West

Començo avui un viatge d'una vintena de dies pel Midwest i l'oest americà. Primer Iowa i Dakota del Sud i després, en una segona etapa, Nevada, Arizona i Califòrnia. Tot i que he viatjat sovint als Estats Units, no he estat mai a l'oest de Chicago -amb l'excepció de Seattle- i per tant em fa l'efecte d'un món nou per descobrir, la part més jove del país, si ens fixem en com va anar avançant la frontera des de Nova Anglaterra cap al Pacífic.

Tot i la temptació, no m'he endut cap lectura relacionada. He tingut Steinbeck a les mans, en un moment d'indecisió abans de marxar. M'han parlat amb entusiasme de On the road, de Jack Kerouac. Tinc a mitges, des de qui-sap-lo, American vertigo, una exploració encarregada Bernard-Henri Lévy per Atlantic Monthly, originalment publicada per entregues per la pròpia revista. He preferit evitar l'excès de suggestió i predre'm el viatge com els trajectes que faig en tren, durant els quals em costa llegir: la successió ràpida de paisatges té un atractiu massa gran.

El propòsit de Lévy -només cito aquí la seva obra d'enmig d'altres per motiu pràctic- és posar en relació la mirada europeu (llegeixi's francesa) amb l'espai estadounidenc actual, per veure qu'est que ça donne. Existeix un allunyament progressiu de les dues societats? Aquest és l'interrogant de fons és present avui en tots els nivells de relació (excepte en el dels grans negocis).


Crec, però, que la questió s'ha de situar en el seu terme just: a Europa i als Estats Units hi ha moltes persones capaces d'encaixar amb total naturalitat diferències aparatoses. Exemples: la visibilitat de la religió, l'optimisme militant o l'expressió de sentiments en públic a ca'ls nord-americans; el tractament obert del sexe, la complexitat de les estructures polítiques i economiques o l'ampli ventall d'opcions ideològiques, a la banda europea. Es tracta de saber, en canvi, si les societats d'una i altra banda estan evolucionant cap a sistemes incompatibles amb la comunicació col.lectiva. Europa ha descobert amb Obama una vasta amèrica progressista. On era fins ara? Realment haviem anat a cercar, a gratar més enllà de la superfície? O bé ens hem conformat amb una imatge teledirigida? Des de l'esquerra europea, des dels moviments socials, s'ha pensat mai seriosament en "desembarcar" als Estats Units per explicar la pròpia visió del món? Hem tractat realment de trobar interlocutors i aliats en la societat civil, els treballadors, les dones, les minories...per a una millora de les nostres relacions?

Cal d'altra banda, desfer-se de la idea d'una nord-amèrica "essencialment" propera, que ens defrauda quan no ho és tan. Sospito que és un invent de la guerra freda, o almenys molt reforçat per aquesta. Els anys 50 i 60 poden haver estat un moment de convergència únic, que ens ha fet creure que sempre havia estat aixi. La questió és que fins aleshores les societats europees desconfiaven del laisser faire dels Estats Units, de la mateixa manera que des d'aleshores la societat nord-americana ha desconfiat del laisser passer europeu.

En definitiva, com totes les societats en el món global d'avui,, l'europea i la nord-americana tenen concomitàncies i diferències. La idea que nosaltres, per dir-ho d'alguna manera, entrem dintre del seu E pluribus unum (o en la seva versió guerrera, el United we stand) haurà estat una il.lusió força reeixida en la construcció d'un altre West, el de la política de blocs. És l'oest americà el cor i l'ànima d'aquest volgut oest global, d'aquesta fabulosa construcció? Ho veurem. M'inclino més a creure que és una terra amb molta gent que tot just comença a sentir la seva veu i que, definitivament, no volen un món de cow-boys. Són la mateixa gent que a Idaho, per exemple, es van aplegar en un dels actes més multitudinaris de suport a Obama durant les primàries, desafiant tots els estereòtips.