Fidelio

Amb uns quants col.legues del Parlament, ahir vam poder disfrutar de la representació de Fidelio, a l'Opera Nationale du Rhin, a Estrasburg. La música de Beethoven s'adiu especialment amb les inmediacions del Rin. El riu de ben segur té molt a veure amb la progressió tumultuosa, aquàtica i brillant de la música del compositor de Bonn. El riu té molt a veure també amb el caràcter inquiet, vital, transaccional, dels territoris a les dues ribes, ja sigui la Renània o Baden al cantó alemany, ja sigui Alsàcia o Lorena al cantó francès. A l'hora de dinar haviem vist les lleres plenes i les aigues lleugeres a La Wantzenau, despres de les pluges dels darrers dies.

L'argument de Fidelio és fàcil de resumir. Leonore, disfressada de vailet amb el nom de Fidelio, aconsegueix infiltrar-se al castell on es troba presoner el seu espòs Florestan, amb el propòsit d'alliberar-lo. Fidelio entra a treballar al servei del carceller i de retruc enamora la filla d'aquest, desconeixedora com la resta de la seva veritable identitat.

Es tracta de l'única ópera de Beethoven, fruit d'un treball torturat al llarg dels anys, amb diverses reescriptures entre 1805 i 1814. Sens dubte la ràpida successió d'escenaris polítics -les diverses estrenes i representacions primerenques tingueren lloc a Vienna, la primera sota ocupació francesa i la darrera ja amb la restauració habsbúrgica- i l'alt grau d'autoexigencia del compositor i el seu propi desencant revolucionari -el 1804 havia dedicat la sinfonia Heroica a Napoleó com a encarnació dels valors republicans- deixaren la seva petja. La part final fou alterada diverses vegades, de manera que encara avui apareix una mica desestructurada, un fet que s'accentua amb la interpretació consuetudinària -introduida per Mahler- de la tercera de les quatre obertures successives que tingué l'obra, justament entre les dues escenes del segon i darrer acte.

Un no es pot estar de pensar que, tot i la genialitat de l'obra, Beethoven es trobava engavanyat en el format d'ópera, i que suportava malament els compromisos que aquest format li impossava en termes de llenguatge i de missatge. Fidelio és enlluernador perque s'assembla a les seves millors simfonies. Des de la nostra perspectiva actual, ens sorprèn que la vivacitat inicial de la trama es resolgui amb un recurs Deus ex machina extemporani: les trompetes anuncien l'arribada d'un ministre al castell en el moment precís que el malvat governador Pizarro es diposa a matar Florestan juntament amb Leonore, que s'havia descobert en un intent desesperat d'evitar l'execució del seu marit. Això dóna pas a una darrera escena coral d'exaltació de l'heroisme i de la llibertat, però que en el fons es també una exhaltació del paper moderador i de guia del ministre. En definitiva, enmig de tant sentiment abrandat, de sobte s'obre pas la defensa d'alguna cosa a cavall entre la monarquia autolimitada i la república presidencialista, com a mal menor davant de la restauració dels monarques absoluts.

Suposo que aquesta capsula ideològica final, que avui ens sembla previsible i estandaritzada, tenia en aquella época d'involucions l'aspecte que té avui una pel.licula de Michael Moore en l'intent de salvar el que es pugui de l'herència soixantehuitarde. La nostra, que ningú en tingui cap dubte, és una época de restauració, de rearmament de l'ancien régime fins allà on es pugui, que serà molt si no s'esvaeix aviat la constel.lació de governs de dreta a Europa. Sarkozy no és pas el nou Napoleó, com a vegades el pinten. Ha escollit ser el nou Metternich, el nou gendarme d'Europa. Esperem que la seva estela no duri mig segle. Esperem també que algun dia les pel.lícules de Moore ens semblin clixé i cosa superada.