Des del gener, el Parlament s’ha abocat a fer la seva part i ha desplegat tot un seguit d’iniciatives i esdeveniments relacionats amb el diàleg entre cultures. Durant la jornada de portes obertes, s’ha organitzat un debat especific en el qual participaré en nom del Grup socialista, juntament amb Giovanna Corda. Avui em dedico, doncs, a ordenar algunes idees sobre la qüestió.
El diàleg entre cultures ha existit sempre, tant o més que els conflictes entre les cultures i el que els dóna vida, les societats. Pot resultar una obvietat, però a la vista de l’animositat existent actualment en l’escena intennacional per raons d’identitat, a vegades sembla que ho perdem de vista. El que si que és nou del tot es que les institucions polítiques hagin fet seu aquest diàleg, al més alt nivell.
L’aleshores president de la Comissió Romano Prodi ben aviat va constituir un “Grup de sabis” sobre el dialeg intercultural, per tal que pogues donar indicacions sobre els passos a seguir. El 2005 es posava en funcionament la Fundacio Anna Lindh per al diàleg intercultural, una entitat amb seu a Alexandria i vinculada al Partenariat euro-mediterrani i per tant sostinguda i finançada per tots els països socis, tant de la riba nord com de la riba sud de la Mediterrània. Per últim, l’any Europeu del diàleg intercultural arriba en un moment en que la institucionalització d’aquest diàleg ha arribat a importants cotes en el sistema internacional: les Nacions Unides han fet seva la proposta de l’Aliança de Civilitzacions, promoguda pel president del govern espanyol Jose Luis Rodríguez Zapatero y del primer ministre turc Recep Tayip Erdogan. El seu desenvolupament ha estat confiat a l’ex president portugués Jorge Sampaio.
Els diferents marcs creats han multiplicat els projectes i iniciatives, de manera que crec que hem anat mes enlla d’un primer estadi -que ha durat uns quants anys- en que tothom parlava de diàleg cultural sense saber massa com abordar-lo. Els discursos es dedicaven més a subratllar la necessitat del diàleg cultural que no pas a entrar en matèria sobre com posar les primeres pedres. L’eclosió actual es una mostra de maduresa: la lógica diàleg intercultural s’obre pas en els sectors més variats de la política, la gestió i la vida de cada día. Qualsevol inquietut que ens poguem plantejar, troba a traves d’internet la seva correspondència en alguna iniciativa a mida, per no parlar d’una oferta molt mes general –“per a tots els publics”- que es concreta en concerts, festivals, exposicions, etc.
Ens cal, però, assegurar el pas a una tercera fase: la dels intruments duradors i les realitzacions concretes. El dialeg intercultural, per tal de ser efectiu, ha de ser altament transformador. La seva filosofia ha de ser un element transversal a totes les polítiques de la Unió, tant les que ens relacionen amb l'exterior com les que garanteixen la cohesió social a l'interior.
Crec que hi ha dos àmbits principals reclamen aquesta intervenció molt més agosarada. El primer ens pot abocar a una certa frustració, per la dificultat d'obtenir resultats inmediats: es tracta de debatre en profunditat i a escala planetària les nocions bàsiques de la política i la governança, no pas des de la perspectiva d'occident versus "tota la resta" sinó des de la convicció que el dret internacional i la globalització configuren poc a poc una "civilització global" i que tots els sistemes polítics, jurídics i culturals del món están interpenetrats en una o altra mesura. Evidentment, es tracta d'una tasca de llarg recorregut, però necessària: l'objectiu ha de ser assolir estructures de govern mundials en que totes les tradicions s'hi puguin reconèixer.
El segon àmbit podria oferir-nos a mitjà termini resultats gratificats si hi posem l'empenta necessària: es tracta de posar l'accent en l'educació. Aquest ha estat sempre un instrument predilecte de l'esquerra per a la transformació social i així ha de ser també pel que fa a les visions sobre la diversitat. Els programes educatius -pensem en el programa Erasmus- són un dels grans éxits del projecte europeu. Ara cal eixamplar l'abast d'aquests programes i donar-hi cabuda als estudiants dels països veïns i socis. L'objectiu ja es troba en fase de desenvolupament, però cal que reclamem una acció d'alta volada i prioritats ben clares. Al meu entendre, l'àmbit de les ciències socials i humanes -no sempre prou valorades davant d'altres disciplines- ofereix un potencial únic com a pont per a l'entesa cultural. És a partir de la resposta conjunta -europeus i no europeus- als interrogants de sobre d'on venim i cap a on anem que podrem esmenar les incomprensions del passat i més entenedor el present. A partir d'aquí, haurà de ser més fácil construir una relació plena en tota la resta i afrontar en millor condicions el futur.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada