Que cap peix gosi alçar-se?

Text publicat a www.convenciopelfutur.org

Durant els s.XIII i XIV, la Corona d’Aragó va viure la seva màxima irradiació a la Mediterrània, al mateix temps que es consolidava la seva estructura política. És ben conegut que, en la seva expansió peninsular, els reis d’Aragó no annexaren directament els nous territoris, sinò que crearen nous regnes amb un ordenament jurídic i institucional específic, relacionats entre sí per mitjà del que avui anomenaríem una confederació.

De les quatre grans cròniques, la de Ramon Muntaner és la que traspua millor la consciència i l’orgull d’un sistema ben reeixit, i fins i tot un espurneig d’identitat nacional avant la lettre. Muntaner utilitza la metàfora de la mata de jonc per enaltir les virtuts de la unitat entre territoris autònoms però que comparteixen una mateixa lleialtat –la Corona-: és possible arrencar els joncs un a un, però es fa molt difícil arrencar la mata tota sencera. La imatge compta amb nombrosos paral·lelismes en divises contemporànies –“E pluribus unum”, “Units en la diversitat”…- però, segons entengueren els nostres romàntics del XIX, resulta més insòlita en el context de l’Edat Mitjana, en que les poques llibertats que escapaven a la maquinària feudal eren cedides molt a contracor.

En la mateixa crònica, se’ns presenta un passatge d’esperit diferent. L’autor posa en boca de Roger de Llúria, exultant per la seva victòria en una batalla naval contra els francesos el 1295 les paraules “no crec que nengun peix gosi alçar-se sobre mar si no porta un escut o senyal del Rei d’Aragó en la cua”. En una tradició històrica on no abuden els contructors d’imperis, el lema marca -si se’m permet l’estirabot- el nostre particular moment totalitzador.

En realitat, no es rar que les identitats nacionals furguin en la història per atribuir-se el caràcter de precursores de les llibertats contemporànies, descobrint, per exemple, que les tribus germàniques ja deliberaven “democràticament” o que destacats burgesos foren capaços mantenir el poder tirànic a ratlla –vegi’s el nostre Fivaller, que encara guaita des de l’entrada de l’Ajuntament de Barcelona-. El peculiar sistema de la Corona d’Aragó hauria de ser, però, d’una actualitat molt més indiscutible que tot això, per una qüestió: la cultura catalana no es formà a redós d’un Estat que després s’hagués de disgregar, sinó que es desenvolupà dintre d’un subjecte polític plural i que no abastà completament.

Aquesta certesa hauria de permetre’ns desenvolupar la cultura i la identitats actuals d’una manera particularment serena i despolititzada i en canvi, no és així. Alguns catalanistes, enlloc de ser conseqüents amb els nostres orígens singulars, opten per exigir fins peixos quadribarrats. És a dir, reivindiquen que la construcció nacional ha de ser duta a terme mitjançant l’avenç irressistible i uniformitzador d’instruments i estructures alienes al que ens ha dut fins aquí, o el que és el mateix, donant solució a l’equació pancatalanista “una cultura=un Estat”.

El pancatalanisme encerta diagnòstic en una qüestió important: és inacceptable que al segle XXI persisteixin (i a vegades, augmentin) importants barreres a la comunicació, a l’intercanvi i a la lliure circulació a l’interior de la nostra cultura. En canvi, erra de manera fonamental en el mètode i l’objectiu final, d’una manera tal que atia el mal que denuncia.

El descrèdit de la metàfora de la mata de jonc parteix de l’intent d’emular el que durant doscents anys ha tingut l’exclusiva de l’èxit en l’àmbit internacional: el model d’Estat-nació sorgit de la revolució francesa. Les narracions del seu ascens imparable, que ens el presenten com l’alternativa única, no acostumen a reflectir les greus contradiccions, els sacrificis i fins i tot les amputacions que han comportat per a les propies cultures en procés d’”estatalització”. La nítida imatge fínal no deixa veure el preu sovint massa carregós.

Les identitats lligades a l’idea del pacte han quedat circumscrites a realitats ja prou consolidades abans del model revolucionari francés –l’Anglaterra que es veu hereva de la Magna Carta de 1215- o bé grans conglomerats imperials que buscaven alternatives al seu embat –Austria-Hongria explorava vies cap a l’Estat multinacional, en part sota la influencia del socialista Otto Bauer, a la vígilia de la seva desfeta en la Primera Guerra Mundial.

En l’actualitat, és possible pensar que el món està deixant enrera el monopoli de l’Estat-nació i que, per tant, la manera que la nostra cultura i la identitat es poden desenvolupar-se més i millor és sense el rigors d’estructures estatals pròpies, que per altra banda ens farien caure en contradiccions insalvables. Perquè ¿com és possible continuar basculant entre l’ideal dels Països Catalans quan volem respirar aires d’amplis horitzons culturals i l’enrocar-nos al Principat quan ens toquen els interessos econòmics? ¿Com podriem prescindir del fet que la nostra cultura i la nostra llengua pertanyen a territoris històricament plurilíngues i pluriculturals?

La renovació del catalanisme, avui, ha de tenir en compte el fer atractiva la seva oferta als ciutadans, però també, molt especialment, el plantejar una nova relació entre territoris. Aquestes dues preocupacions varen ser molt presents a la trobada inaugural del la Convenció pel futur, celebrada el passat 12 de juliol a Barcelona, amb l’objectiu de reflexionar sobre els objectius de l’esquerra en els propers anys.

