Martí Grau, diputat socialista al Parlament Europeu
Des de fa pocs mesos, el cerdanyolenc Martí Grau ocupa un escó al Parlament Europeu, com a part de la candidatura del PSC i dins del Grup del Partit dels Socialistes Europeus. Grau explica al TOT, alguns aspectes de la seva tasca a Brusel·les i Estrasburg
Quan parlem d’un eurodiputat, sovint es pensa en un polític al final de la seva carrera, o en algú a qui el partit ha buscat una “jubilació daurada". En canvi, vostè només té 35 anys... Com han anat les coses perquè arribés, tan jove, a aquesta responsabilitat?
És possible que molta gent tingui aquesta imatge dels eurodiputats, però també és veritat que el Parlament Europeu està canviant molt depressa. I una de les coses que estan canviant és l’edat mitjana dels eurodiputats, que cada cop són més joves.
Abans de ser eurodiputat, vaig treballar 10 anys com a tècnic a la Secretaria de Política Europa i Internacional del PSC, donant suport a les secretàries d’Internacional i als eurodiputats. El 2004 em van preguntar si m’interessaria formar part de les llistes de les eleccions europees. No ocupava un lloc clarament «de sortida», però hi havia unes certes possibilitats d’ocupar l’escó si, durant la legislatura, algun dels eurodiputats el deixava… Vaig acceptar.
Quina és la seva preparació acadèmica?
Soc Llicenciat en Història i Ciències Polítiques per la UAB, i posteriorment vaig cursar un màster d'Estudis Internacionals a la Pompeu Fabra i un diploma de posgrau a la Universitat Johns Hopkins (a Bolonya, Itàlia).
A internet es troben textos i articles acadèmics de Martí Grau, dedicats al món de l’arqueologia.
L'arqueologia va ser la meva primera vocació. Vaig treballar en nombroses excavacions des dels 14 anys i fins i tot en vaig dirigir algunes. Posteriorment, aquesta vocació va derivar en un interès cap a la conservació del patrimoni arquitectònic i la recuperació de la memòria històrica, dos temes que quan m’és possible integro en la meva tasca política...
Sovint sembla que la tasca que feu al Parlament Europeu passa desapercebuda a la gent del carrer, que no té gaire clar a què us dediqueu...
Efectivament, potser tenim un problema de comunicació. És possible que des de les institucions europees no haguem estat capaços de transmetre als ciutadans la nostra tasca. Part del problema pot venir provocat pels diversos accents que mantenen les diferents institucions europees. Tant el Parlament com la Comissió i el Consell defensen el seu propi espai i de vegades, en aquest context, costa que la gent visualitzi el creixent pes específic que l’Eurocambra està assumint en la presa de decisions...
Quines tasques fa al Parlament?
Sóc membre titular de la Comissió de Mercat Interior i Protecció dels Consumidors i membre suplent de la Comissió d’Afers Exteriors.
També formo part d’algunes de les Delegacions Parlamentàries que mantenen relacions amb tercers països, i sóc membre de l’Assemblea Parlamentària Euromediterrània. Aquest darrer tema, per cert, ha agafat molta empenta en els darrers mesos i crec que els socialistes hem de jugar un paper molt important, influint per evitar que l’acció política no se centri només en aspectes relatius a infraestructures i -com a molt- conservació del medi ambient, sinó que es posi especial atenció en els aspectes socials i de defensa dels drets humans.
Des de la seva experiència, com veu el futur de la UE? Arribarem algun dia a ser quelcom semblant als Estats Units d’Amèrica?
La comparació amb els EUA és oportuna fins a un cert punt perquè encara que, efectivament, a nivell polític i administratiu l’objectiu que es persegueix és una Europa Federal, no crec que sigui possible ni convenient intentar implantar una homogeneïtzació cultural com la que allà existeix. La nostra diversitat cultural és molt més gran, i crec que els poders públics hem de garantir la continuïtat d’aquesta diversitat.
Foto superior: Martí Grau al darrer congrés del PSC
Sobre aquestes línies: Grau amb Raimon Obiols, a Brusel·les, durant la seva etapa com a tècnic del PSC
Però, per altra banda, aquesta diversitat potser és un dels obstacles per aconseguir crear un govern comú a tots els països membres...
Sí, l’equilibri és difícil, i tothom haurà de posar de la seva part, però s’estan posant les bases perquè això sigui possible. Es tracta de crear un sistema de govern on cada nivell administratiu gestioni aquells temes que li són propis, i que pot gestionar millor. Cal implantar una concepció esglaonada de l’acció política.
Per altra banda, no es pot obviar que als diferents països de la UE existeix un grau d’identificació molt diferent, no ja cap a la Unió, si no cap al territori del qual formen part. En el cas d’Itàlia, per exemple, les ciutats sempre han jugat un paper molt important, com a conseqüència lógica del paper històric que van tenir en aquell païs les “ciutats-estat” durant segles. En altres llocs, en canvi, la identificació és amb la regió i no amb l’estat... Aquests factors també fan complex, i alhora enriquidor, el procés de construcció europea.
I nosaltres? Com ens identifiquem amb Europa?
Tenim un grau d’identificació molt alt, també per motius històrics. Hi ha països europeus on el procés d’integració amb Europa va començar fa molts anys, i per tant ja ha quedat “oblidat”, i a més també tenen la sensació de que el seu nivell de benestar seria similar encara que no estiguessin integrats a la Unió. En altres llocs –com és el nostre cas- la integració és molt més recent, i a més ens ha portat uns beneficis que tenim molt clars... A més, per a nosaltres, Europa també s’associa amb la fi de la dictadura.
Actualment, som un dels països que porten “la bandera de l’entusiasme europeu”. I tenim el repte de tornar a encomanar aquest entusiasme a altres paisos en els quals aquest entusiasme s’ha anat diluint amb el temps.
No fa gaire el seu nom va saltar als mitjans de comunicació estatals per ser un dels tres diputats socialistes que, en contra la disciplina de vot del teu partit, no va donar suport a la polèmica “Directiva de Retorn dels Immigrans Irregulars”...
Aquest és un tema difícil, com també va ser difícil decidir el sentit del meu vot, que finalment va ser una abstenció. D’entrada, voldria dir que crec que l’actual govern espanyol ha seguit, en tot moment, una política adequada en matèria d'inmigració. Però aquesta votació es va produïr en un context europeu molt complicat. Feia molt temps que el nostre govern defensava la necessitat que la UE disposés d’una normativa de nivell europeu que fes front al tema de la immigració il·legal que, en gran part, arriba a la UE per les nostres fronteres, degut a la nostra condició de païs fronterer amb l’Àfrica. Fins ara, aquesta normativa no existia. I quan finalment s’aconsegueix que la UE accepti aquesta necessitat, es dóna la circumstància que a Europa hi ha una majoria aclaparadora de governs de dretes, i que la dreta també té la majoria al Parlament Europeu. Aquest entorn polític es tradueix, finalment, en un projecte de directiva molt dur, que inclou tot un seguit de mesures que, des del meu punt de vista –i des del punt de vista de molts companys del grup socialista europeu- no eren acceptables.
I, més concretament, dos. El temps de retenció dels immigrants il·legals -que segons el text proposat poden estar retinguts fins a 18 mesos, “en circumstàncies excepcionals”, però sense especificar quines són aquestes circumstàncies- i, en segon lloc, la possibilitat de repatriar menors d’edat cap a tercers països -diferents del país d'origen- sense haver identificat la familia o un tutor legal, tan sols amb l'existencia d'un centre d'acollida adequat com a prerequisit.
Aquests dos punts es van convertir en “línies vermelles” que jo no volia creuar.
Però finalment els socialistes ho van fer, votant a favor...
Sí, perquè, repeteixo, per primer cop s’aconseguia la vella reivindicació que la UE posés en marxa una política comuna per a aquests temes. Després de veure que no era possible modificar el text perquè el bloc de dretes tirava enrere totes les nostres propostes, es va considerar més important tirar endavant la directiva, encara que no ens agradés, perquè suposava un pas endavant. Però jo vaig decidir que no podia votar a favor.
Tampoc ho van fer Raimon Obiols ni Josep Borrell...
Van votar en contra, efectivament.
Actualment, tots tres estan expedientats pel partit...
No, finalment no es va obrir expedient. Hi va haver una anàlisi de com havien anat els fets.
De totes formes, queda clar que el tema de la immigració possiblement sigui un dels més difícils que haureu d’enfrontar els polítics els propers anys...
I al mateix temps, sorprenentment, també és un dels temes en els quals el nostre país està a “anys llum” per davant d’altres països de la UE. Nosaltres hem estat capaços de formular possibles solucions -realistes, concretes i avançades- per a aquests problemes. I hem fet una tasca de reflexió i anàlisi molt més profunda que altres països que fa molt més temps que experimenten els efectes d’una immigració elevada.
Hi ha països amb un percentatge de població immigrant molt superior al nostre on encara resulten “revolucionaris” conceptes que aquí ja tenim assumits, com el de la contractació en origen, o la necessitat d’obrir canals de estables i clars que ens permetin portar al nostre país, amb garanties per a les dues parts –per a la gent que ve, i per als autòctons- als treballadors que vinguin.
Es veu d’eurodiputat molts anys?
Això està en mans del partit. A mi m’agradaria seguir, com a mínim, uns anys. Aquesta és una tasca que acabo de començar i m’agradaria disposar de temps per poder-la desenvolupar...
Sí que tinc clar que ara mateix em trobo en mig d’una etapa en la qual voldria continuar dedicant-me a la política. Crec que tothom que tingui una certa inquietud pels temes públics hauria d'animar-se "a fer política", encara que sigui de manera puntual dintre de la trajectòria vital. Aquesta dedicació, després, es pot convertir en una professió de llarg recorregut o en un parèntesi abans de tornar a la teva vidalaboral. Les dues opcions són bones, i igualment positives.
Com es veu Cerdanyola des de Brussel·les?
Jo la veig amb interès i amb un sentiment d’orgull encara més gran des de la distància geogràfica. Segueixo l’actualitat de Cerdanyola tant com puc, i crec que, malgrat totes les dificultats, i el “desarrollisme salvatge” que es va viure durant la dictadura hem estat capaços de crear un espai amable, on ens podem sentir a gust. Tot i que hi ha elements del nostre patrimoni històric que hauria calgut conservar millor, s'ha sabut preservar una certa harmonia amb el que ja existia en els espais de nova creació... això reverteix avui en una vitalitat especial en la nostra ciutat.
No sé si li havia arribat, però fa ara cinc anys, després de que el PSC perdés d’alcaldia i abans de l’arribada d’Antonio Cárdenas, hi havia qui l'apuntava com a possible alcaldable pels socialistes a Cerdanyola...
Segurament van ser rumors com tant d'altres que hi devia haver en un moment de canvi com aquell.
J.A. Hidalgo
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada