Resulta clar que a les properes eleccions al Parlament europeu no hi concorreran dos models d'Europa contraposats. La dreta ha renunciat, d'uns anys ençà, al procés de contrucció europea. Vol una frenada a mig camí, ens proposa "mitja europa".
Socialistes i democristians van saber teixir l'Europa unida des dels anys 50 fins als 90. Amb diferents accents, però amb una voluntat per a l'acord i una ambició inesgotables. En els darrers anys del segle XX, aznaristes, neogaullistes i berlusconians van irrompre en la familia democristiana per mitjà d'un curiós sistema d'invitacions recíproques. Es van emparar d'una tradició que els era aliena i en varen dinamitar la reputació d'europeisme i de consciència social. De retruc, alguns descontents amb la operació varen passar a la familia liberal, que d'aquesta manera va quedar igualment desdibuixada.
L'actuació liberal-conservadora per al futur inmediat és previsible. De cara a les eleccions, identificaran dos o tres temes que despertin especials temors en la ciutadania, no pas per aportar solucions, sinó per enmascarar la renúncia conscient a un projecte d'unió política per a Europa. En els espais de gestió que els corresponguin, continuaran la línia que ja han encetat: administrar el status quo i aprofitar qualsevol escletxa per renacionalitzar polítiques sense fer massa soroll. S'esforcen en perfeccionar el mercat i s'esforcen en desmantellar els contrapesos al mercat.
L'esquerra té la responsabilitat de donar plena visibilitat a l'Europa política i social en els comicis que venen. Que ningú pensi que el que tenim ho tenim guanyat per sempre. Que ningú pensi tampoc que "Europa va" sense que hi haguem d'empènyer al darrera. Una ambició molt més gran és possible, però ens cal tota la mobilització i tot el compromís de que siguem capaços.
dimecres, 17 de setembre del 2008
dilluns, 15 de setembre del 2008
Entrevista publicada a Cerdanyola
Reprodueixo l'entrevista que em va fer Juan Antonio Hidalgo durant el congrés del PSC, publicada al Tot Cerdanyola fa pocs dies:
Martí Grau, diputat socialista al Parlament Europeu
Des de fa pocs mesos, el cerdanyolenc Martí Grau ocupa un escó al Parlament Europeu, com a part de la candidatura del PSC i dins del Grup del Partit dels Socialistes Europeus. Grau explica al TOT, alguns aspectes de la seva tasca a Brusel·les i Estrasburg
Quan parlem d’un eurodiputat, sovint es pensa en un polític al final de la seva carrera, o en algú a qui el partit ha buscat una “jubilació daurada". En canvi, vostè només té 35 anys... Com han anat les coses perquè arribés, tan jove, a aquesta responsabilitat?
És possible que molta gent tingui aquesta imatge dels eurodiputats, però també és veritat que el Parlament Europeu està canviant molt depressa. I una de les coses que estan canviant és l’edat mitjana dels eurodiputats, que cada cop són més joves.
Abans de ser eurodiputat, vaig treballar 10 anys com a tècnic a la Secretaria de Política Europa i Internacional del PSC, donant suport a les secretàries d’Internacional i als eurodiputats. El 2004 em van preguntar si m’interessaria formar part de les llistes de les eleccions europees. No ocupava un lloc clarament «de sortida», però hi havia unes certes possibilitats d’ocupar l’escó si, durant la legislatura, algun dels eurodiputats el deixava… Vaig acceptar.
Quina és la seva preparació acadèmica?
Soc Llicenciat en Història i Ciències Polítiques per la UAB, i posteriorment vaig cursar un màster d'Estudis Internacionals a la Pompeu Fabra i un diploma de posgrau a la Universitat Johns Hopkins (a Bolonya, Itàlia).
A internet es troben textos i articles acadèmics de Martí Grau, dedicats al món de l’arqueologia.
L'arqueologia va ser la meva primera vocació. Vaig treballar en nombroses excavacions des dels 14 anys i fins i tot en vaig dirigir algunes. Posteriorment, aquesta vocació va derivar en un interès cap a la conservació del patrimoni arquitectònic i la recuperació de la memòria històrica, dos temes que quan m’és possible integro en la meva tasca política...
Sovint sembla que la tasca que feu al Parlament Europeu passa desapercebuda a la gent del carrer, que no té gaire clar a què us dediqueu...
Efectivament, potser tenim un problema de comunicació. És possible que des de les institucions europees no haguem estat capaços de transmetre als ciutadans la nostra tasca. Part del problema pot venir provocat pels diversos accents que mantenen les diferents institucions europees. Tant el Parlament com la Comissió i el Consell defensen el seu propi espai i de vegades, en aquest context, costa que la gent visualitzi el creixent pes específic que l’Eurocambra està assumint en la presa de decisions...
Quines tasques fa al Parlament?
Sóc membre titular de la Comissió de Mercat Interior i Protecció dels Consumidors i membre suplent de la Comissió d’Afers Exteriors.
També formo part d’algunes de les Delegacions Parlamentàries que mantenen relacions amb tercers països, i sóc membre de l’Assemblea Parlamentària Euromediterrània. Aquest darrer tema, per cert, ha agafat molta empenta en els darrers mesos i crec que els socialistes hem de jugar un paper molt important, influint per evitar que l’acció política no se centri només en aspectes relatius a infraestructures i -com a molt- conservació del medi ambient, sinó que es posi especial atenció en els aspectes socials i de defensa dels drets humans.
Des de la seva experiència, com veu el futur de la UE? Arribarem algun dia a ser quelcom semblant als Estats Units d’Amèrica?
La comparació amb els EUA és oportuna fins a un cert punt perquè encara que, efectivament, a nivell polític i administratiu l’objectiu que es persegueix és una Europa Federal, no crec que sigui possible ni convenient intentar implantar una homogeneïtzació cultural com la que allà existeix. La nostra diversitat cultural és molt més gran, i crec que els poders públics hem de garantir la continuïtat d’aquesta diversitat.
Foto superior: Martí Grau al darrer congrés del PSC
Sobre aquestes línies: Grau amb Raimon Obiols, a Brusel·les, durant la seva etapa com a tècnic del PSC
Però, per altra banda, aquesta diversitat potser és un dels obstacles per aconseguir crear un govern comú a tots els països membres...
Sí, l’equilibri és difícil, i tothom haurà de posar de la seva part, però s’estan posant les bases perquè això sigui possible. Es tracta de crear un sistema de govern on cada nivell administratiu gestioni aquells temes que li són propis, i que pot gestionar millor. Cal implantar una concepció esglaonada de l’acció política.
Per altra banda, no es pot obviar que als diferents països de la UE existeix un grau d’identificació molt diferent, no ja cap a la Unió, si no cap al territori del qual formen part. En el cas d’Itàlia, per exemple, les ciutats sempre han jugat un paper molt important, com a conseqüència lógica del paper històric que van tenir en aquell païs les “ciutats-estat” durant segles. En altres llocs, en canvi, la identificació és amb la regió i no amb l’estat... Aquests factors també fan complex, i alhora enriquidor, el procés de construcció europea.
I nosaltres? Com ens identifiquem amb Europa?
Tenim un grau d’identificació molt alt, també per motius històrics. Hi ha països europeus on el procés d’integració amb Europa va començar fa molts anys, i per tant ja ha quedat “oblidat”, i a més també tenen la sensació de que el seu nivell de benestar seria similar encara que no estiguessin integrats a la Unió. En altres llocs –com és el nostre cas- la integració és molt més recent, i a més ens ha portat uns beneficis que tenim molt clars... A més, per a nosaltres, Europa també s’associa amb la fi de la dictadura.
Actualment, som un dels països que porten “la bandera de l’entusiasme europeu”. I tenim el repte de tornar a encomanar aquest entusiasme a altres paisos en els quals aquest entusiasme s’ha anat diluint amb el temps.
No fa gaire el seu nom va saltar als mitjans de comunicació estatals per ser un dels tres diputats socialistes que, en contra la disciplina de vot del teu partit, no va donar suport a la polèmica “Directiva de Retorn dels Immigrans Irregulars”...
Aquest és un tema difícil, com també va ser difícil decidir el sentit del meu vot, que finalment va ser una abstenció. D’entrada, voldria dir que crec que l’actual govern espanyol ha seguit, en tot moment, una política adequada en matèria d'inmigració. Però aquesta votació es va produïr en un context europeu molt complicat. Feia molt temps que el nostre govern defensava la necessitat que la UE disposés d’una normativa de nivell europeu que fes front al tema de la immigració il·legal que, en gran part, arriba a la UE per les nostres fronteres, degut a la nostra condició de païs fronterer amb l’Àfrica. Fins ara, aquesta normativa no existia. I quan finalment s’aconsegueix que la UE accepti aquesta necessitat, es dóna la circumstància que a Europa hi ha una majoria aclaparadora de governs de dretes, i que la dreta també té la majoria al Parlament Europeu. Aquest entorn polític es tradueix, finalment, en un projecte de directiva molt dur, que inclou tot un seguit de mesures que, des del meu punt de vista –i des del punt de vista de molts companys del grup socialista europeu- no eren acceptables.
I, més concretament, dos. El temps de retenció dels immigrants il·legals -que segons el text proposat poden estar retinguts fins a 18 mesos, “en circumstàncies excepcionals”, però sense especificar quines són aquestes circumstàncies- i, en segon lloc, la possibilitat de repatriar menors d’edat cap a tercers països -diferents del país d'origen- sense haver identificat la familia o un tutor legal, tan sols amb l'existencia d'un centre d'acollida adequat com a prerequisit.
Aquests dos punts es van convertir en “línies vermelles” que jo no volia creuar.
Però finalment els socialistes ho van fer, votant a favor...
Sí, perquè, repeteixo, per primer cop s’aconseguia la vella reivindicació que la UE posés en marxa una política comuna per a aquests temes. Després de veure que no era possible modificar el text perquè el bloc de dretes tirava enrere totes les nostres propostes, es va considerar més important tirar endavant la directiva, encara que no ens agradés, perquè suposava un pas endavant. Però jo vaig decidir que no podia votar a favor.
Tampoc ho van fer Raimon Obiols ni Josep Borrell...
Van votar en contra, efectivament.
Actualment, tots tres estan expedientats pel partit...
No, finalment no es va obrir expedient. Hi va haver una anàlisi de com havien anat els fets.
De totes formes, queda clar que el tema de la immigració possiblement sigui un dels més difícils que haureu d’enfrontar els polítics els propers anys...
I al mateix temps, sorprenentment, també és un dels temes en els quals el nostre país està a “anys llum” per davant d’altres països de la UE. Nosaltres hem estat capaços de formular possibles solucions -realistes, concretes i avançades- per a aquests problemes. I hem fet una tasca de reflexió i anàlisi molt més profunda que altres països que fa molt més temps que experimenten els efectes d’una immigració elevada.
Hi ha països amb un percentatge de població immigrant molt superior al nostre on encara resulten “revolucionaris” conceptes que aquí ja tenim assumits, com el de la contractació en origen, o la necessitat d’obrir canals de estables i clars que ens permetin portar al nostre país, amb garanties per a les dues parts –per a la gent que ve, i per als autòctons- als treballadors que vinguin.
Es veu d’eurodiputat molts anys?
Això està en mans del partit. A mi m’agradaria seguir, com a mínim, uns anys. Aquesta és una tasca que acabo de començar i m’agradaria disposar de temps per poder-la desenvolupar...
Sí que tinc clar que ara mateix em trobo en mig d’una etapa en la qual voldria continuar dedicant-me a la política. Crec que tothom que tingui una certa inquietud pels temes públics hauria d'animar-se "a fer política", encara que sigui de manera puntual dintre de la trajectòria vital. Aquesta dedicació, després, es pot convertir en una professió de llarg recorregut o en un parèntesi abans de tornar a la teva vidalaboral. Les dues opcions són bones, i igualment positives.
Com es veu Cerdanyola des de Brussel·les?
Jo la veig amb interès i amb un sentiment d’orgull encara més gran des de la distància geogràfica. Segueixo l’actualitat de Cerdanyola tant com puc, i crec que, malgrat totes les dificultats, i el “desarrollisme salvatge” que es va viure durant la dictadura hem estat capaços de crear un espai amable, on ens podem sentir a gust. Tot i que hi ha elements del nostre patrimoni històric que hauria calgut conservar millor, s'ha sabut preservar una certa harmonia amb el que ja existia en els espais de nova creació... això reverteix avui en una vitalitat especial en la nostra ciutat.
No sé si li havia arribat, però fa ara cinc anys, després de que el PSC perdés d’alcaldia i abans de l’arribada d’Antonio Cárdenas, hi havia qui l'apuntava com a possible alcaldable pels socialistes a Cerdanyola...
Segurament van ser rumors com tant d'altres que hi devia haver en un moment de canvi com aquell.
J.A. Hidalgo
Martí Grau, diputat socialista al Parlament Europeu
Des de fa pocs mesos, el cerdanyolenc Martí Grau ocupa un escó al Parlament Europeu, com a part de la candidatura del PSC i dins del Grup del Partit dels Socialistes Europeus. Grau explica al TOT, alguns aspectes de la seva tasca a Brusel·les i Estrasburg
Quan parlem d’un eurodiputat, sovint es pensa en un polític al final de la seva carrera, o en algú a qui el partit ha buscat una “jubilació daurada". En canvi, vostè només té 35 anys... Com han anat les coses perquè arribés, tan jove, a aquesta responsabilitat?
És possible que molta gent tingui aquesta imatge dels eurodiputats, però també és veritat que el Parlament Europeu està canviant molt depressa. I una de les coses que estan canviant és l’edat mitjana dels eurodiputats, que cada cop són més joves.
Abans de ser eurodiputat, vaig treballar 10 anys com a tècnic a la Secretaria de Política Europa i Internacional del PSC, donant suport a les secretàries d’Internacional i als eurodiputats. El 2004 em van preguntar si m’interessaria formar part de les llistes de les eleccions europees. No ocupava un lloc clarament «de sortida», però hi havia unes certes possibilitats d’ocupar l’escó si, durant la legislatura, algun dels eurodiputats el deixava… Vaig acceptar.
Quina és la seva preparació acadèmica?
Soc Llicenciat en Història i Ciències Polítiques per la UAB, i posteriorment vaig cursar un màster d'Estudis Internacionals a la Pompeu Fabra i un diploma de posgrau a la Universitat Johns Hopkins (a Bolonya, Itàlia).
A internet es troben textos i articles acadèmics de Martí Grau, dedicats al món de l’arqueologia.
L'arqueologia va ser la meva primera vocació. Vaig treballar en nombroses excavacions des dels 14 anys i fins i tot en vaig dirigir algunes. Posteriorment, aquesta vocació va derivar en un interès cap a la conservació del patrimoni arquitectònic i la recuperació de la memòria històrica, dos temes que quan m’és possible integro en la meva tasca política...
Sovint sembla que la tasca que feu al Parlament Europeu passa desapercebuda a la gent del carrer, que no té gaire clar a què us dediqueu...
Efectivament, potser tenim un problema de comunicació. És possible que des de les institucions europees no haguem estat capaços de transmetre als ciutadans la nostra tasca. Part del problema pot venir provocat pels diversos accents que mantenen les diferents institucions europees. Tant el Parlament com la Comissió i el Consell defensen el seu propi espai i de vegades, en aquest context, costa que la gent visualitzi el creixent pes específic que l’Eurocambra està assumint en la presa de decisions...
Quines tasques fa al Parlament?
Sóc membre titular de la Comissió de Mercat Interior i Protecció dels Consumidors i membre suplent de la Comissió d’Afers Exteriors.
També formo part d’algunes de les Delegacions Parlamentàries que mantenen relacions amb tercers països, i sóc membre de l’Assemblea Parlamentària Euromediterrània. Aquest darrer tema, per cert, ha agafat molta empenta en els darrers mesos i crec que els socialistes hem de jugar un paper molt important, influint per evitar que l’acció política no se centri només en aspectes relatius a infraestructures i -com a molt- conservació del medi ambient, sinó que es posi especial atenció en els aspectes socials i de defensa dels drets humans.
Des de la seva experiència, com veu el futur de la UE? Arribarem algun dia a ser quelcom semblant als Estats Units d’Amèrica?
La comparació amb els EUA és oportuna fins a un cert punt perquè encara que, efectivament, a nivell polític i administratiu l’objectiu que es persegueix és una Europa Federal, no crec que sigui possible ni convenient intentar implantar una homogeneïtzació cultural com la que allà existeix. La nostra diversitat cultural és molt més gran, i crec que els poders públics hem de garantir la continuïtat d’aquesta diversitat.
Foto superior: Martí Grau al darrer congrés del PSC
Sobre aquestes línies: Grau amb Raimon Obiols, a Brusel·les, durant la seva etapa com a tècnic del PSC
Però, per altra banda, aquesta diversitat potser és un dels obstacles per aconseguir crear un govern comú a tots els països membres...
Sí, l’equilibri és difícil, i tothom haurà de posar de la seva part, però s’estan posant les bases perquè això sigui possible. Es tracta de crear un sistema de govern on cada nivell administratiu gestioni aquells temes que li són propis, i que pot gestionar millor. Cal implantar una concepció esglaonada de l’acció política.
Per altra banda, no es pot obviar que als diferents països de la UE existeix un grau d’identificació molt diferent, no ja cap a la Unió, si no cap al territori del qual formen part. En el cas d’Itàlia, per exemple, les ciutats sempre han jugat un paper molt important, com a conseqüència lógica del paper històric que van tenir en aquell païs les “ciutats-estat” durant segles. En altres llocs, en canvi, la identificació és amb la regió i no amb l’estat... Aquests factors també fan complex, i alhora enriquidor, el procés de construcció europea.
I nosaltres? Com ens identifiquem amb Europa?
Tenim un grau d’identificació molt alt, també per motius històrics. Hi ha països europeus on el procés d’integració amb Europa va començar fa molts anys, i per tant ja ha quedat “oblidat”, i a més també tenen la sensació de que el seu nivell de benestar seria similar encara que no estiguessin integrats a la Unió. En altres llocs –com és el nostre cas- la integració és molt més recent, i a més ens ha portat uns beneficis que tenim molt clars... A més, per a nosaltres, Europa també s’associa amb la fi de la dictadura.
Actualment, som un dels països que porten “la bandera de l’entusiasme europeu”. I tenim el repte de tornar a encomanar aquest entusiasme a altres paisos en els quals aquest entusiasme s’ha anat diluint amb el temps.
No fa gaire el seu nom va saltar als mitjans de comunicació estatals per ser un dels tres diputats socialistes que, en contra la disciplina de vot del teu partit, no va donar suport a la polèmica “Directiva de Retorn dels Immigrans Irregulars”...
Aquest és un tema difícil, com també va ser difícil decidir el sentit del meu vot, que finalment va ser una abstenció. D’entrada, voldria dir que crec que l’actual govern espanyol ha seguit, en tot moment, una política adequada en matèria d'inmigració. Però aquesta votació es va produïr en un context europeu molt complicat. Feia molt temps que el nostre govern defensava la necessitat que la UE disposés d’una normativa de nivell europeu que fes front al tema de la immigració il·legal que, en gran part, arriba a la UE per les nostres fronteres, degut a la nostra condició de païs fronterer amb l’Àfrica. Fins ara, aquesta normativa no existia. I quan finalment s’aconsegueix que la UE accepti aquesta necessitat, es dóna la circumstància que a Europa hi ha una majoria aclaparadora de governs de dretes, i que la dreta també té la majoria al Parlament Europeu. Aquest entorn polític es tradueix, finalment, en un projecte de directiva molt dur, que inclou tot un seguit de mesures que, des del meu punt de vista –i des del punt de vista de molts companys del grup socialista europeu- no eren acceptables.
I, més concretament, dos. El temps de retenció dels immigrants il·legals -que segons el text proposat poden estar retinguts fins a 18 mesos, “en circumstàncies excepcionals”, però sense especificar quines són aquestes circumstàncies- i, en segon lloc, la possibilitat de repatriar menors d’edat cap a tercers països -diferents del país d'origen- sense haver identificat la familia o un tutor legal, tan sols amb l'existencia d'un centre d'acollida adequat com a prerequisit.
Aquests dos punts es van convertir en “línies vermelles” que jo no volia creuar.
Però finalment els socialistes ho van fer, votant a favor...
Sí, perquè, repeteixo, per primer cop s’aconseguia la vella reivindicació que la UE posés en marxa una política comuna per a aquests temes. Després de veure que no era possible modificar el text perquè el bloc de dretes tirava enrere totes les nostres propostes, es va considerar més important tirar endavant la directiva, encara que no ens agradés, perquè suposava un pas endavant. Però jo vaig decidir que no podia votar a favor.
Tampoc ho van fer Raimon Obiols ni Josep Borrell...
Van votar en contra, efectivament.
Actualment, tots tres estan expedientats pel partit...
No, finalment no es va obrir expedient. Hi va haver una anàlisi de com havien anat els fets.
De totes formes, queda clar que el tema de la immigració possiblement sigui un dels més difícils que haureu d’enfrontar els polítics els propers anys...
I al mateix temps, sorprenentment, també és un dels temes en els quals el nostre país està a “anys llum” per davant d’altres països de la UE. Nosaltres hem estat capaços de formular possibles solucions -realistes, concretes i avançades- per a aquests problemes. I hem fet una tasca de reflexió i anàlisi molt més profunda que altres països que fa molt més temps que experimenten els efectes d’una immigració elevada.
Hi ha països amb un percentatge de població immigrant molt superior al nostre on encara resulten “revolucionaris” conceptes que aquí ja tenim assumits, com el de la contractació en origen, o la necessitat d’obrir canals de estables i clars que ens permetin portar al nostre país, amb garanties per a les dues parts –per a la gent que ve, i per als autòctons- als treballadors que vinguin.
Es veu d’eurodiputat molts anys?
Això està en mans del partit. A mi m’agradaria seguir, com a mínim, uns anys. Aquesta és una tasca que acabo de començar i m’agradaria disposar de temps per poder-la desenvolupar...
Sí que tinc clar que ara mateix em trobo en mig d’una etapa en la qual voldria continuar dedicant-me a la política. Crec que tothom que tingui una certa inquietud pels temes públics hauria d'animar-se "a fer política", encara que sigui de manera puntual dintre de la trajectòria vital. Aquesta dedicació, després, es pot convertir en una professió de llarg recorregut o en un parèntesi abans de tornar a la teva vidalaboral. Les dues opcions són bones, i igualment positives.
Com es veu Cerdanyola des de Brussel·les?
Jo la veig amb interès i amb un sentiment d’orgull encara més gran des de la distància geogràfica. Segueixo l’actualitat de Cerdanyola tant com puc, i crec que, malgrat totes les dificultats, i el “desarrollisme salvatge” que es va viure durant la dictadura hem estat capaços de crear un espai amable, on ens podem sentir a gust. Tot i que hi ha elements del nostre patrimoni històric que hauria calgut conservar millor, s'ha sabut preservar una certa harmonia amb el que ja existia en els espais de nova creació... això reverteix avui en una vitalitat especial en la nostra ciutat.
No sé si li havia arribat, però fa ara cinc anys, després de que el PSC perdés d’alcaldia i abans de l’arribada d’Antonio Cárdenas, hi havia qui l'apuntava com a possible alcaldable pels socialistes a Cerdanyola...
Segurament van ser rumors com tant d'altres que hi devia haver en un moment de canvi com aquell.
J.A. Hidalgo
dimecres, 10 de setembre del 2008
Coerenza e piccoli passi
La pàgina web de Sinistra Democratica publica un comentari d'Elena Chinaglia sobre la meva xerrada a la Festa del partit a Torí, el passat 29 d'agost.
Di fronte all’atteggiamento mite e al largo sorriso di Marti GRAU i SEGU, eurodeputato catalano del gruppo P.S.E., si fatica a vedere in lui un temibile esponente della “deriva zapatista”, che tanto spaventa i politici e la Chiesa nel nostro paese. Sebbene lui stesso sia consapevole che oggi la parola socialismo a molti fa paura, essere socialista è principalmente un segno di coerenza, è dire quello che si farà, mantenendo poi la parola data. Citando Zapatero, “non sono un radicale, salvo quando si tratta di rispettare i miei principi e la parola data”.
L’innovazione di Zapatero, il “Socialismo dei cittadini”, è racchiusa nell’allargamento della rosa di temi sui quali la sinistra si propone di cambiare, ponendo al centro dell’azione l’ampliamento dei diritti e dello spazio dell’individuo, all’interno di una prospettiva sociale. Il supporto concettuale lo si ritrova concentrato nell’acronimo a titolo dell’ultimo congresso, IDEAS (uguaglianza, diritti, ecologia, azione, solidarietà), che pone l’accento sul socialismo delle idee, in chiave autenticamente gramsciana, sulla necessità di creare una cultura di sinistra: siamo veramente vincenti quando riusciamo a vincere con le idee e solo in seconda battuta possiamo portare avanti le istanze materiali. Adesso lo ha capito anche la destra e su questo terreno ci sfida.
Molti temevano dal congresso un ammorbidimento verso il centro, ma Zapatero ha invitato ad andare avanti nelle politiche dichiaratamente di sinistra, in particolare sul piano dei diritti. Non si tratta di combattere la Chiesa, ma di offrire parità di condizioni per tutti. La Chiesa deve rassegnarsi ad essere “uno tra i tanti”, senza privilegi.
L’attuazione di politiche autenticamente di sinistra è la ricetta che il governo Zapatero intende seguire per riequilibrare le storture dello sviluppo economico spagnolo, trainato oggi dall’edilizia e dal turismo, che hanno provocato danni ambientali devastanti, e far fronte alla crisi che minaccia l’intera Europa.
Riguardo al rinnovamento del partito, due sono i filoni principali intrapresi: la parità di genere nelle cariche politiche e istituzionali e l’accesso dei giovani. Un motore efficace, che ha accresciuto la presenza femminile oltre il 40% nelle istituzioni e ha avuto buone ricadute nel mondo del lavoro e delle professioni. Un processo nel quale ha avuto un ruolo cardine la “Legge per l'autonomia delle persone in situazioni di dipendenza”, che non è altro che il sostegno alle famiglie nell’assistenza alle persone dipendenti, ma ha liberato le donne dal lavoro di cura.
La legittimità democratica del processo di integrazione europea è un nodo che le vicende successive alla bocciatura del Trattato di Roma hanno ingigantito, ma, nella visione di Grau, è importante non sottovalutare i piccoli passi che si stanno compiendo, perché possono consentire all’improvviso grandi avanzamenti nella costituzione di un’Europa politica, in cui il Parlamento Europeo sia dotato del potere di cambiare le cose, superando il deficit democratico attuale, in cui i governi, che sono in larga maggioranza di destra, decidono le sorti dell’Unione.
Riguardo alla situazione della sinistra italiana, Marti Grau si dice preoccupato per il PD, in quanto è convinto che non esista un centro come spazio politico da articolare e che gli elettori siano più propensi a premiare un candidato dichiaratamente e trasparentemente di sinistra rispetto ad uno che si rifà a un centro indistinto e informe. Obama agisce secondo questa direttrice: non rincorre i voti di Hillary Clinton, sta dove sta e non si sposta, da vero leader coerente.
Una parola d’ordine per la futura campagna elettorale europea della Sinistra? Difficile trovare uno slogan unitario e immediato in questo momento. Meglio puntare sull’educazione per costruire un’identità europea.
dissabte, 6 de setembre del 2008
Saint Paul, Minnesota
És un fet que l'elecció de Sarah Palin com a running mate de McCain ha reforçat la posició dels republicans en les enquestes de cara al proper 4 de novembre. Fins a la convenció republicana celebrada aquesta setmana a Saint Paul, Minnesota, Palin era una desconeguda fins i tot pel seu actual mentor (amb excepció, es clar, del habitants D'Alaska, que la tenen de governadora). La tria de Palin s'explica com a resultat d'una intricada combinatòria política, que al mateix temps va descartar molts prohoms (no trobo la manera de dir-ho en femení)de solvència contrastada.
Palin té tot el que demanava l'exercici de trencaclosques: dona, per a mirar de repescar els vots de Hillary Clinton; figura aliena a la idea de cobertura sanitària universal, per mantenir en peu de guerra els al.lèrgics a Clinton, que podrien quedar-se a cada el dia de les eleccions un cop passat el perill; jove, per restar frescor a Obama i recomposar la fotogènia de McCain; volgudament inexperta en política exterior, ja que si no pots competir amb Biden, més val que tractis de donar-li la volta al tema com a un mitjó; conservadora de la darrera fornada, per a trivialitzar les antigues vel.leitats centristes i altres pecadets -diguem-ne de joventut- de McCain; descreguda del canvi climàtic, perquè sinò tots els els candidats en aquesta elecció serien massa verds...La quadratura del cercle serà fer que, davant de tants flancs "coberts" a la vegada, el propi McCain no quedi desdibuixat.
El secret de Palin, captat amb habilitat pels kingmakers republicans, consisteix en parlar clar sense deixar res al pap, i sobretot, sigui el que sigui que en surti, mostrar-se'n inmensament orgullosa. "Sí, i que passa?" seria el lema velat de la campanya de Palin, que es complementa bé amb el mar de cartolines que se li agita al davant amb l'escrit "Country first". D'aquesta manera, la candidata a vicepresidenta ha anat posant peça rera peça del seu historial acolorit a l'aparador, cadscuna de les quals haurien sigut suficients per enfonsar la carrera del política dels altres contricants. Ens diu que ha combatut la corrupció a Alaska i resulta que això passava també per fer mans i mànigues per deixar sense feina el seu ex-cunyat després que es divorciés de la seva germana; ens parla de fèrria moral sexual, però no sembla disposada a reconèixer que alguna cosa no ha funcionat en l'educació dels seus propis fills al respecte i al mateix temps, no té cap pudor a fer entrar la qüestió en campanya com a una arma de doble tall; reclama un patriotisme sense fissures i fins fa pocs anys el seu marit militava en una formació per a la independència d'Alaska -ha desmentit en un comunicat que ella també en formés part; per a ella, la Creació es va completar en set dies, però no dubta en voler-la foradar com un gruyère en un temps igualment rècord, amb perforacions petrolieres a tort i a dret en les terres verges d'Alaska, així com amb un exibicionisme cinegètic -pura taxidèrmia, sang i fetge- que fa les delicies de la National Rifle Association.
Aquesta és la solidesa de Palin: determinació a mostrar-se determinada. És aquesta línia que pugui donar per a dos mesos, fins a les eleccions? Tot depen del fato que encara estigui disposada a treure.
Palin té tot el que demanava l'exercici de trencaclosques: dona, per a mirar de repescar els vots de Hillary Clinton; figura aliena a la idea de cobertura sanitària universal, per mantenir en peu de guerra els al.lèrgics a Clinton, que podrien quedar-se a cada el dia de les eleccions un cop passat el perill; jove, per restar frescor a Obama i recomposar la fotogènia de McCain; volgudament inexperta en política exterior, ja que si no pots competir amb Biden, més val que tractis de donar-li la volta al tema com a un mitjó; conservadora de la darrera fornada, per a trivialitzar les antigues vel.leitats centristes i altres pecadets -diguem-ne de joventut- de McCain; descreguda del canvi climàtic, perquè sinò tots els els candidats en aquesta elecció serien massa verds...La quadratura del cercle serà fer que, davant de tants flancs "coberts" a la vegada, el propi McCain no quedi desdibuixat.
El secret de Palin, captat amb habilitat pels kingmakers republicans, consisteix en parlar clar sense deixar res al pap, i sobretot, sigui el que sigui que en surti, mostrar-se'n inmensament orgullosa. "Sí, i que passa?" seria el lema velat de la campanya de Palin, que es complementa bé amb el mar de cartolines que se li agita al davant amb l'escrit "Country first". D'aquesta manera, la candidata a vicepresidenta ha anat posant peça rera peça del seu historial acolorit a l'aparador, cadscuna de les quals haurien sigut suficients per enfonsar la carrera del política dels altres contricants. Ens diu que ha combatut la corrupció a Alaska i resulta que això passava també per fer mans i mànigues per deixar sense feina el seu ex-cunyat després que es divorciés de la seva germana; ens parla de fèrria moral sexual, però no sembla disposada a reconèixer que alguna cosa no ha funcionat en l'educació dels seus propis fills al respecte i al mateix temps, no té cap pudor a fer entrar la qüestió en campanya com a una arma de doble tall; reclama un patriotisme sense fissures i fins fa pocs anys el seu marit militava en una formació per a la independència d'Alaska -ha desmentit en un comunicat que ella també en formés part; per a ella, la Creació es va completar en set dies, però no dubta en voler-la foradar com un gruyère en un temps igualment rècord, amb perforacions petrolieres a tort i a dret en les terres verges d'Alaska, així com amb un exibicionisme cinegètic -pura taxidèrmia, sang i fetge- que fa les delicies de la National Rifle Association.
