dimarts, 31 de juliol del 2007

Que cap peix gosi alçar-se?

Text publicat a www.convenciopelfutur.org

Durant els s.XIII i XIV, la Corona d’Aragó va viure la seva màxima irradiació a la Mediterrània, al mateix temps que es consolidava la seva estructura política. És ben conegut que, en la seva expansió peninsular, els reis d’Aragó no annexaren directament els nous territoris, sinò que crearen nous regnes amb un ordenament jurídic i institucional específic, relacionats entre sí per mitjà del que avui anomenaríem una confederació.

De les quatre grans cròniques, la de Ramon Muntaner és la que traspua millor la consciència i l’orgull d’un sistema ben reeixit, i fins i tot un espurneig d’identitat nacional avant la lettre. Muntaner utilitza la metàfora de la mata de jonc per enaltir les virtuts de la unitat entre territoris autònoms però que comparteixen una mateixa lleialtat –la Corona-: és possible arrencar els joncs un a un, però es fa molt difícil arrencar la mata tota sencera. La imatge compta amb nombrosos paral·lelismes en divises contemporànies –“E pluribus unum”, “Units en la diversitat”…- però, segons entengueren els nostres romàntics del XIX, resulta més insòlita en el context de l’Edat Mitjana, en que les poques llibertats que escapaven a la maquinària feudal eren cedides molt a contracor.

En la mateixa crònica, se’ns presenta un passatge d’esperit diferent. L’autor posa en boca de Roger de Llúria, exultant per la seva victòria en una batalla naval contra els francesos el 1295 les paraules “no crec que nengun peix gosi alçar-se sobre mar si no porta un escut o senyal del Rei d’Aragó en la cua”. En una tradició històrica on no abuden els contructors d’imperis, el lema marca -si se’m permet l’estirabot- el nostre particular moment totalitzador.

En realitat, no es rar que les identitats nacionals furguin en la història per atribuir-se el caràcter de precursores de les llibertats contemporànies, descobrint, per exemple, que les tribus germàniques ja deliberaven “democràticament” o que destacats burgesos foren capaços mantenir el poder tirànic a ratlla –vegi’s el nostre Fivaller, que encara guaita des de l’entrada de l’Ajuntament de Barcelona-. El peculiar sistema de la Corona d’Aragó hauria de ser, però, d’una actualitat molt més indiscutible que tot això, per una qüestió: la cultura catalana no es formà a redós d’un Estat que després s’hagués de disgregar, sinó que es desenvolupà dintre d’un subjecte polític plural i que no abastà completament.

Aquesta certesa hauria de permetre’ns desenvolupar la cultura i la identitats actuals d’una manera particularment serena i despolititzada i en canvi, no és així. Alguns catalanistes, enlloc de ser conseqüents amb els nostres orígens singulars, opten per exigir fins peixos quadribarrats. És a dir, reivindiquen que la construcció nacional ha de ser duta a terme mitjançant l’avenç irressistible i uniformitzador d’instruments i estructures alienes al que ens ha dut fins aquí, o el que és el mateix, donant solució a l’equació pancatalanista “una cultura=un Estat”.

El pancatalanisme encerta diagnòstic en una qüestió important: és inacceptable que al segle XXI persisteixin (i a vegades, augmentin) importants barreres a la comunicació, a l’intercanvi i a la lliure circulació a l’interior de la nostra cultura. En canvi, erra de manera fonamental en el mètode i l’objectiu final, d’una manera tal que atia el mal que denuncia.

El descrèdit de la metàfora de la mata de jonc parteix de l’intent d’emular el que durant doscents anys ha tingut l’exclusiva de l’èxit en l’àmbit internacional: el model d’Estat-nació sorgit de la revolució francesa. Les narracions del seu ascens imparable, que ens el presenten com l’alternativa única, no acostumen a reflectir les greus contradiccions, els sacrificis i fins i tot les amputacions que han comportat per a les propies cultures en procés d’”estatalització”. La nítida imatge fínal no deixa veure el preu sovint massa carregós.

Les identitats lligades a l’idea del pacte han quedat circumscrites a realitats ja prou consolidades abans del model revolucionari francés –l’Anglaterra que es veu hereva de la Magna Carta de 1215- o bé grans conglomerats imperials que buscaven alternatives al seu embat –Austria-Hongria explorava vies cap a l’Estat multinacional, en part sota la influencia del socialista Otto Bauer, a la vígilia de la seva desfeta en la Primera Guerra Mundial.

