L'inici de la presidència d'Obama

Viatjo a Washington per assistir, d'aquí a tres dies, a la investidura de Barack Obama a la presidència dels Estats Units. De fet, els actes de celebració comencen ja demà -tinc previst ser a la recepció que l'Estat de Vermont organitza per a la ocasió- i s'intensifiquen dilluns, per arribar al punt àlgid dimarts, amb l'acte central.

Obama arriba avui a la capital en tren des de Filadèlfia, emulant el viatge històric del seu predecessor Abraham Lincoln ara fa uns 150 anys. La "Inauguration" de cada nou president dels Estats Units ha despertat sempre expectació i ha mobilitzat més gent de la que som capaços d'imaginar en la vida política de qualsevol altre país del món. A la solemnitat del moment s'hi barreja l'element lúdic, l'espectacle i les més acolorides explosions d'entuasiasme, en un còctel únic. El relleu al capdavant de la Casa Blanca és una ocasió aprofitada per moltes persones i grups per exhibir-se com a abanderats de tota mena o bé, des de la posició d'observadors, per gaudir de la visió d'una massa ben heterogènia.

Aquesta vegada, però, les coses prenen a més un altre caire: la gent té la consciència que els actes tenen un sentit profund, molt més enllà de la vistositat dels fastos. Marquen un moment trascendental en la història dels Estats Units i del món. El canvi possible que Barack Obama preconitzava durant la campanya electoral de manera insistent i electritzant arriba ja amb el fet de la seva elecció mateixa. Per primera vegada, un afro-americà, un polític gairebé desconegut només fa uns anys, accedeix a la més alta magistratura de l'Estat. Per primera vegada, un missatge audaç en pro dels més desafavorits obté un suport majoritari enlloc de recels per suposat extremisme. Per primera vegada, el món té el convenciment gairebé únanime que una nova filosofia de les relacions internacionals s'instal.la a la Casa Blanca.

En els darrers mesos, quan m'han preguntat sobre les eleccions nord-americanes, he contestat sovint, mig en broma, que les expectatives son tan altes que qualsevol cosa que faci Obama es quedarà curta i ens abocarà fàcilment a la decepció. I afegia que, per la meva banda i per evitar decepcions, em dono per satisfet amb que hagi aconseguit el fet revolucionari de la seva pròpia elecció.

La realitat és, però, que necessitem més que mai una presidència intel.ligent i ambiciosa als Estats Units, pel bé del món. Calen resultats ara. Gaza no pot esperar. La pau a Orient Mitjà no pot esperar. La fam i els conflictes a África no poden esperar. La lluita contra el canvi climàtic no pot esperar.

Les tasques no seran fàcils. El fet que el nou equip hagi guanyat el poder amb un programa que aposta fermament per la col.laboració exterior no vol dir, per exemple, que Europa i els Estats Units puguin unificar de la nit al dia la seva agenda internacional. No vol dir tampoc que la societat nord-americana hagi canviat de cop les percepcions bàsiques sobre les opcions a l'abast del seu govern en política exterior. Obama tindrà éxit si pot menar una veritable revolució "cultural" que situi la implicació en els destins del món en el cor mateix de la política interna. Caldrà també, en sentit contrari, evitar que l'agenda política interna interfereixi tant en la resolució dels problemes mundials. No s'ha de repetir la situació dels anys noranta, en què les en general bones perspectives del procés de Pau a Orient Mitjà sota l'administració demòcrata resultaven alentides o intensificades segons si als Estats Units hi havia o no període electoral a la vista.