Sioux Center és una població tranquil.la a l'oest d'Iowa. Els camps de blat de moro evolucionen gairebé inperceptiblement en carrers vorejats de gespa ben tallada i arbres alts.
Dos terços de la població són d'origen neerlandés, la proporció més alta dels Estats Units. Orange City, a mitja hora de distància en cotxe, és també un indret de decidit predomini neerlandès. Sota el cartell de benvinguda, una sèrie de rètols en forma d'esclop t'indiquen les diverses direccions. En una cantonada, et sorpren una cabina telefonica en forma de molí, amb tot el parament. A la botiga d'esclops del centre, a part de vendre la producció pròpia i speculoos, lliuren certificats d'autenticitat amb les compres de ceràmica de Delft.
Dono un cop d'ull a Wikipedia, sobre els enclaus neerlandesos als Estats Units. Llegint sobre Holland, Michigan -una població que vaig visitar l'any passat- em sobta que l'entrada parli de "xoc cultural" entre els calvinistes militants que s'hi assentaren a mitjans del segle XIX i els habitants de sempre, els indis Ottawa. No em puc imaginar una dialèctica entre costums i cosmovisions com a causa del "desplaçament d"aquests darrers cap al nord". Convindria parlar de xoc sense adjectius, en la seva acepció més literal. El mateix val pels Sioux d'Iowa i pels indis d'arreu del país.
Els nouvinguts europeus eixamplaren continuament la frontera materialitzant així el "Manifest destiny" que els havia estat promès, una missió "civilitzadora" de llibertat i democràcia que passava per l'adquisició de territoris entre l'Atlàntic i el Pacífic, però que probablement ha revertit també en una missió global al segle XX, un cop esgotats aquests territoris.
Durant prop de 150 anys, algunes d'aquestes comunitats han continuat nodrint-se de la pròpia idiosincràcia original europea, ja sigui per l'arribada preferent de l'antiga pàtria, ja sigui pels matrimonis entre ells mateixos i pel manteniment de les seves pròpies universitats, escoles i esglèsies.
No penseu pas en L'únic testimoni i els Amish: no té res a veure. Són comunitats que participen en tot de la cultura i l'estil de vida estadounidencs, bo i mantenint aquest vincle subjacent, desconcertant per a l'observador europeu d'avui. Com tantes altres realitats seculars, aquesta també es dil.lueix actualment.
dijous, 24 de juliol del 2008
dimecres, 23 de juliol del 2008
West
Començo avui un viatge d'una vintena de dies pel Midwest i l'oest americà. Primer Iowa i Dakota del Sud i després, en una segona etapa, Nevada, Arizona i Califòrnia. Tot i que he viatjat sovint als Estats Units, no he estat mai a l'oest de Chicago -amb l'excepció de Seattle- i per tant em fa l'efecte d'un món nou per descobrir, la part més jove del país, si ens fixem en com va anar avançant la frontera des de Nova Anglaterra cap al Pacífic.
Tot i la temptació, no m'he endut cap lectura relacionada. He tingut Steinbeck a les mans, en un moment d'indecisió abans de marxar. M'han parlat amb entusiasme de On the road, de Jack Kerouac. Tinc a mitges, des de qui-sap-lo, American vertigo, una exploració encarregada Bernard-Henri Lévy per Atlantic Monthly, originalment publicada per entregues per la pròpia revista. He preferit evitar l'excès de suggestió i predre'm el viatge com els trajectes que faig en tren, durant els quals em costa llegir: la successió ràpida de paisatges té un atractiu massa gran.
El propòsit de Lévy -només cito aquí la seva obra d'enmig d'altres per motiu pràctic- és posar en relació la mirada europeu (llegeixi's francesa) amb l'espai estadounidenc actual, per veure qu'est que ça donne. Existeix un allunyament progressiu de les dues societats? Aquest és l'interrogant de fons és present avui en tots els nivells de relació (excepte en el dels grans negocis).
Crec, però, que la questió s'ha de situar en el seu terme just: a Europa i als Estats Units hi ha moltes persones capaces d'encaixar amb total naturalitat diferències aparatoses. Exemples: la visibilitat de la religió, l'optimisme militant o l'expressió de sentiments en públic a ca'ls nord-americans; el tractament obert del sexe, la complexitat de les estructures polítiques i economiques o l'ampli ventall d'opcions ideològiques, a la banda europea. Es tracta de saber, en canvi, si les societats d'una i altra banda estan evolucionant cap a sistemes incompatibles amb la comunicació col.lectiva. Europa ha descobert amb Obama una vasta amèrica progressista. On era fins ara? Realment haviem anat a cercar, a gratar més enllà de la superfície? O bé ens hem conformat amb una imatge teledirigida? Des de l'esquerra europea, des dels moviments socials, s'ha pensat mai seriosament en "desembarcar" als Estats Units per explicar la pròpia visió del món? Hem tractat realment de trobar interlocutors i aliats en la societat civil, els treballadors, les dones, les minories...per a una millora de les nostres relacions?
Cal d'altra banda, desfer-se de la idea d'una nord-amèrica "essencialment" propera, que ens defrauda quan no ho és tan. Sospito que és un invent de la guerra freda, o almenys molt reforçat per aquesta. Els anys 50 i 60 poden haver estat un moment de convergència únic, que ens ha fet creure que sempre havia estat aixi. La questió és que fins aleshores les societats europees desconfiaven del laisser faire dels Estats Units, de la mateixa manera que des d'aleshores la societat nord-americana ha desconfiat del laisser passer europeu.
En definitiva, com totes les societats en el món global d'avui,, l'europea i la nord-americana tenen concomitàncies i diferències. La idea que nosaltres, per dir-ho d'alguna manera, entrem dintre del seu E pluribus unum (o en la seva versió guerrera, el United we stand) haurà estat una il.lusió força reeixida en la construcció d'un altre West, el de la política de blocs. És l'oest americà el cor i l'ànima d'aquest volgut oest global, d'aquesta fabulosa construcció? Ho veurem. M'inclino més a creure que és una terra amb molta gent que tot just comença a sentir la seva veu i que, definitivament, no volen un món de cow-boys. Són la mateixa gent que a Idaho, per exemple, es van aplegar en un dels actes més multitudinaris de suport a Obama durant les primàries, desafiant tots els estereòtips.
Tot i la temptació, no m'he endut cap lectura relacionada. He tingut Steinbeck a les mans, en un moment d'indecisió abans de marxar. M'han parlat amb entusiasme de On the road, de Jack Kerouac. Tinc a mitges, des de qui-sap-lo, American vertigo, una exploració encarregada Bernard-Henri Lévy per Atlantic Monthly, originalment publicada per entregues per la pròpia revista. He preferit evitar l'excès de suggestió i predre'm el viatge com els trajectes que faig en tren, durant els quals em costa llegir: la successió ràpida de paisatges té un atractiu massa gran.
El propòsit de Lévy -només cito aquí la seva obra d'enmig d'altres per motiu pràctic- és posar en relació la mirada europeu (llegeixi's francesa) amb l'espai estadounidenc actual, per veure qu'est que ça donne. Existeix un allunyament progressiu de les dues societats? Aquest és l'interrogant de fons és present avui en tots els nivells de relació (excepte en el dels grans negocis).
Crec, però, que la questió s'ha de situar en el seu terme just: a Europa i als Estats Units hi ha moltes persones capaces d'encaixar amb total naturalitat diferències aparatoses. Exemples: la visibilitat de la religió, l'optimisme militant o l'expressió de sentiments en públic a ca'ls nord-americans; el tractament obert del sexe, la complexitat de les estructures polítiques i economiques o l'ampli ventall d'opcions ideològiques, a la banda europea. Es tracta de saber, en canvi, si les societats d'una i altra banda estan evolucionant cap a sistemes incompatibles amb la comunicació col.lectiva. Europa ha descobert amb Obama una vasta amèrica progressista. On era fins ara? Realment haviem anat a cercar, a gratar més enllà de la superfície? O bé ens hem conformat amb una imatge teledirigida? Des de l'esquerra europea, des dels moviments socials, s'ha pensat mai seriosament en "desembarcar" als Estats Units per explicar la pròpia visió del món? Hem tractat realment de trobar interlocutors i aliats en la societat civil, els treballadors, les dones, les minories...per a una millora de les nostres relacions?
Cal d'altra banda, desfer-se de la idea d'una nord-amèrica "essencialment" propera, que ens defrauda quan no ho és tan. Sospito que és un invent de la guerra freda, o almenys molt reforçat per aquesta. Els anys 50 i 60 poden haver estat un moment de convergència únic, que ens ha fet creure que sempre havia estat aixi. La questió és que fins aleshores les societats europees desconfiaven del laisser faire dels Estats Units, de la mateixa manera que des d'aleshores la societat nord-americana ha desconfiat del laisser passer europeu.
En definitiva, com totes les societats en el món global d'avui,, l'europea i la nord-americana tenen concomitàncies i diferències. La idea que nosaltres, per dir-ho d'alguna manera, entrem dintre del seu E pluribus unum (o en la seva versió guerrera, el United we stand) haurà estat una il.lusió força reeixida en la construcció d'un altre West, el de la política de blocs. És l'oest americà el cor i l'ànima d'aquest volgut oest global, d'aquesta fabulosa construcció? Ho veurem. M'inclino més a creure que és una terra amb molta gent que tot just comença a sentir la seva veu i que, definitivament, no volen un món de cow-boys. Són la mateixa gent que a Idaho, per exemple, es van aplegar en un dels actes més multitudinaris de suport a Obama durant les primàries, desafiant tots els estereòtips.
dimarts, 15 de juliol del 2008
Geremek
Aquest diumenge ha mort Bronislaw Geremek. No puc dir que l'hagi conegut més enllá de quatre o cinc converses. Van ser, en canvi, converses vibrants, entuasiastes. Parlàvem d'història sense parlar del passat; parlàvem del coneixement de la història com a argamassa per a la societat del futur. A ell li agradava fer referència a la "memòria" -subratllant ben bé la paraula- a escala europea. S'hi referia amb posat pensaròs, com si fos una obsessió sobrevinguda; en canvi, no costava gens endevinar que aquesta era la idea-síntesi d'una llarga trajectòria.
Dijous passat, a l'aeroport d'Estrasburg, ens miravem les agendes per tal que el setembre pogués parlar-nos de memòria i espai mediterrani en una escola d'estiu a Itàlia, segons un encàrrec que els organitzadors m'havien fer arrivar per a ell. Em va semblar endevinar la manera de convèncer-lo: "Volen tractar la història dels exclosos, dels 'altres'", vaig dir-li. La mirada se li il.luminava, entre heroica i llaminera. El Geremek historiador s'ha dedicat, sobretot, a escriure la història dels que, pel fet de situar-se en els marges de la societat, no van poder escriure la història.
Per això i per més, fou intel.lectual de dimensió europea: els seus ensenyaments no tenen època ni lloc. Serà també recordat com a ferm opositor a la dictadura polonesa, Ministre d'exteriors de Polònia i més recentment víctima fallida dels afanys persecutoris dels germans Kaczyński, que volien fer-li perdre l'acta de diputat europeu en negar-se Geremek a prestar un nou jurament negant haver col.laborat mai amb les autoritats comunistes. Entre reunió i reunió en una missió recent a les Nacions Unides confessava, amb un xiuxiueig còmplice que en cap cas sonava a menyspreu a la posició política que ocupava, que el que li agradaria de veritat era tornar a la recerca històrica.
Haurà estat precisament la sàbia combinació entre política i erudició, entre coneixement i servei públic, el que permet avui el seu llegat oferir-se a d'altres persones, perquè continuin la tasca. El relat del que s'ha esdevingut surt dels llibres per convertir-se en un terreny per a l'entesa i per a la convivència en termes pràctics, si sabem trobar, per mitjà del diàleg, els ingredients adequats. Aquest és el millor antídot contra la intolerància, l'amenaça més greu dels nostres temps.
Dijous passat, a l'aeroport d'Estrasburg, ens miravem les agendes per tal que el setembre pogués parlar-nos de memòria i espai mediterrani en una escola d'estiu a Itàlia, segons un encàrrec que els organitzadors m'havien fer arrivar per a ell. Em va semblar endevinar la manera de convèncer-lo: "Volen tractar la història dels exclosos, dels 'altres'", vaig dir-li. La mirada se li il.luminava, entre heroica i llaminera. El Geremek historiador s'ha dedicat, sobretot, a escriure la història dels que, pel fet de situar-se en els marges de la societat, no van poder escriure la història.
Per això i per més, fou intel.lectual de dimensió europea: els seus ensenyaments no tenen època ni lloc. Serà també recordat com a ferm opositor a la dictadura polonesa, Ministre d'exteriors de Polònia i més recentment víctima fallida dels afanys persecutoris dels germans Kaczyński, que volien fer-li perdre l'acta de diputat europeu en negar-se Geremek a prestar un nou jurament negant haver col.laborat mai amb les autoritats comunistes. Entre reunió i reunió en una missió recent a les Nacions Unides confessava, amb un xiuxiueig còmplice que en cap cas sonava a menyspreu a la posició política que ocupava, que el que li agradaria de veritat era tornar a la recerca històrica.
Haurà estat precisament la sàbia combinació entre política i erudició, entre coneixement i servei públic, el que permet avui el seu llegat oferir-se a d'altres persones, perquè continuin la tasca. El relat del que s'ha esdevingut surt dels llibres per convertir-se en un terreny per a l'entesa i per a la convivència en termes pràctics, si sabem trobar, per mitjà del diàleg, els ingredients adequats. Aquest és el millor antídot contra la intolerància, l'amenaça més greu dels nostres temps.
dijous, 10 de juliol del 2008
Centrem-nos: som d'esquerres
De tant en tant, sorgeixen veus que defensen o recomanen una obertura de tal o tal força d'esquerra cap al centre. Passa en tots els països d'Europa: el New Labour a Gran Bretanya fou concebut per a desintegrar tota demarcació ideològica entre el liberalisme i les trade unions; Schröder assajà a Alemanya un molt explícit Neue Mitte; Royal a França s'arriscà gairebé a cedir a Bayrou la plaça de candidat "revolucionari". Per "obertura" normalment s'estén desplaçament amb tots els atuells programàtics cap al terreny del centre, amb la confiança que es mantindrà un electorat incondicional, captiu i sofert, escorat cap a l'esquerra.
No sempre aquest tipus de consells es proposen en època de crisi de confiança o de caiguda de popularitat. En ocasions es fonamenten en el voler fer constatar la xamba que un executiu ha tingut governant incòlume des de l'esquerra, per afirmar tot seguit que si col continuar per la via de l'èxit, caldrà que de manera racional viri cap al centre i deixi de confiar sense més en la bona estrella.
Aquest és el cas, és clar, d'Espanya. Durant l'últim any de la passada legislatura, molts auguraven mesures destinades a plaure els "centristes". En no verificar-se, a l'inici de la nova legislatura també molts auguraven "un bany de realisme" en l'acció de govern, deslliurat ja l'executiu de la pressió de la campanya. Se'ns ha dit i se'ns diu que les enquestes mostren com una majoria de gent s'autoubica al centre.
El discurs de Zapatero al Congrés del PSOE, celebrat els passats 4,5 i 6 de juliol a Madrid, va dissipar dubtes i espantar recomanacions del tipus referit. El govern governarà per a tots amb un programa d'esquerres, i no pas des del centre i per al centre.
Algunes consideracions s'imposen, per a prevenir futures crides a "centrar-se". Morfològicament, el centre és un punt, mentre que l'esquerra és tota una àrea. Així, un es pot situar més o menys a l'esquerra, mentre que del centre només se'n pot estar a les inmediacions. Aquest centre inabastable només es defineix en funció del que en cada societat es posi a la dreta o a la esquerra de la balança.
El centre no és, doncs, un territori per conquerir sinó una referència del llenguatge polític amb finalitats merament pràctiques. El fet que les persones puguin autodefinir-se de centre no vol dir que les opcions polítiques puguin instal.lar-s´hi còmodament, sense bascular.
Jo diria que a l'electorat de totes les adscripcions -fins i tot de la dreta- premia sobretot els líders de coherència contrastada. Coherència entre el bagatge ideològic i les propostes per al futur. Coherència entre el que es diu i el que es fa; coherència entre ideal i determinació. Coherència, fins i tot, entre el que mostres i el ets.
És per això, també, que Obama sedueix més enllà dels sectors de suport tradicional al Partit Demòcrata. No ha fet cas dels cants de sirena que advoquen per que adopti un missatge més convencional, compatible amb les més variades tendències. La gent, arreu, està cansada de tacticismes i de lideratges reversibles. Per això crec que fins i tot molts conservadors votaran a Obama en detriment de McCain, que ha abundat en aquest joc. "Republicans for Obama" existeix ja, de fet. Encara que alguns em diuen que sona a una cosa com ara "Jews for Christ"...
No sempre aquest tipus de consells es proposen en època de crisi de confiança o de caiguda de popularitat. En ocasions es fonamenten en el voler fer constatar la xamba que un executiu ha tingut governant incòlume des de l'esquerra, per afirmar tot seguit que si col continuar per la via de l'èxit, caldrà que de manera racional viri cap al centre i deixi de confiar sense més en la bona estrella.
Aquest és el cas, és clar, d'Espanya. Durant l'últim any de la passada legislatura, molts auguraven mesures destinades a plaure els "centristes". En no verificar-se, a l'inici de la nova legislatura també molts auguraven "un bany de realisme" en l'acció de govern, deslliurat ja l'executiu de la pressió de la campanya. Se'ns ha dit i se'ns diu que les enquestes mostren com una majoria de gent s'autoubica al centre.
El discurs de Zapatero al Congrés del PSOE, celebrat els passats 4,5 i 6 de juliol a Madrid, va dissipar dubtes i espantar recomanacions del tipus referit. El govern governarà per a tots amb un programa d'esquerres, i no pas des del centre i per al centre.
Algunes consideracions s'imposen, per a prevenir futures crides a "centrar-se". Morfològicament, el centre és un punt, mentre que l'esquerra és tota una àrea. Així, un es pot situar més o menys a l'esquerra, mentre que del centre només se'n pot estar a les inmediacions. Aquest centre inabastable només es defineix en funció del que en cada societat es posi a la dreta o a la esquerra de la balança.
El centre no és, doncs, un territori per conquerir sinó una referència del llenguatge polític amb finalitats merament pràctiques. El fet que les persones puguin autodefinir-se de centre no vol dir que les opcions polítiques puguin instal.lar-s´hi còmodament, sense bascular.
Jo diria que a l'electorat de totes les adscripcions -fins i tot de la dreta- premia sobretot els líders de coherència contrastada. Coherència entre el bagatge ideològic i les propostes per al futur. Coherència entre el que es diu i el que es fa; coherència entre ideal i determinació. Coherència, fins i tot, entre el que mostres i el ets.
És per això, també, que Obama sedueix més enllà dels sectors de suport tradicional al Partit Demòcrata. No ha fet cas dels cants de sirena que advoquen per que adopti un missatge més convencional, compatible amb les més variades tendències. La gent, arreu, està cansada de tacticismes i de lideratges reversibles. Per això crec que fins i tot molts conservadors votaran a Obama en detriment de McCain, que ha abundat en aquest joc. "Republicans for Obama" existeix ja, de fet. Encara que alguns em diuen que sona a una cosa com ara "Jews for Christ"...
dilluns, 7 de juliol del 2008
Productes de defensa
A la Comissió de Mercat Interior hem començat la discussió de l'informe Ruhle sobre la simplificació de termes i condicions de les transferencies de productes relacionats amb la defensa dintre de la Comunitat.
Mai no m'ha deixat d'impressionar que Eslovènia, en el moment d'acccedir a la seva independència (1990-1991), es plantegés si calia tenir exèrcit o no. El repte que tenim avui no es pas decidir-nos en aquests termes, sinó com fer dels exèrcits un instrument de pau al món i un factor d'integració a casa nostra, a Europa. Crec que aquesta també és la óptica de Heide Ruhle, dels Verds.
Per això, l'informe en qüestió i la directiva de la Comissió que li serveix de base tenen l'ambició de posar a fi a la reexportació indeguda d'armament cap a zones de conflicte sense autorització del país productor. Amb aquest i altres objectius, Parlament i Comissió aborden la reforma del sistema de llicencies europeu i la eventual introducció d'un sistema comú per a les indústries europees de defensa.
La ponent deixa també entreveure realisme: no podrem assolir una sistema unificat per als productes de defensa de cop i volta, sinó que estem només en un escenari intermig. Crec que cal aprofundir encara més en aquest realisme: sense una Europa política -pesi a qui pesi, i a mi em pesa molt- hem d'admetre que noció "d'interés nacional" en l'àmbit estratègic té una entitat concreta, mentre que la noció d'"interés europeu" és del tot difusa. Tenint en compte això, cal tenir una especial cura que les cooperacions existents entre grups de països . Si voleu, és una expressió més de les geometries variables en les que ens movem, però que al capdavall ens fan avançar, encara que sigui a batzegades.
No voldria que demà ens trobessim amb un sistema europeu de llicencies d'armament formalment impecable però que a la pràctica elimina les cooperacions existents i sense una Europa política que ens serveixi de guia. Seria un terreny abonat per a actituds com la del govern de la República Txeca dels darrers dies, amb la signatura de l'acord amb els Estats Units per a la instal.lació de l'escut antimíssils. Un fet que sens dubte fa més difícil que els europeus siguem responsables de la nostra pròpia seguretat.
Mai no m'ha deixat d'impressionar que Eslovènia, en el moment d'acccedir a la seva independència (1990-1991), es plantegés si calia tenir exèrcit o no. El repte que tenim avui no es pas decidir-nos en aquests termes, sinó com fer dels exèrcits un instrument de pau al món i un factor d'integració a casa nostra, a Europa. Crec que aquesta també és la óptica de Heide Ruhle, dels Verds.
Per això, l'informe en qüestió i la directiva de la Comissió que li serveix de base tenen l'ambició de posar a fi a la reexportació indeguda d'armament cap a zones de conflicte sense autorització del país productor. Amb aquest i altres objectius, Parlament i Comissió aborden la reforma del sistema de llicencies europeu i la eventual introducció d'un sistema comú per a les indústries europees de defensa.
La ponent deixa també entreveure realisme: no podrem assolir una sistema unificat per als productes de defensa de cop i volta, sinó que estem només en un escenari intermig. Crec que cal aprofundir encara més en aquest realisme: sense una Europa política -pesi a qui pesi, i a mi em pesa molt- hem d'admetre que noció "d'interés nacional" en l'àmbit estratègic té una entitat concreta, mentre que la noció d'"interés europeu" és del tot difusa. Tenint en compte això, cal tenir una especial cura que les cooperacions existents entre grups de països . Si voleu, és una expressió més de les geometries variables en les que ens movem, però que al capdavall ens fan avançar, encara que sigui a batzegades.
No voldria que demà ens trobessim amb un sistema europeu de llicencies d'armament formalment impecable però que a la pràctica elimina les cooperacions existents i sense una Europa política que ens serveixi de guia. Seria un terreny abonat per a actituds com la del govern de la República Txeca dels darrers dies, amb la signatura de l'acord amb els Estats Units per a la instal.lació de l'escut antimíssils. Un fet que sens dubte fa més difícil que els europeus siguem responsables de la nostra pròpia seguretat.
dijous, 3 de juliol del 2008
Joves europeus, joves mediterranis
Els guanyadors del concurs Joves amb iniciativa, convocat per la Fundació "la Caixa", han visitat el Parlament. En David Hammerstein i jo hem estat amb ells en un acte en què ens han mostrat un video amb els diferents projectes i ens han lliurat un decàleg amb les propostes dels grups de treball que han organitzat aquests darrers dies a Brussel.les juntament amb joves belgues. En adreçar-me a ells, els he manifestat el que crec més significatiu del seu gest: que hagin cregut en l' oportunuitat que se'ls oferia per canalitzar i ampliar el seu projecte. En general, hi ha un problema de desconfiança dels joves de tot allò que ja ens ve organitat, pautat, ja sigui des del sector públic com des del sector privat. A vegades perquè sembla poc espontani, altres perquè hi ha por de ser instrumentalitzats.
Els projectes que ens han mostrat -itineraris amb acompanyament per a gent gran a la muntanya a Castelló, grup de música amb inmigrants a Cànàries, formació per a reclusos a Madrid, discoteca a Barcelona amb discapacitats intel.lectuals- tenen una força interna impressionant i per tant haurien de servir també perquè d'altres joves espantessin també possibles reticències a implicar-se.
Poca estona després, he conversat llargament amb un grup de joves libanesos. La visita d'aquest grup, coordinat per llur alcalde, té una especial significació: es tracta de la primera ocasió en que el Parlament acull, en el seu programa regular de visitants, un grup d'un país veí d'Europa.
Les visites, fins ara reservades als ciutadans dels Estats membres, s'obren també als ciutadans dels nostres països socis dintre de la Política Europea de Veïnatge. Europa s'ha proposat arribar-ho a "compartir tot, excepte les institucions polítiques", amb aquests països. Per tant, és lògic i del tot desitjable que les portes del Parlament s'obrin de bat a bat a aquestes societats que ens són properes i que volem encara més properes. Des d'aquest punt de vista, al Parlament, Les preguntes, l'interès, els comentaris i els somriures d'aquests joves libanesos pioners resulten ben gratificants.
El missatge que cal que s'emportin és que Europa no els ha d'ensenyar més del que Europa pot aprendre d'ells. Ells formen part d'una societat, la libanesa, que malgrat totes les dificultats, aconsegueix contruir-se dia a dia sobre una diversitat ben marcada. És ben clar que ningú els pot donar lliçons de convivència i convé que ells sentin el nostre reconeixement i la nostra proximitat, no només en sentit geogràfic.
Els projectes que ens han mostrat -itineraris amb acompanyament per a gent gran a la muntanya a Castelló, grup de música amb inmigrants a Cànàries, formació per a reclusos a Madrid, discoteca a Barcelona amb discapacitats intel.lectuals- tenen una força interna impressionant i per tant haurien de servir també perquè d'altres joves espantessin també possibles reticències a implicar-se.
Poca estona després, he conversat llargament amb un grup de joves libanesos. La visita d'aquest grup, coordinat per llur alcalde, té una especial significació: es tracta de la primera ocasió en que el Parlament acull, en el seu programa regular de visitants, un grup d'un país veí d'Europa.
Les visites, fins ara reservades als ciutadans dels Estats membres, s'obren també als ciutadans dels nostres països socis dintre de la Política Europea de Veïnatge. Europa s'ha proposat arribar-ho a "compartir tot, excepte les institucions polítiques", amb aquests països. Per tant, és lògic i del tot desitjable que les portes del Parlament s'obrin de bat a bat a aquestes societats que ens són properes i que volem encara més properes. Des d'aquest punt de vista, al Parlament, Les preguntes, l'interès, els comentaris i els somriures d'aquests joves libanesos pioners resulten ben gratificants.
El missatge que cal que s'emportin és que Europa no els ha d'ensenyar més del que Europa pot aprendre d'ells. Ells formen part d'una societat, la libanesa, que malgrat totes les dificultats, aconsegueix contruir-se dia a dia sobre una diversitat ben marcada. És ben clar que ningú els pot donar lliçons de convivència i convé que ells sentin el nostre reconeixement i la nostra proximitat, no només en sentit geogràfic.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)