Aquesta és la solidesa de Palin: determinació a mostrar-se determinada. És aquesta línia que pugui donar per a dos mesos, fins a les eleccions? Tot depen del fato que encara estigui disposada a treure.
dimecres, 3 de setembre del 2008
El compromís global de Costa Rica
El President Óscar Arias, que avui ha pronunciat un discurs memorable al ple del Parlament Europeu, és prou conegut a Europa i el món pel seu compromís i el del seu país, Costa Rica, amb la pau i el desenvolupament a Amèrica Central. Fa 21 anys, durant el seu primer mandat, la seva tasca va ser reconeguda amb el Premi Nobel. Avui, la regió centroamericana ha recuperat la pau, però persisteixen en alguns països greus situacions d'inseguretat i pobresa.
Europa no ha mantingut el nivell d'atenció i ajuda que va prestar durant els conflictes armats, però en alguna mesura aquesta situació està canviant. Durant diverses reunions al llarg del dia, els diputats hem tingut la ocasió d'intercanviar punts de vista amb el President Arias sobre el seu país i, especialment, sobre les actuals negociacions per a un acord d'associació entre Europa i Amèrica Central, que es podria convertir properament en el primer acord biregional d'aquesta naturalesa que conclou la Unió Europea. El Parlament ha defensat en tot moment que l'acord vagi molt més enllà d'un tractat de lliure comerç i inclogui també dos pilars fonamentals: el diàleg polític i la cooperació al desenvolupament.
Costa Rica ha estat model de pacifisme -és una societat sense exèrcit- i de prosperitat -en paraules del President, el que s'ha deixat d'invertir en armament, s'ha pogut invertir en educació i benestar-. La qualitat de vida permet avui Costa Rica passar de l'antic compromís regional al compromís global, per mitjà del que denominen "Paz con la Naturaleza". Biodiversitat, massa boscosa, turisme sostenible... tot això caracteritza el país i els seus ciutadans no només no ho volen perdre sinó que volen potenciar-ho, per a ells i per al conjunt del planeta. Amb l'horitzó de la propera celebració del dos-cents anys de la independència, s'han plantejat assolir un nivell zero d'emissions de carboni. No estan sols en aquest objectiu: impulsen amb Nova Zelanda i Noruega una coalició de països que treballen en el mateix sentit. Convé esperar que l'experiència s'encomani arreu del món i que aquest club encara restringit creixi per abastar cada vegada més països.
Europa no ha mantingut el nivell d'atenció i ajuda que va prestar durant els conflictes armats, però en alguna mesura aquesta situació està canviant. Durant diverses reunions al llarg del dia, els diputats hem tingut la ocasió d'intercanviar punts de vista amb el President Arias sobre el seu país i, especialment, sobre les actuals negociacions per a un acord d'associació entre Europa i Amèrica Central, que es podria convertir properament en el primer acord biregional d'aquesta naturalesa que conclou la Unió Europea. El Parlament ha defensat en tot moment que l'acord vagi molt més enllà d'un tractat de lliure comerç i inclogui també dos pilars fonamentals: el diàleg polític i la cooperació al desenvolupament.
Costa Rica ha estat model de pacifisme -és una societat sense exèrcit- i de prosperitat -en paraules del President, el que s'ha deixat d'invertir en armament, s'ha pogut invertir en educació i benestar-. La qualitat de vida permet avui Costa Rica passar de l'antic compromís regional al compromís global, per mitjà del que denominen "Paz con la Naturaleza". Biodiversitat, massa boscosa, turisme sostenible... tot això caracteritza el país i els seus ciutadans no només no ho volen perdre sinó que volen potenciar-ho, per a ells i per al conjunt del planeta. Amb l'horitzó de la propera celebració del dos-cents anys de la independència, s'han plantejat assolir un nivell zero d'emissions de carboni. No estan sols en aquest objectiu: impulsen amb Nova Zelanda i Noruega una coalició de països que treballen en el mateix sentit. Convé esperar que l'experiència s'encomani arreu del món i que aquest club encara restringit creixi per abastar cada vegada més països.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)
