit gràcies al desenvolupament de dues idees fonamentals. En primer lloc, cal un esforç permanent -condemnat a no tenir fi- per desmuntar els clixés sobre la Mediterrània. En segon lloc, cal explorar les possibilitats de construir una història mediterrània, que haurà d'estar marcada igualment per un caràcter inacabat, obert, per tal que pugui tenir èxit.

Estic convençut que ha arribat el moment de comprometre seriosament les institucions amb aquesta segona qüestió, no pas per fer-nos amb un relat històric amb segell oficial, sino per tal que poders públics facilitin espais de discussió sobre el "d'on venim?" i el "cap a on anem?". De la mateixa manera que mirem de decidir quins poden ser els blocs constitutius d'una identitat europea, cal afavorir també una narració col.lectiva en l'espai euro-mediterrani que expliqui els perquès de la interdepèndencia actual i posi de relleu la necessitat d'una cooperació reforçada en el futur.

No s'ha de tractar pas d'una instrumentalització de la història. Cada parcel.la de la realitat obté necessàriament un discurs explicatiu o un altre i, en aquest cas, si no aconseguim introduir el de la interacció com a una constant en la història dels pobles mediterranis i europeus -entre conflicte i cooperació-, sens dubte se n'imposarà un altre de ben diferent: el de la divisió i la confrontació permanent i inevitable entre grans blocs identitaris que responen sobretot a l'intent de mobilitzar recursos de poder de cara al futur i que no resisteixen una anàlisi acurada del passat ni ofereixen una descripció plausible del present.

Bono, que en la seva trajectòria s'ha dedicat especialment a fer recerca sobre l'esclavitud en la Mediterrània medieval, ens recorda que els esclaus eren tant o més presents a les ribes "cristianes" com a les "musulmanes". Per altra banda, la suposada solidaritat cristiana front als turcs o al mon musulmà va brillar per la seva absència en molts moments: la França del segle XVI establí aliances amb l'Imperi Otomà contra el Sacre Imperi Roman-Germànic i els dominis dels Habsburg i fins i tot acollia les naus turques en els seus ports; la unitat d'acció "cristiana" contra els turcs només va ser una realitat en moments molt concrets, acompanyats d'un especial dramatisme, com la batalla de Lepanto el 1571 o el setge de Vienna el 1683. En general, els regnes cristians van restar impassibles davant l'avenç territorial, pam a pam, de la gran potencia musulmana, mentre no van veure el risc massa aprop.

Al marge d'aquesta dicotomia entre conflicte i cooperació se m'acudeixen altres eixos transversals que podrien estructurar una veritable història euromediterrània, que pogués estar especialment a l'abast de tots estudiants: les estratègies economiques que prenen forma en l'ambient característic de la conca mediterrània; els moviments humans i el seu paper en la transmissió d'idees, expressió cultural i formes d'oganització; i per últim, la tensió entre continuïtat i canvi en les relacions socials. Aquest darrer element ens podria ajudar a entendre i a apaivagar la tensió actual entre societats obertes i fonamentalisme, tant en una riba com en l'altra.

Amb l'actual política europea de veinatge i prenent com a referencia l'exit dels programes Erasmus i altres programes d'intercanvi educatius, ens trobem ara davant d'un escenari madur per poder iniciar iniciatives ambicioses en aquest sentit. El relat col.lectiu euro-mediterrani ha de ser la base ineludible per als importants objectius comuns Europa i el mediterrani s'ha fixat ja, des de l'inici del proces de Barcelona el 1995. Si avui ens podem plantejar un tal relat historic amb projeccio de futur, és gràcies a persones com Salvatore Bono, que han sabut anar ben enllà de l'erudicio i dur a terme una labor d'agregació d'esforços i de teixir xarxa.

*Salvatore BONO, Un altro Mediterraneo. Una storia comune fra scontri e integrazioni, Salerno editrice, 2008.

Diàleg entre cultures

El proper dissabte (7 de juny) les institucions europees a Brussel·les celebren la seva jornada de portes obertes. La Comissió, el Consell i el Parlament acullen tota una munió d’activitats, tant lúdiques com de debat, per apropar la seva labor a la ciutadania. L’any 2008 fou declarat any Europeu del Dialeg intercultural i aquest és precisament el tema en el que es centrarà la jornada.

Des del gener, el Parlament s’ha abocat a fer la seva part i ha desplegat tot un seguit d’iniciatives i esdeveniments relacionats amb el diàleg entre cultures. Durant la jornada de portes obertes, s’ha organitzat un debat especific en el qual participaré en nom del Grup socialista, juntament amb Giovanna Corda. Avui em dedico, doncs, a ordenar algunes idees sobre la qüestió.

El diàleg entre cultures ha existit sempre, tant o més que els conflictes entre les cultures i el que els dóna vida, les societats. Pot resultar una obvietat, però a la vista de l’animositat existent actualment en l’escena intennacional per raons d’identitat, a vegades sembla que ho perdem de vista. El que si que és nou del tot es que les institucions polítiques hagin fet seu aquest diàleg, al més alt nivell.
Aquesta apropiació es produeix, de manera forca rapida, a partir de 2001, després dels atacs de Nova York i Washington. Si tractem de recordar-nos de la manera de veure el món que teniem els europeus abans d’aquests fets, no podem sinó veure aquest abans i despres com a una presa de consciencia abrupta de la forca destructiva dels prejudicis culturals i de la necessitat de prevenir-los mitjancant un diàleg reforçat.

L’aleshores president de la Comissió Romano Prodi ben aviat va constituir un “Grup de sabis” sobre el dialeg intercultural, per tal que pogues donar indicacions sobre els passos a seguir. El 2005 es posava en funcionament la Fundacio Anna Lindh per al diàleg intercultural, una entitat amb seu a Alexandria i vinculada al Partenariat euro-mediterrani i per tant sostinguda i finançada per tots els països socis, tant de la riba nord com de la riba sud de la Mediterrània. Per últim, l’any Europeu del diàleg intercultural arriba en un moment en que la institucionalització d’aquest diàleg ha arribat a importants cotes en el sistema internacional: les Nacions Unides han fet seva la proposta de l’Aliança de Civilitzacions, promoguda pel president del govern espanyol Jose Luis Rodríguez Zapatero y del primer ministre turc Recep Tayip Erdogan. El seu desenvolupament ha estat confiat a l’ex president portugués Jorge Sampaio.

Els diferents marcs creats han multiplicat els projectes i iniciatives, de manera que crec que hem anat mes enlla d’un primer estadi -que ha durat uns quants anys- en que tothom parlava de diàleg cultural sense saber massa com abordar-lo. Els discursos es dedicaven més a subratllar la necessitat del diàleg cultural que no pas a entrar en matèria sobre com posar les primeres pedres. L’eclosió actual es una mostra de maduresa: la lógica diàleg intercultural s’obre pas en els sectors més variats de la política, la gestió i la vida de cada día. Qualsevol inquietut que ens poguem plantejar, troba a traves d’internet la seva correspondència en alguna iniciativa a mida, per no parlar d’una oferta molt mes general –“per a tots els publics”- que es concreta en concerts, festivals, exposicions, etc.

Ens cal, però, assegurar el pas a una tercera fase: la dels intruments duradors i les realitzacions concretes. El dialeg intercultural, per tal de ser efectiu, ha de ser altament transformador. La seva filosofia ha de ser un element transversal a totes les polítiques de la Unió, tant les que ens relacionen amb l'exterior com les que garanteixen la cohesió social a l'interior.

Crec que hi ha dos àmbits principals reclamen aquesta intervenció molt més agosarada. El primer ens pot abocar a una certa frustració, per la dificultat d'obtenir resultats inmediats: es tracta de debatre en profunditat i a escala planetària les nocions bàsiques de la política i la governança, no pas des de la perspectiva d'occident versus "tota la resta" sinó des de la convicció que el dret internacional i la globalització configuren poc a poc una "civilització global" i que tots els sistemes polítics, jurídics i culturals del món están interpenetrats en una o altra mesura. Evidentment, es tracta d'una tasca de llarg recorregut, però necessària: l'objectiu ha de ser assolir estructures de govern mundials en que totes les tradicions s'hi puguin reconèixer.

El segon àmbit podria oferir-nos a mitjà termini resultats gratificats si hi posem l'empenta necessària: es tracta de posar l'accent en l'educació. Aquest ha estat sempre un instrument predilecte de l'esquerra per a la transformació social i així ha de ser també pel que fa a les visions sobre la diversitat. Els programes educatius -pensem en el programa Erasmus- són un dels grans éxits del projecte europeu. Ara cal eixamplar l'abast d'aquests programes i donar-hi cabuda als estudiants dels països veïns i socis. L'objectiu ja es troba en fase de desenvolupament, però cal que reclamem una acció d'alta volada i prioritats ben clares. Al meu entendre, l'àmbit de les ciències socials i humanes -no sempre prou valorades davant d'altres disciplines- ofereix un potencial únic com a pont per a l'entesa cultural. És a partir de la resposta conjunta -europeus i no europeus- als interrogants de sobre d'on venim i cap a on anem que podrem esmenar les incomprensions del passat i més entenedor el present. A partir d'aquí, haurà de ser més fácil construir una relació plena en tota la resta i afrontar en millor condicions el futur.