En l’actualitat, és possible pensar que el món està deixant enrera el monopoli de l’Estat-nació i que, per tant, la manera que la nostra cultura i la identitat es poden desenvolupar-se més i millor és sense el rigors d’estructures estatals pròpies, que per altra banda ens farien caure en contradiccions insalvables. Perquè ¿com és possible continuar basculant entre l’ideal dels Països Catalans quan volem respirar aires d’amplis horitzons culturals i l’enrocar-nos al Principat quan ens toquen els interessos econòmics? ¿Com podriem prescindir del fet que la nostra cultura i la nostra llengua pertanyen a territoris històricament plurilíngues i pluriculturals?

La renovació del catalanisme, avui, ha de tenir en compte el fer atractiva la seva oferta als ciutadans, però també, molt especialment, el plantejar una nova relació entre territoris. Aquestes dues preocupacions varen ser molt presents a la trobada inaugural del la Convenció pel futur, celebrada el passat 12 de juliol a Barcelona, amb l’objectiu de reflexionar sobre els objectius de l’esquerra en els propers anys.

En el grup de discussió sobre el futur del catalanisme varen sorgir diverses idees que poden contribuir a definir una bona estratègia per als propers anys, El punt de partida fou, es clar, l’escenari que s’obre després de l’aprovació del nou Estatut, que amplia notablement les competències del govern de la Generalitat i defineix Catalunya com a nació. Part dels elements de debat provingueren de l’expêriencia recent en el procès de negociació de l’Estat. Jaume Bellmunt subratllà el fet que les qüestions de la identitat han quedat excessivament lligades a un vessant material, d’interès econòmic. Hi ha hagut una “coincidència contraproduent entre demanda de reconeixement i demanda de millora de l’autogovern”. Per dir-ho gràficament, la titularitat de l’aeroport aparegué massa sovint en els diaris lligada al grau de concreció de la definició de Catalunya com a nació. En aquest final d’etapa que és l’aprovació de l’Estatut, Bellmunt apunta, l’aposta pel “sobiranisme” representaria una fugida endavant que faria còrrer el risc de dividir la nació.

Albert Aixalà, per la seva banda, va fer referència a una necessària cooperació entre Comunitats Autònomes en el rellançament del catalanisme. Resulta un tema delicat, per les limitacions que preveu la Constitució, però és sens dubte una qüestió a explorar si volem de veritat establir una nova relació entre territoris, que pugui abordar fins i tot el tema tabú de les identitats, el desenvolupament cultural i, especialment, que pugui evitar que aquestes qüestions limitin la possibilitat de col·laboració i entesa en altres àmbits.

Joan Josep López Burniol considerà que després dels debats que suscità l’Estatut, ara cal entrar en “una etapa de vida oculta”, referint-se a un estat de coses en que els resultats concrets de les polítiques primin per sobre de les discussions conceptuals. Probablement, la seva reflexió entronca amb la idea actual de “catalanisme social”, que posa l’accent en la millora del benestar dels ciutadans com a pedra angular d’una nova etapa de construcció nacional. Semblà que la majoria d’assistents a la discussió acceptaven de grat la idea per la sensació de fatiga de després del procés estatutari, però per altra banda un bon nombre d’oradors insistien en que ara més que mai, necessitem “relat”, tant sobre el “d’on venim” com sobre el “cap a on anem”. Quedava, doncs, una qüestió a l’aire: com fer compatibles l’”etapa de vida oculta” amb la urgència de donar a conèixer el relat (nacional) de l’esquerra?

El conseller Antoni Castells defensà que el socialisme esdevindrà hegemònic a casa nostra si aconsegueix liderar el catalanisme. Al mateix temps “cal fer possible l’Espanya en la que estem”. Castells, en la seva intervenció, detectava un problema de base en el procès de l’Estatut: “no situar adequadament les regles del joc”. Entre d’altres coses això passava per “preguntar també a Espanya quina relació vol tenir amb Catalunya”. Segons el conseller, un projecte nacional vol dir un projecte de transformació nacional i social. “Hem de poder sentir-nos el futur d’Espanya com a nostre” i el mateix temps –afegí Castells utilitzant paraules de pes- hem de parlar d’”orgull nacional”. L’audència, en silenci, semblava preguntar-se “ i per què no?”.

M’assaltà un interrogant: malgrat tot, el catalanisme pot ser qualificat com a història d’èxit, si ens fixem en la cohesió social que ha sabut generar al seu voltant, aglutinant gent procedent d’arreu d’Espanya; però ¿serem capaços, en el futur, d’aconseguir el mateix êxit amb els nous ciutadans, procedents d’arreu del món?

En una de les pauses dels debats, vaig trobar-me una antiga companya d’universitat, ara fotogràfa d’un mitjà de premsa, a la que no veia des de feia molts anys. Em preguntà, amb insistència periodística: “Oye, oye: ¿pero que hacen tal y cual en este debate ?! ¿Y sabe tal que se ha organizado esto” “¿Está al corriente?”. Vaig acabar responent-li : “Mira, si buscas aquí dos orillas, no las encontraràs…”. Em contestà: “¡Pues no estaría mal que las hubiera!”. “¿Por què?”, em vaig sobtar. “Por nada”.

Els debats de la Convenció em van fer pensar que potser l’única manera que el catalanisme pot aconseguir generar consens social i entesa inter-territorial és recorrent a les idees de pensadors com Ernest Lluch, que en certa manera impliquen deconstruir el procès històric per detectar l’origen dels malestars “estructurals” que arrosseguem. Tal com avisava Miquel Caminal en els debats, “el catalanisme és, entre d’altres coses, un procés polític on el passat sempre compta”.

Només el socialisme pot avançar el la direcció indicada per Lluch, en els seus nombrosos treballs sobre el model “austriacista” per a Espanya, però en canvi, el projecte podria rebre el concurs i el recolzament de veus autoritzades de les més variades tendències polítiques (el conservador Herrero de Miñon, per exemple, no està gaire lluny d’algunes de les idees de Lluch).
Per poder avançar per aquest camí, caldrà comptar amb algunes premisses bàsiques que crec que es deprenen ja de les primeres discussions de la Convenció.

En primer lloc, cal separar l’esfera de la demanda de reconeixement polític de la de la reivindicació de competències, excepte en aquells casos en que estiguin estretament relacionades (cultura, llengua, singularitat institucional, jurídica, etc).

En segon lloc, cal comptar amb el concurs de l’Estat, de les Comunitats Autònomes i dels marcs d’àmbit europeu (Unió Europea, Consell d’Europa, Euroregió) en la promoció i difusió de la nostra llengua i la nostra cultura.

En tercer lloc, cal reforçar la vinculació entre el pensament socialista i el foment de la pròpia identitat com a una conseqüência lògica de les pròpies prioritats del socialisme.

Per últim, cal que escrivim, des de l’esquerra, un relat col·lectiu, nou i original, que pugui ser explicat a mesura que es produeixen els avenços del programa de govern en el dia a dia.

divendres, 13 de juliol del 2007

"Lib-lab"

( Text publicat a www.convenciopelfutur.org )

El 1977 una elecció parcial a Gran Bretanya féu perdre la majoria parlamentària als laboristes en el govern i el primer ministre James Callaghan va optar signar un acord amb el liberals: naixia el gabinet “Lib-lab“. L’executiu no va poder remuntar la crisi econòmica i la seva impopularitat va anar creixent, fins que a les eleccions de 1979, Margaret Thatcher va inaugurar un cicle de quatre victòries conservadores consecutives i de 17 anys d’oposició per al laborisme.

No es pot establir una relació de causa-efecte entre l’apuntalament dels liberals i l’ostracisme de l’esquerra que va venir a continuació. Convé assenyalar, però, que el 1997 Tony Blair preparava l’assalt al poder amb un nou arranjament Lib-lab entre bambolines, sense veure venir la majoria aclaparadora que va obtenir a les eleccions. Deu anys més tard, en el moment mateix de traspassar Blair el poder a Gordon Brown, aquest ha sorprès a propis i extranys amb moviments per a captar un o dos liberals de primer rang (l’ex-lider Paddy Ashdown entre ells) per a carteres ministerials. L’objectiu a mitjà termini hauria estat prefigurar un bloc capaç de derrotar els conservadors a les properes eleccions.

Vista en perspectiva més recent, la tendència a insinuar amplis conglomerats polítics és a l’ordre del dia en diversos països europeus. El fenomen se’ns apareix en gradacions diverses, però amb una característica comú: és tracta d’una crida a amplis segments ideològics -des l’extrema esquerra a una mica més enllà del centre- a cohesionar-se per derrotar un adversari comú. En un primer impuls, anomenaríem a aquest adversari “la dreta”, però de seguida ens adonem que el liberalisme, per exemple, no és aliè a una definició de “centre-dreta” o senzillament de “dreta” i que sovint la cultura d’esquerres ha identificat en el “neo-liberalisme” l’enemic a batre.

A França, entre la primera i la segona volta de les eleccions presidencials (els passats mesos d’abril i maig) es varen aixecar algunes veus al Partit Socialista en favor d’una aliança de Ségolène Royal amb François Bayrou, un candidat provinent de la majoria governamental conservadora que distanciant-se’n i enarborant la bandera centrista havia assolit un sorprenent 18.6% dels vots. L’objectiu inmediat era sumar forces per derrotar Nicolas Sarkozy –cosa que en principi es podia intentar oferint uns quants ministeris als adeptes a Bayrou-, però alguns també hi veien la possibilitat de fer sortir el PS de la seva crisi d’energies, ja fos per mitjà d’un viratge ideològic, una aliança estratègica estable o fins i tot una convergència en el si d’un ampli moviment de centre-esquerra.

Durant aquells quinze dies entre les dues voltes, Bayrou fou l’home del moment. I no només per la seva hipotètica capacitat de fer decidir el resultat final, sinò també perquè a Italia es vivia una situació amb forts paral.lelismes: els Democratici di Sinistra (formació hereva del Partito Comunista Italiano) i La Margherita (centristes de diversa procedència, tant demòcrata-cristiana com radical) decidien en els respectius congressos avançar cap a la fusió en el que ja s’anomena Partito Democratico. Tot i que ambdues formacions integren la coalició governamental que encapçala Romano Prodi, es dona la paradoxa que recullen les dues grans tradicions polítiques enfrontades al país des de la segona guerra mundial fins als anys 90. El nou partit, que hauria de neixer oficialment abans d’un any, mantindrà nombrosos dels elements confessionals de La Margherita i de moment no hi ha cap certesa que el propòsit del secretari dels DS Piero Fassino d’ancorar-lo dintre del Partit Socialista Europeu acabi reeixint.

Al contrari, la bona sintonia de Bayrou amb Rutelli i Prodi feia pensar que el fenomen podria prendre volada europea i crear una gran família demòcrata que abastés diversos països i diversos segments ideológics: l’esquerra, si s’avenia a aquest esquema, tindria una important possibilitat de renovació a canvi de reconèixer un centre de gravetat “moderat”.

La preferència velada de Bayrou per Royal enfront de Sarkozy no fou suficient per decantar la balança i per altra banda, en les eleccions legislatives (juny 2007) que seguiren les presidencials, el seu nou Mouvement Démocratique (MoDem) només aconseguí el 7,6 % dels sufragis, que en un sistema majoritari per circumscripcions es tradueix en ben poca representació: 3 diputats. A França el debat precedent es dissipà ràpidament, però més enllà de les fronteres continua obtenint ressò i, a Itàlia, el Partito Democratico va fent el seu curs.

Sentim sovint que l’esquerra ha de captar nous votants i que això vol dir obrir-se al centre. Segons aquesta lògica, l’aliança amb el centre i noves actituds “centrades” contribuirien substancialment a fer sortir la gent de l’abstenció. Crec que és un diagnòstic equivocat.

Si alguna cosa ha perjudicat els partits d’esquerra en diversos moments de la història és la percepció, per part de l’electorat, que un cop en el poder es limitaven a administrar l’status quo. I l’status quo vol dir una democràcia liberal amb virtuts innegables davant d’altres sistemes, però encara avui amb una dosi excessiva de laissez faire, laisser passer. El liberalisme històric, des del segle XIX, ha portat avenços revolucionaris dels quals avui no voldríem ni podríem prescindir, però des que assolí les seves principals fites, difícilment ha pogut competir en seducció amb el socialisme i la seva agenda social.

Malauradament, però, en ocasions el socialisme ha pres el relleu del liberalisme en l’aplicació d’un programa modernitzador poc flexible i poc adaptat a la pluralitat de situacions que es donen en la societat. No s’ha temptat, per exemple, el conservadorisme congènit dels marges pre-industrials de la societat amb el cooperativisme, l’autogestió i el suport a la iniciativa local. No s’està entenent prou la societat post-industrial, que amb la seva atomització sembla sostreure’s a la necessitat de l’acció col·lectiva. I amb tot, la seva tendència creixent és cap a la perifèria del sistema (populismes) o cap a l’exterior (abstencionisme “militant”).

L’experiència del poder, en ocasions, no ha estat aprofitada per imbricar la cultura d’esquerra moderna en la societat, de tal manera que hi pogués substituir paulatinament la cultura de les desigualtats. La contundència dels principis teòrics de l’esquerra –igualtat radical, benestar per a tothom- provoca desassossec quan, en contrast, la seva praxi és tímida. La defensa del “super-jo” és molt més fàcil, perquè el sistema acompanya.

El liberalisme, per la seva banda, va perdre el seu reclam electoral en convertir-se de moviment polític a sistema polític, molt de temps enrere. En molts països -Espanya és una excepció- és manté com a tercera força, com a free rider, que pot donar el poder a la dreta o a l’esquerra. En alguns casos, els liberals mostren un enginy especial i formulen propostes agosarades en àmbits molt circumscrits, des de la seguretat que el gruix de la seva ideologia es troba plasmada sobre el terreny, en un món on el lliurecanvi i la desprotecció encara troben massa pocs contrapesos. Bayrou, per exemple, va tenir l’encert de presentar-se com la veu de la França rural, de províncies, i això va fer el seu efecte entre nombroses persones que reclamen una societat que no sigui unívoca, sinó amb cares múltiples.

Els acords de l’esquerra amb el centre són saludables, perquè ajuden a eixamplar la visió progressista de les coses i, en molts casos, a assegurar la governabilitat des d’aquesta mateixa premissa. Però l’esquerra no hi hauria de veure mai compromesos els seus continguts bàsics. A banda de la necessitat de no perdre de vista aquests continguts bàsics, no sembla massa plausible poder guanyar quota electoral a partir d’abraçar el centre, un espai sense adhesions sòlides en el context actual de fortes tendències centrífugues.

En un món dominat per les imatges en ràpida successió, en què cada vegada més coses apareixen desdibuixades, hi ha una gran demanda d’identitat. Sovint es parla d’exacerbació de les identitats –nacionals, religioses, culturals, futbolístiques, musicals-, tot i que el protagonisme de les identitats no ha de ser percebut com un element negatiu o desestabilitzador, sinó com al fruit del desarrelament actual que, no obstant, pot ser capgirat en positiu.

La gent reclama sobretot als partits un retorn a la identitat política, a la seva capacitat per singularitzar la seva oferta programàtica a partir de referents coneguts, identificables. “Renovació” ha de voler dir alliberar llast del passat per incorporar un missatge clar front a les noves demandes, però també per reconstruir la línia contínua que ens ha fet arribar fins avui, mostrant una ideologia que sap mutar sense perdre la coherència.

La obligació número u dels partits polítics és oferir solucions als problemes dels ciutadans. En això, en aquesta efectivitat d’un partit polític, es basa principalment la renovació o no de la confiança de l’electorat. Ara bé: en una època com l’actual en que les vulnerabilitats i les formes de desigualtat apareixen especialment segmentades en la societat, i per tant les solucions, quan es produeixen, també són difícils de visualitzar, és més important que mai que l’esquerra basteixi referents i símbols que a la vegada anticipin, exposin i condensin els resultats que es van succeint en una política veritablement progressista.

A casa nostra, abans de les eleccions de 1999 i 2003 a la Generalitat, havien sorgit algunes combinacions hipotètiques que havien de permetre posar fi a 23 anys de govern de Jordi Pujol. Entre les idees que suraren amb curta vida, hi havia la de l’Olivera catalana que, imitant l’original italià, hauria pogut arribar a temptar fins i tot en Josep Antoni Duran i Lleida. L’experiència del govern d’esquerres des de 2003 ha demostrat que la coherència ideològica d’un pacte és la millor garantia per mantenir i eixamplar una base electoral. En les distintes eleccions s’han pogut produir pujades i baixades en els vots dels diferents partits, però en conjunt el camp de l’esquerra ha aparegut més ferm després de cada cita electoral. I això és el que de debó pot fer arrelar els principis de progrés i canvi profund en una societat.

Arreu d’Europa, l’esquerra no s’ha de tancar a la relació, a la interacció i fins i tot a la “contaminació” d’idees amb altres partits. La cultura del pacte i de la coalició són fonamentals en el sistema democràtic i l’esquerra té la responsabilitat d’animar-la allà on sigui necessari. Només ho podrem fer sense un preu massa alt si, com diria un sindicalista català de referència, demà continuem sabent “quines cançons cantarem”.