En el grup de discussió sobre el futur del catalanisme varen sorgir diverses idees que poden contribuir a definir una bona estratègia per als propers anys, El punt de partida fou, es clar, l’escenari que s’obre després de l’aprovació del nou Estatut, que amplia notablement les competències del govern de la Generalitat i defineix Catalunya com a nació. Part dels elements de debat provingueren de l’expêriencia recent en el procès de negociació de l’Estat. Jaume Bellmunt subratllà el fet que les qüestions de la identitat han quedat excessivament lligades a un vessant material, d’interès econòmic. Hi ha hagut una “coincidència contraproduent entre demanda de reconeixement i demanda de millora de l’autogovern”. Per dir-ho gràficament, la titularitat de l’aeroport aparegué massa sovint en els diaris lligada al grau de concreció de la definició de Catalunya com a nació. En aquest final d’etapa que és l’aprovació de l’Estatut, Bellmunt apunta, l’aposta pel “sobiranisme” representaria una fugida endavant que faria còrrer el risc de dividir la nació.

Albert Aixalà, per la seva banda, va fer referència a una necessària cooperació entre Comunitats Autònomes en el rellançament del catalanisme. Resulta un tema delicat, per les limitacions que preveu la Constitució, però és sens dubte una qüestió a explorar si volem de veritat establir una nova relació entre territoris, que pugui abordar fins i tot el tema tabú de les identitats, el desenvolupament cultural i, especialment, que pugui evitar que aquestes qüestions limitin la possibilitat de col·laboració i entesa en altres àmbits.

Joan Josep López Burniol considerà que després dels debats que suscità l’Estatut, ara cal entrar en “una etapa de vida oculta”, referint-se a un estat de coses en que els resultats concrets de les polítiques primin per sobre de les discussions conceptuals. Probablement, la seva reflexió entronca amb la idea actual de “catalanisme social”, que posa l’accent en la millora del benestar dels ciutadans com a pedra angular d’una nova etapa de construcció nacional. Semblà que la majoria d’assistents a la discussió acceptaven de grat la idea per la sensació de fatiga de després del procés estatutari, però per altra banda un bon nombre d’oradors insistien en que ara més que mai, necessitem “relat”, tant sobre el “d’on venim” com sobre el “cap a on anem”. Quedava, doncs, una qüestió a l’aire: com fer compatibles l’”etapa de vida oculta” amb la urgència de donar a conèixer el relat (nacional) de l’esquerra?

El conseller Antoni Castells defensà que el socialisme esdevindrà hegemònic a casa nostra si aconsegueix liderar el catalanisme. Al mateix temps “cal fer possible l’Espanya en la que estem”. Castells, en la seva intervenció, detectava un problema de base en el procès de l’Estatut: “no situar adequadament les regles del joc”. Entre d’altres coses això passava per “preguntar també a Espanya quina relació vol tenir amb Catalunya”. Segons el conseller, un projecte nacional vol dir un projecte de transformació nacional i social. “Hem de poder sentir-nos el futur d’Espanya com a nostre” i el mateix temps –afegí Castells utilitzant paraules de pes- hem de parlar d’”orgull nacional”. L’audència, en silenci, semblava preguntar-se “ i per què no?”.

M’assaltà un interrogant: malgrat tot, el catalanisme pot ser qualificat com a història d’èxit, si ens fixem en la cohesió social que ha sabut generar al seu voltant, aglutinant gent procedent d’arreu d’Espanya; però ¿serem capaços, en el futur, d’aconseguir el mateix êxit amb els nous ciutadans, procedents d’arreu del món?

En una de les pauses dels debats, vaig trobar-me una antiga companya d’universitat, ara fotogràfa d’un mitjà de premsa, a la que no veia des de feia molts anys. Em preguntà, amb insistència periodística: “Oye, oye: ¿pero que hacen tal y cual en este debate ?! ¿Y sabe tal que se ha organizado esto” “¿Está al corriente?”. Vaig acabar responent-li : “Mira, si buscas aquí dos orillas, no las encontraràs…”. Em contestà: “¡Pues no estaría mal que las hubiera!”. “¿Por què?”, em vaig sobtar. “Por nada”.

Els debats de la Convenció em van fer pensar que potser l’única manera que el catalanisme pot aconseguir generar consens social i entesa inter-territorial és recorrent a les idees de pensadors com Ernest Lluch, que en certa manera impliquen deconstruir el procès històric per detectar l’origen dels malestars “estructurals” que arrosseguem. Tal com avisava Miquel Caminal en els debats, “el catalanisme és, entre d’altres coses, un procés polític on el passat sempre compta”.

Només el socialisme pot avançar el la direcció indicada per Lluch, en els seus nombrosos treballs sobre el model “austriacista” per a Espanya, però en canvi, el projecte podria rebre el concurs i el recolzament de veus autoritzades de les més variades tendències polítiques (el conservador Herrero de Miñon, per exemple, no està gaire lluny d’algunes de les idees de Lluch).
Per poder avançar per aquest camí, caldrà comptar amb algunes premisses bàsiques que crec que es deprenen ja de les primeres discussions de la Convenció.

En primer lloc, cal separar l’esfera de la demanda de reconeixement polític de la de la reivindicació de competències, excepte en aquells casos en que estiguin estretament relacionades (cultura, llengua, singularitat institucional, jurídica, etc).

En segon lloc, cal comptar amb el concurs de l’Estat, de les Comunitats Autònomes i dels marcs d’àmbit europeu (Unió Europea, Consell d’Europa, Euroregió) en la promoció i difusió de la nostra llengua i la nostra cultura.

En tercer lloc, cal reforçar la vinculació entre el pensament socialista i el foment de la pròpia identitat com a una conseqüência lògica de les pròpies prioritats del socialisme.

Per últim, cal que escrivim, des de l’esquerra, un relat col·lectiu, nou i original, que pugui ser explicat a mesura que es produeixen els avenços del programa de govern en el dia a dia.