dissabte, 24 de gener del 2009

Cap a les eleccions europees

Avui a la seu del PSC hem celebrat un acte per "escalfar motors" de cara a les eleccions europees. Hem intervingut Maria Badia, Miquel Iceta, Alejandro Cercas -artífex del no del Parlament Europeu a la jornada laboral de 65 hores- i jo mateix. Això és el que he dit:

Companys i companyes:

Abans de res, deixeu-me dir-vos que estic molt content que, per a parlar de política europea avui, ens acompanyi l'Alejandro Cercas. Com sabeu, ell ha donat una gran victòria als socialistes europeus, una victòria que també és del Parlament Europeu com a institució i sobretot, és de tots els treballadors i les treballadores d'Europa. El vot contrari a les 65 hores és una fita important en la defensa del model social europeu.

I és que la preservació i la potenciació del nostre model de benestar troba avui obstacles i reptes. Arreu del nostre continent, es veu amenacat per les propostes d'una dreta que ha renunciat a tenir un projecte de construcció d'Europa i que aposta ben sovint pel desmantellament . Hi va haver un temps, als anys 50 i 60, en què la democràcia-cristiana podia sumarse als socialistes en un diàleg fructifer, que feia avançar Europa. Avui ja no. Malauradament -i dic malaurament perque, creieu-me, no em fa gens feliç- la dreta europea està dominada per populistes i euroesceptics.

Fora del nostre continent, també tenim un repte important: el de poder escriure les regles del joc a nivell mundial per tal que el nostre model no només tingui plena salut a casa nostra, sino que pugui obrir-se als habitants del planeta com a l'alternativa que millor garanteix la igualtat i la prosperitat també en els seus pasos. La crisi econòmica internacional ha donat l'evidencia, tot i que hagi estat de la pitjor manera, al que els socialistes sempre hem preconitzat. Ens cal un món amb normes. Avançar cap a l'Europa política és la millor manera d'erigir-se com un actor fort en l'escena internacional: el Tractat de Lisboa, que esperem que aviat pugui estar ratificat per tots els paisos ben aviat, ens ha d'oferir instruments importants en aquest sentit.

Amb la investidura de Barack Obama a la presidència dels Estats Units, s'obre una nova era en el sistema internacional i cal que els europeus sapiguem aprofitar aquesta oportunitat. En els seus quatre o cinc dies de vida tot just, el nou govern nord-americà ha adoptat mesures ben ambicioses, que els "cinics" -com li agrada dir al propi Obama - no creien possible: ha estat decretat el tancament de la base de Guantánamo i de les presons secretes de la CIA; s'ha prohibit expressament la tortura. Són molt bones notícies, tot i que és evident que Europa i Estats Units no unificaran les seves agendes polítiques d'un dia a l'altre. Caldrà un important treball de fons. Però deixeu-me dir, companyes i companys, que la familia socialista europea està ben preparada per liderar aquesta tasca en el cantó europeu. Avui gairebé tothom, en política, es declara "fan" d"Obama: cal fer notar aquí que la afinitat i la col.laboració de la familia socialista europea amb el Partit Democrata nord-americà i amb el que Obama representa dintre del Partit Demòcrata no és pas de fa quatre dies . Ha arribat, per tant, el moment de recollir els fruits d'aquesta aposta comuna pels valors del progrés.

Un dels terrenys en el que hem avançar plegats és el de la lluita contra el canvi climàtic. Estic convencut que aquest un dels problemes més importants del nostre temps i crec que aquesta visió es compartida per bona part dels meus companys i col.legues al Parlament. Si ho pensem bé, tota la resta de problemes que poguem preveure, hi estan relacionats o fins i tot supeditats. Noves formes de desigualtat, escassedat econòmica i fam, moviments massius de població, riscs per a la salut i aixi un llarg etcetera. Obama previsiblement signarà el protocol de Kyoto per a la reducció d'emissions de gasos contaminants, però caldrà a més que la nova administració se sumi ja d"entrada a l"actualització, en un sentit més ambiciós, dels objectius de Kyoto que ha de tenir lloc aquest mateix any. El Parlament Europeu ha entés la importància cabdal d'aquest dossier, al qual ha donat prioritat en aquest final de legislatura, amb diversos informes que consoliden la posició capdavantera d'Europa en la questió

Des del Parlament Europeu s'ha fet també possible que Europa marqui la diferència en diverses àrees geogràfiques del món. En relació a Amèrica Llatina hem defensat amplis partenariats que van molt més enllà de la relació econòmica. Hem reclamat una atenció continuada per al continent africà, al massa sovint només es dirigeix la mirada quan hi ha conflictes oberts, i encara. S'han posat les bases perquè poguem parlar de tu a tu amb els mercats asiàtics. Europa es consolida com el primer actor mundial en ajuda al desenvolupament.

Catalunya per la seva banda, també marca la diferència, a Europa i en la zona del seu veinatge. Europa mira avui Barcelona com a capital euromediterrania. Catalunya és més que mai un pont entre Europa i la Mediterrània i posa al servei d'aquesta Unió -de la nova Unió per la Mediterrania- un ampli bagatge i experiència en solidaritat, model de cohesió social i compromís col.lectiu.

Catalunya forma part també d'una nova manera d'entendre la construcció europea i de contribuir a la contrucció europea. Com a part integrant de l"Euroregió Mediterrania-Pirineus dona un impuls de primer ordre a l' Europa dels territoris, dels pobles de les regions. La Catalunya orgullosa de la seva identitat però també de la seva capacitat de sumar amb els veins es una avui una de les millors referencies de l'Europa de la diversitat.

Així doncs, per treballar per Catalunya i per la Construcció europea ens cal una majoria clara d'esquerres al parlament europeu com a resultat de les properes eleccions Els esdeveniments del darrer any, dels darrers mesos -les 65 hores, la crisi econòmica, el món després de Bush- mostren clarament la importància d'apostar per les forces de progrés. És el moment de fer una crida a una gran participació a les urnes el proper 7 de juny. Ambició o estancament, aquestes són les opcions. Nosaltres, els homes i les dones d'esquerres triem l'ambició, per Europa i per Catalunya.

dimarts, 20 de gener del 2009

Crònica des de Washington




Mentre veia l'helicopter de Bush abandonar definitivament el Capitoli, un reporter del Congressional Quarterly m'ha demanat fer-me una entrevista. Aquest és el resultat:


For a European, Nothing Like a U.S. Inauguration
By CQ Staff | January 20, 2009 1:46 PM
Martí Grau-Segú, (Alex Wayne/CQ)

Martí Grau-Segú, 36, one of 54 Spanish members of the European Parliament, missed Tuesday's inauguration speech because of the crowds, but is still honored to have come to Washington for the event.

And he believes Europeans in general are pleased that Obama has taken office.

"We really had a lot of problems with the previous administration," he said. "For us, it's an opportunity to re-unite with the U.S. on the world stage."

Grau-Segu attended the inauguration at the invitation of his father-in-law, Mark Vogelzang of Burlington, Vt. The two had tickets for up-front viewing spots through Vogelzang's congressman, Rep. Peter Welch, D-Vt., but were refused entry when the area filled up, apparently along with thousands of other ticket holders.

In Europe, Grau-Segú says, there is nothing like a U.S. presidential inauguration. It's a "unique event in the world," he says. The most similar event he can recall was a massive protest against the Iraq War in his hometown of Barcelona -- "that was maybe a million" people, he said, yet the tenor was completely different.

Grau-Segú said he expects Obama's administration to be more cooperative with other nations on measures to control climate change. He's hopeful that Obama will sign the Kyoto protocol to reduce carbon emissions, which President Bush would not do. And he's hoping for a quick end to the Iraq War.

-- Alex Wayne

diumenge, 18 de gener del 2009

Un petit Estat en pro del canvi històric als Estats Units


L'Estat de Vermont ha celebrat avui a Constitution Avenue, no lluny del Capitoli, la seva recepció en honor del president entrant dels Estats Units. Només arribar, em satisfà comprovar que és un esdeviment a escala humana, com el propi Estat: enlloc de les multituds que m'esperava, m'adono que soc dels primers a aparèixer, només un quart d'hora abans de l'inici. Poc a poc arriben els representants d'una classe polítca única al país, la vermontesa: Howard Dean, l'antic governador que el 2004 portava una empenta similar a la d'Obama per fer-se amb les primàries democràtiques fins que va encallar a Iowa, el congressista Patrick Leahy, un dels més veterans del país en el càrrec i el senador Bernie Sanders, l'únic cårrec polític electe que s'autodefineix com a socialista al país.

El to d'aquests homes no té res a veure amb la major part dels ecos que ens arriben a Europa des dels Estats Units. Es detecta fins i tot en les quatre paraules que avui han adreçat als assisents a la celebració. Dean no s'està de fer una encesa defensa d'una sanitat pública per a tothom i assenyala que Obama no podrà portar endavant els seus objectius tot sol, cal que tingui darrera els treballadors i els progressistes. Sanders es congratula que el temps de les "guerres estúpides" quedi definitivament endarrera, però avisa de les enormes dificultats i dels poders formidables que es congriaran per impedir que el programa d'Obama tiri endavant. Leahy ens revela una conversa que va tenir amb el futur president: en pregunatar-li aquest per què li va donar suport gairebé des del primer moment mentre que d'altres van ser inicialment més cautes, Leahy li va respondre que estava convençut que ell és l'únic que pot "reintroduir" Amèrica al món.

Un no pot sinó esperar que Vermont sigui un bon estímul i un bon laboratori d'idees per a Obama. La reunió d'avui, reduida i gairebé entrañable si pensem en les masses ingents que s'esperen a Washington demà i demà passat, és un bon reflexe de la idiosincràsia d'aquest Estat, de gent propera i amb amplitud de mires.

Cap a les acaballes, un micròfon ens convida a pujar a dalt de tot de l'edifici, per admirar la vista bo i prenent café. Un cop dalt, el café ja ha volat, cosa que fa més difícil entomar la temperatura sota zero. La vista deixa veure, de ben a prop la gran extensió buida del Mall i el Capitoli, que d'aquí a poques hores estarà cobertes de masses entusiastes, confiants en el tomb que ha de donar la història.

dissabte, 17 de gener del 2009

L'inici de la presidència d'Obama

Viatjo a Washington per assistir, d'aquí a tres dies, a la investidura de Barack Obama a la presidència dels Estats Units. De fet, els actes de celebració comencen ja demà -tinc previst ser a la recepció que l'Estat de Vermont organitza per a la ocasió- i s'intensifiquen dilluns, per arribar al punt àlgid dimarts, amb l'acte central.

Obama arriba avui a la capital en tren des de Filadèlfia, emulant el viatge històric del seu predecessor Abraham Lincoln ara fa uns 150 anys. La "Inauguration" de cada nou president dels Estats Units ha despertat sempre expectació i ha mobilitzat més gent de la que som capaços d'imaginar en la vida política de qualsevol altre país del món. A la solemnitat del moment s'hi barreja l'element lúdic, l'espectacle i les més acolorides explosions d'entuasiasme, en un còctel únic. El relleu al capdavant de la Casa Blanca és una ocasió aprofitada per moltes persones i grups per exhibir-se com a abanderats de tota mena o bé, des de la posició d'observadors, per gaudir de la visió d'una massa ben heterogènia.

Aquesta vegada, però, les coses prenen a més un altre caire: la gent té la consciència que els actes tenen un sentit profund, molt més enllà de la vistositat dels fastos. Marquen un moment trascendental en la història dels Estats Units i del món. El canvi possible que Barack Obama preconitzava durant la campanya electoral de manera insistent i electritzant arriba ja amb el fet de la seva elecció mateixa. Per primera vegada, un afro-americà, un polític gairebé desconegut només fa uns anys, accedeix a la més alta magistratura de l'Estat. Per primera vegada, un missatge audaç en pro dels més desafavorits obté un suport majoritari enlloc de recels per suposat extremisme. Per primera vegada, el món té el convenciment gairebé únanime que una nova filosofia de les relacions internacionals s'instal.la a la Casa Blanca.

En els darrers mesos, quan m'han preguntat sobre les eleccions nord-americanes, he contestat sovint, mig en broma, que les expectatives son tan altes que qualsevol cosa que faci Obama es quedarà curta i ens abocarà fàcilment a la decepció. I afegia que, per la meva banda i per evitar decepcions, em dono per satisfet amb que hagi aconseguit el fet revolucionari de la seva pròpia elecció.

La realitat és, però, que necessitem més que mai una presidència intel.ligent i ambiciosa als Estats Units, pel bé del món. Calen resultats ara. Gaza no pot esperar. La pau a Orient Mitjà no pot esperar. La fam i els conflictes a África no poden esperar. La lluita contra el canvi climàtic no pot esperar.

Les tasques no seran fàcils. El fet que el nou equip hagi guanyat el poder amb un programa que aposta fermament per la col.laboració exterior no vol dir, per exemple, que Europa i els Estats Units puguin unificar de la nit al dia la seva agenda internacional. No vol dir tampoc que la societat nord-americana hagi canviat de cop les percepcions bàsiques sobre les opcions a l'abast del seu govern en política exterior. Obama tindrà éxit si pot menar una veritable revolució "cultural" que situi la implicació en els destins del món en el cor mateix de la política interna. Caldrà també, en sentit contrari, evitar que l'agenda política interna interfereixi tant en la resolució dels problemes mundials. No s'ha de repetir la situació dels anys noranta, en què les en general bones perspectives del procés de Pau a Orient Mitjà sota l'administració demòcrata resultaven alentides o intensificades segons si als Estats Units hi havia o no període electoral a la vista.