La invitació em satisfà especialment, per diversos motius. En primer lloc, per la oportunitat de retrobar el professor Bono -un gran conversador- a qui vaig conèixer a la Summer School de l'Universitat de Nàpols "l'Orientale" fa un parell d'anys, però a qui ja coneixia "a distància" en la seva qualitat de membre del Consell Assessor de l'Institut Europeu de la Mediterrània. En segon lloc, perquè el llibre és
extraordinari. I no ho dic pas únicament en termes superlatius, sinó també en el sentit d'allò que és inhabitual. El títol ja apunta cap aquí: se'ns vol presentar un mediterrani alternatiu o, per dir-ho d'una manera menys connotada, una visió alternativa de la Mediterrània.
L'autor aconsegueix el seu proposit gràcies al desenvolupament de dues idees fonamentals. En primer lloc, cal un esforç permanent -condemnat a no tenir fi- per desmuntar els clixés sobre la Mediterrània. En segon lloc, cal explorar les possibilitats de construir una història mediterrània, que haurà d'estar marcada igualment per un caràcter inacabat, obert, per tal que pugui tenir èxit.
Estic convençut que ha arribat el moment de comprometre seriosament les institucions amb aquesta segona qüestió, no pas per fer-nos amb un relat històric amb segell oficial, sino per tal que poders públics facilitin espais de discussió sobre el "d'on venim?" i el "cap a on anem?". De la mateixa manera que mirem de decidir quins poden ser els blocs constitutius d'una identitat europea, cal afavorir també una narració col.lectiva en l'espai euro-mediterrani que expliqui els perquès de la interdepèndencia actual i posi de relleu la necessitat d'una cooperació reforçada en el futur.
No s'ha de tractar pas d'una instrumentalització de la història. Cada parcel.la de la realitat obté necessàriament un discurs explicatiu o un altre i, en aquest cas, si no aconseguim introduir el de la interacció com a una constant en la història dels pobles mediterranis i europeus -entre conflicte i cooperació-, sens dubte se n'imposarà un altre de ben diferent: el de la divisió i la confrontació permanent i inevitable entre grans blocs identitaris que responen sobretot a l'intent de mobilitzar recursos de poder de cara al futur i que no resisteixen una anàlisi acurada del passat ni ofereixen una descripció plausible del present.
Bono, que en la seva trajectòria s'ha dedicat especialment a fer recerca sobre l'esclavitud en la Mediterrània medieval, ens recorda que els esclaus eren tant o més presents a les ribes "cristianes" com a les "musulmanes". Per altra banda, la suposada solidaritat cristiana front als turcs o al mon musulmà va brillar per la seva absència en molts moments: la França del segle XVI establí aliances amb l'Imperi Otomà contra el Sacre Imperi Roman-Germànic i els dominis dels Habsburg i fins i tot acollia les naus turques en els seus ports; la unitat d'acció "cristiana" contra els turcs només va ser una realitat en moments molt concrets, acompanyats d'un especial dramatisme, com la batalla de Lepanto el 1571 o el setge de Vienna el 1683. En general, els regnes cristians van restar impassibles davant l'avenç territorial, pam a pam, de la gran potencia musulmana, mentre no van veure el risc massa aprop.
Al marge d'aquesta dicotomia entre conflicte i cooperació se m'acudeixen altres eixos transversals que podrien estructurar una veritable història euromediterrània, que pogués estar especialment a l'abast de tots estudiants: les estratègies economiques que prenen forma en l'ambient característic de la conca mediterrània; els moviments humans i el seu paper en la transmissió d'idees, expressió cultural i formes d'oganització; i per últim, la tensió entre continuïtat i canvi en les relacions socials. Aquest darrer element ens podria ajudar a entendre i a apaivagar la tensió actual entre societats obertes i fonamentalisme, tant en una riba com en l'altra.
Amb l'actual política europea de veinatge i prenent com a referencia l'exit dels programes Erasmus i altres programes d'intercanvi educatius, ens trobem ara davant d'un escenari madur per poder iniciar iniciatives ambicioses en aquest sentit. El relat col.lectiu euro-mediterrani ha de ser la base ineludible per als importants objectius comuns Europa i el mediterrani s'ha fixat ja, des de l'inici del proces de Barcelona el 1995. Si avui ens podem plantejar un tal relat historic amb projeccio de futur, és gràcies a persones com Salvatore Bono, que han sabut anar ben enllà de l'erudicio i dur a terme una labor d'agregació d'esforços i de teixir xarxa.
*Salvatore BONO, Un altro Mediterraneo. Una storia comune fra scontri e integrazioni, Salerno editrice, 2008.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada