Els guanyadors del concurs Joves amb iniciativa, convocat per la Fundació "la Caixa", han visitat el Parlament. En David Hammerstein i jo hem estat amb ells en un acte en què ens han mostrat un video amb els diferents projectes i ens han lliurat un decàleg amb les propostes dels grups de treball que han organitzat aquests darrers dies a Brussel.les juntament amb joves belgues. En adreçar-me a ells, els he manifestat el que crec més significatiu del seu gest: que hagin cregut en l' oportunuitat que se'ls oferia per canalitzar i ampliar el seu projecte. En general, hi ha un problema de desconfiança dels joves de tot allò que ja ens ve organitat, pautat, ja sigui des del sector públic com des del sector privat. A vegades perquè sembla poc espontani, altres perquè hi ha por de ser instrumentalitzats.
Els projectes que ens han mostrat -itineraris amb acompanyament per a gent gran a la muntanya a Castelló, grup de música amb inmigrants a Cànàries, formació per a reclusos a Madrid, discoteca a Barcelona amb discapacitats intel.lectuals- tenen una força interna impressionant i per tant haurien de servir també perquè d'altres joves espantessin també possibles reticències a implicar-se.
Poca estona després, he conversat llargament amb un grup de joves libanesos. La visita d'aquest grup, coordinat per llur alcalde, té una especial significació: es tracta de la primera ocasió en que el Parlament acull, en el seu programa regular de visitants, un grup d'un país veí d'Europa.
Les visites, fins ara reservades als ciutadans dels Estats membres, s'obren també als ciutadans dels nostres països socis dintre de la Política Europea de Veïnatge. Europa s'ha proposat arribar-ho a "compartir tot, excepte les institucions polítiques", amb aquests països. Per tant, és lògic i del tot desitjable que les portes del Parlament s'obrin de bat a bat a aquestes societats que ens són properes i que volem encara més properes. Des d'aquest punt de vista, al Parlament, Les preguntes, l'interès, els comentaris i els somriures d'aquests joves libanesos pioners resulten ben gratificants.
El missatge que cal que s'emportin és que Europa no els ha d'ensenyar més del que Europa pot aprendre d'ells. Ells formen part d'una societat, la libanesa, que malgrat totes les dificultats, aconsegueix contruir-se dia a dia sobre una diversitat ben marcada. És ben clar que ningú els pot donar lliçons de convivència i convé que ells sentin el nostre reconeixement i la nostra proximitat, no només en sentit geogràfic.
dijous, 3 de juliol del 2008
dijous, 19 de juny del 2008
Fidelio
Amb uns quants col.legues del Parlament, ahir vam poder disfrutar de la representació de Fidelio, a l'Opera Nationale du Rhin, a Estrasburg. La música de Beethoven s'adiu especialment amb les inmediacions del Rin. El riu de ben segur té molt a veure amb la progressió tumultuosa, aquàtica i brillant de la música del compositor de Bonn. El riu té molt a veure també amb el caràcter inquiet, vital, transaccional, dels territoris a les dues ribes, ja sigui la Renània o Baden al cantó alemany, ja sigui Alsàcia o Lorena al cantó francès. A l'hora de dinar haviem vist les lleres plenes i les aigues lleugeres a La Wantzenau, despres de les pluges dels darrers dies.
L'argument de Fidelio és fàcil de resumir. Leonore, disfressada de vailet amb el nom de Fidelio, aconsegueix infiltrar-se al castell on es troba presoner el seu espòs Florestan, amb el propòsit d'alliberar-lo. Fidelio entra a treballar al servei del carceller i de retruc enamora la filla d'aquest, desconeixedora com la resta de la seva veritable identitat.
Es tracta de l'única ópera de Beethoven, fruit d'un treball torturat al llarg dels anys, amb diverses reescriptures entre 1805 i 1814. Sens dubte la ràpida successió d'escenaris polítics -les diverses estrenes i representacions primerenques tingueren lloc a Vienna, la primera sota ocupació francesa i la darrera ja amb la restauració habsbúrgica- i l'alt grau d'autoexigencia del compositor i el seu propi desencant revolucionari -el 1804 havia dedicat la sinfonia Heroica a Napoleó com a encarnació dels valors republicans- deixaren la seva petja. La part final fou alterada diverses vegades, de manera que encara avui apareix una mica desestructurada, un fet que s'accentua amb la interpretació consuetudinària -introduida per Mahler- de la tercera de les quatre obertures successives que tingué l'obra, justament entre les dues escenes del segon i darrer acte.
Un no es pot estar de pensar que, tot i la genialitat de l'obra, Beethoven es trobava engavanyat en el format d'ópera, i que suportava malament els compromisos que aquest format li impossava en termes de llenguatge i de missatge. Fidelio és enlluernador perque s'assembla a les seves millors simfonies. Des de la nostra perspectiva actual, ens sorprèn que la vivacitat inicial de la trama es resolgui amb un recurs Deus ex machina extemporani: les trompetes anuncien l'arribada d'un ministre al castell en el moment precís que el malvat governador Pizarro es diposa a matar Florestan juntament amb Leonore, que s'havia descobert en un intent desesperat d'evitar l'execució del seu marit. Això dóna pas a una darrera escena coral d'exaltació de l'heroisme i de la llibertat, però que en el fons es també una exhaltació del paper moderador i de guia del ministre. En definitiva, enmig de tant sentiment abrandat, de sobte s'obre pas la defensa d'alguna cosa a cavall entre la monarquia autolimitada i la república presidencialista, com a mal menor davant de la restauració dels monarques absoluts.
Suposo que aquesta capsula ideològica final, que avui ens sembla previsible i estandaritzada, tenia en aquella época d'involucions l'aspecte que té avui una pel.licula de Michael Moore en l'intent de salvar el que es pugui de l'herència soixantehuitarde. La nostra, que ningú en tingui cap dubte, és una época de restauració, de rearmament de l'ancien régime fins allà on es pugui, que serà molt si no s'esvaeix aviat la constel.lació de governs de dreta a Europa. Sarkozy no és pas el nou Napoleó, com a vegades el pinten. Ha escollit ser el nou Metternich, el nou gendarme d'Europa. Esperem que la seva estela no duri mig segle. Esperem també que algun dia les pel.lícules de Moore ens semblin clixé i cosa superada.
L'argument de Fidelio és fàcil de resumir. Leonore, disfressada de vailet amb el nom de Fidelio, aconsegueix infiltrar-se al castell on es troba presoner el seu espòs Florestan, amb el propòsit d'alliberar-lo. Fidelio entra a treballar al servei del carceller i de retruc enamora la filla d'aquest, desconeixedora com la resta de la seva veritable identitat.
Es tracta de l'única ópera de Beethoven, fruit d'un treball torturat al llarg dels anys, amb diverses reescriptures entre 1805 i 1814. Sens dubte la ràpida successió d'escenaris polítics -les diverses estrenes i representacions primerenques tingueren lloc a Vienna, la primera sota ocupació francesa i la darrera ja amb la restauració habsbúrgica- i l'alt grau d'autoexigencia del compositor i el seu propi desencant revolucionari -el 1804 havia dedicat la sinfonia Heroica a Napoleó com a encarnació dels valors republicans- deixaren la seva petja. La part final fou alterada diverses vegades, de manera que encara avui apareix una mica desestructurada, un fet que s'accentua amb la interpretació consuetudinària -introduida per Mahler- de la tercera de les quatre obertures successives que tingué l'obra, justament entre les dues escenes del segon i darrer acte.Un no es pot estar de pensar que, tot i la genialitat de l'obra, Beethoven es trobava engavanyat en el format d'ópera, i que suportava malament els compromisos que aquest format li impossava en termes de llenguatge i de missatge. Fidelio és enlluernador perque s'assembla a les seves millors simfonies. Des de la nostra perspectiva actual, ens sorprèn que la vivacitat inicial de la trama es resolgui amb un recurs Deus ex machina extemporani: les trompetes anuncien l'arribada d'un ministre al castell en el moment precís que el malvat governador Pizarro es diposa a matar Florestan juntament amb Leonore, que s'havia descobert en un intent desesperat d'evitar l'execució del seu marit. Això dóna pas a una darrera escena coral d'exaltació de l'heroisme i de la llibertat, però que en el fons es també una exhaltació del paper moderador i de guia del ministre. En definitiva, enmig de tant sentiment abrandat, de sobte s'obre pas la defensa d'alguna cosa a cavall entre la monarquia autolimitada i la república presidencialista, com a mal menor davant de la restauració dels monarques absoluts.
Suposo que aquesta capsula ideològica final, que avui ens sembla previsible i estandaritzada, tenia en aquella época d'involucions l'aspecte que té avui una pel.licula de Michael Moore en l'intent de salvar el que es pugui de l'herència soixantehuitarde. La nostra, que ningú en tingui cap dubte, és una época de restauració, de rearmament de l'ancien régime fins allà on es pugui, que serà molt si no s'esvaeix aviat la constel.lació de governs de dreta a Europa. Sarkozy no és pas el nou Napoleó, com a vegades el pinten. Ha escollit ser el nou Metternich, el nou gendarme d'Europa. Esperem que la seva estela no duri mig segle. Esperem també que algun dia les pel.lícules de Moore ens semblin clixé i cosa superada.
diumenge, 8 de juny del 2008
Una altra Mediterrània
Llegeixo el llibre Un altro mediterraneo*, de Salvatore Bono, professor emèrit de la Universitat de Perugia i fundador de la Societé Internationale des Historiens de la Mediterranée (SIHMED), una xarxa que ha presidit fins fa poc. El professor Bono m'ha demanat que participi a la presentació de la seva obra -tot just acabada de publicar- a l'Istituto di Studi Filosofici de Nàpols, el proper 10 de juny.
La invitació em satisfà especialment, per diversos motius. En primer lloc, per la oportunitat de retrobar el professor Bono -un gran conversador- a qui vaig conèixer a la Summer School de l'Universitat de Nàpols "l'Orientale" fa un parell d'anys, però a qui ja coneixia "a distància" en la seva qualitat de membre del Consell Assessor de l'Institut Europeu de la Mediterrània. En segon lloc, perquè el llibre és
extraordinari. I no ho dic pas únicament en termes superlatius, sinó també en el sentit d'allò que és inhabitual. El títol ja apunta cap aquí: se'ns vol presentar un mediterrani alternatiu o, per dir-ho d'una manera menys connotada, una visió alternativa de la Mediterrània.
L'autor aconsegueix el seu proposit gràcies al desenvolupament de dues idees fonamentals. En primer lloc, cal un esforç permanent -condemnat a no tenir fi- per desmuntar els clixés sobre la Mediterrània. En segon lloc, cal explorar les possibilitats de construir una història mediterrània, que haurà d'estar marcada igualment per un caràcter inacabat, obert, per tal que pugui tenir èxit.
Estic convençut que ha arribat el moment de comprometre seriosament les institucions amb aquesta segona qüestió, no pas per fer-nos amb un relat històric amb segell oficial, sino per tal que poders públics facilitin espais de discussió sobre el "d'on venim?" i el "cap a on anem?". De la mateixa manera que mirem de decidir quins poden ser els blocs constitutius d'una identitat europea, cal afavorir també una narració col.lectiva en l'espai euro-mediterrani que expliqui els perquès de la interdepèndencia actual i posi de relleu la necessitat d'una cooperació reforçada en el futur.
No s'ha de tractar pas d'una instrumentalització de la història. Cada parcel.la de la realitat obté necessàriament un discurs explicatiu o un altre i, en aquest cas, si no aconseguim introduir el de la interacció com a una constant en la història dels pobles mediterranis i europeus -entre conflicte i cooperació-, sens dubte se n'imposarà un altre de ben diferent: el de la divisió i la confrontació permanent i inevitable entre grans blocs identitaris que responen sobretot a l'intent de mobilitzar recursos de poder de cara al futur i que no resisteixen una anàlisi acurada del passat ni ofereixen una descripció plausible del present.
Bono, que en la seva trajectòria s'ha dedicat especialment a fer recerca sobre l'esclavitud en la Mediterrània medieval, ens recorda que els esclaus eren tant o més presents a les ribes "cristianes" com a les "musulmanes". Per altra banda, la suposada solidaritat cristiana front als turcs o al mon musulmà va brillar per la seva absència en molts moments: la França del segle XVI establí aliances amb l'Imperi Otomà contra el Sacre Imperi Roman-Germànic i els dominis dels Habsburg i fins i tot acollia les naus turques en els seus ports; la unitat d'acció "cristiana" contra els turcs només va ser una realitat en moments molt concrets, acompanyats d'un especial dramatisme, com la batalla de Lepanto el 1571 o el setge de Vienna el 1683. En general, els regnes cristians van restar impassibles davant l'avenç territorial, pam a pam, de la gran potencia musulmana, mentre no van veure el risc massa aprop.
Al marge d'aquesta dicotomia entre conflicte i cooperació se m'acudeixen altres eixos transversals que podrien estructurar una veritable història euromediterrània, que pogués estar especialment a l'abast de tots estudiants: les estratègies economiques que prenen forma en l'ambient característic de la conca mediterrània; els moviments humans i el seu paper en la transmissió d'idees, expressió cultural i formes d'oganització; i per últim, la tensió entre continuïtat i canvi en les relacions socials. Aquest darrer element ens podria ajudar a entendre i a apaivagar la tensió actual entre societats obertes i fonamentalisme, tant en una riba com en l'altra.
Amb l'actual política europea de veinatge i prenent com a referencia l'exit dels programes Erasmus i altres programes d'intercanvi educatius, ens trobem ara davant d'un escenari madur per poder iniciar iniciatives ambicioses en aquest sentit. El relat col.lectiu euro-mediterrani ha de ser la base ineludible per als importants objectius comuns Europa i el mediterrani s'ha fixat ja, des de l'inici del proces de Barcelona el 1995. Si avui ens podem plantejar un tal relat historic amb projeccio de futur, és gràcies a persones com Salvatore Bono, que han sabut anar ben enllà de l'erudicio i dur a terme una labor d'agregació d'esforços i de teixir xarxa.
*Salvatore BONO, Un altro Mediterraneo. Una storia comune fra scontri e integrazioni, Salerno editrice, 2008.
La invitació em satisfà especialment, per diversos motius. En primer lloc, per la oportunitat de retrobar el professor Bono -un gran conversador- a qui vaig conèixer a la Summer School de l'Universitat de Nàpols "l'Orientale" fa un parell d'anys, però a qui ja coneixia "a distància" en la seva qualitat de membre del Consell Assessor de l'Institut Europeu de la Mediterrània. En segon lloc, perquè el llibre és
extraordinari. I no ho dic pas únicament en termes superlatius, sinó també en el sentit d'allò que és inhabitual. El títol ja apunta cap aquí: se'ns vol presentar un mediterrani alternatiu o, per dir-ho d'una manera menys connotada, una visió alternativa de la Mediterrània.
L'autor aconsegueix el seu proposit gràcies al desenvolupament de dues idees fonamentals. En primer lloc, cal un esforç permanent -condemnat a no tenir fi- per desmuntar els clixés sobre la Mediterrània. En segon lloc, cal explorar les possibilitats de construir una història mediterrània, que haurà d'estar marcada igualment per un caràcter inacabat, obert, per tal que pugui tenir èxit.
Estic convençut que ha arribat el moment de comprometre seriosament les institucions amb aquesta segona qüestió, no pas per fer-nos amb un relat històric amb segell oficial, sino per tal que poders públics facilitin espais de discussió sobre el "d'on venim?" i el "cap a on anem?". De la mateixa manera que mirem de decidir quins poden ser els blocs constitutius d'una identitat europea, cal afavorir també una narració col.lectiva en l'espai euro-mediterrani que expliqui els perquès de la interdepèndencia actual i posi de relleu la necessitat d'una cooperació reforçada en el futur.
No s'ha de tractar pas d'una instrumentalització de la història. Cada parcel.la de la realitat obté necessàriament un discurs explicatiu o un altre i, en aquest cas, si no aconseguim introduir el de la interacció com a una constant en la història dels pobles mediterranis i europeus -entre conflicte i cooperació-, sens dubte se n'imposarà un altre de ben diferent: el de la divisió i la confrontació permanent i inevitable entre grans blocs identitaris que responen sobretot a l'intent de mobilitzar recursos de poder de cara al futur i que no resisteixen una anàlisi acurada del passat ni ofereixen una descripció plausible del present.
Bono, que en la seva trajectòria s'ha dedicat especialment a fer recerca sobre l'esclavitud en la Mediterrània medieval, ens recorda que els esclaus eren tant o més presents a les ribes "cristianes" com a les "musulmanes". Per altra banda, la suposada solidaritat cristiana front als turcs o al mon musulmà va brillar per la seva absència en molts moments: la França del segle XVI establí aliances amb l'Imperi Otomà contra el Sacre Imperi Roman-Germànic i els dominis dels Habsburg i fins i tot acollia les naus turques en els seus ports; la unitat d'acció "cristiana" contra els turcs només va ser una realitat en moments molt concrets, acompanyats d'un especial dramatisme, com la batalla de Lepanto el 1571 o el setge de Vienna el 1683. En general, els regnes cristians van restar impassibles davant l'avenç territorial, pam a pam, de la gran potencia musulmana, mentre no van veure el risc massa aprop.
Al marge d'aquesta dicotomia entre conflicte i cooperació se m'acudeixen altres eixos transversals que podrien estructurar una veritable història euromediterrània, que pogués estar especialment a l'abast de tots estudiants: les estratègies economiques que prenen forma en l'ambient característic de la conca mediterrània; els moviments humans i el seu paper en la transmissió d'idees, expressió cultural i formes d'oganització; i per últim, la tensió entre continuïtat i canvi en les relacions socials. Aquest darrer element ens podria ajudar a entendre i a apaivagar la tensió actual entre societats obertes i fonamentalisme, tant en una riba com en l'altra.
Amb l'actual política europea de veinatge i prenent com a referencia l'exit dels programes Erasmus i altres programes d'intercanvi educatius, ens trobem ara davant d'un escenari madur per poder iniciar iniciatives ambicioses en aquest sentit. El relat col.lectiu euro-mediterrani ha de ser la base ineludible per als importants objectius comuns Europa i el mediterrani s'ha fixat ja, des de l'inici del proces de Barcelona el 1995. Si avui ens podem plantejar un tal relat historic amb projeccio de futur, és gràcies a persones com Salvatore Bono, que han sabut anar ben enllà de l'erudicio i dur a terme una labor d'agregació d'esforços i de teixir xarxa.
*Salvatore BONO, Un altro Mediterraneo. Una storia comune fra scontri e integrazioni, Salerno editrice, 2008.
dijous, 5 de juny del 2008
Diàleg entre cultures
El proper dissabte (7 de juny) les institucions europees a Brussel·les celebren la seva jornada de portes obertes. La Comissió, el Consell i el Parlament acullen tota una munió d’activitats, tant lúdiques com de debat, per apropar la seva labor a la ciutadania. L’any 2008 fou declarat any Europeu del Dialeg intercultural i aquest és precisament el tema en el que es centrarà la jornada.
Des del gener, el Parlament s’ha abocat a fer la seva part i ha desplegat tot un seguit d’iniciatives i esdeveniments relacionats amb el diàleg entre cultures. Durant la jornada de portes obertes, s’ha organitzat un debat especific en el qual participaré en nom del Grup socialista, juntament amb Giovanna Corda. Avui em dedico, doncs, a ordenar algunes idees sobre la qüestió.
El diàleg entre cultures ha existit sempre, tant o més que els conflictes entre les cultures i el que els dóna vida, les societats. Pot resultar una obvietat, però a la vista de l’animositat existent actualment en l’escena intennacional per raons d’identitat, a vegades sembla que ho perdem de vista. El que si que és nou del tot es que les institucions polítiques hagin fet seu aquest diàleg, al més alt nivell.
Aquesta apropiació es produeix, de manera forca rapida, a partir de 2001, després dels atacs de Nova York i Washington. Si tractem de recordar-nos de la manera de veure el món que teniem els europeus abans d’aquests fets, no podem sinó veure aquest abans i despres com a una presa de consciencia abrupta de la forca destructiva dels prejudicis culturals i de la necessitat de prevenir-los mitjancant un diàleg reforçat.
L’aleshores president de la Comissió Romano Prodi ben aviat va constituir un “Grup de sabis” sobre el dialeg intercultural, per tal que pogues donar indicacions sobre els passos a seguir. El 2005 es posava en funcionament la Fundacio Anna Lindh per al diàleg intercultural, una entitat amb seu a Alexandria i vinculada al Partenariat euro-mediterrani i per tant sostinguda i finançada per tots els països socis, tant de la riba nord com de la riba sud de la Mediterrània. Per últim, l’any Europeu del diàleg intercultural arriba en un moment en que la institucionalització d’aquest diàleg ha arribat a importants cotes en el sistema internacional: les Nacions Unides han fet seva la proposta de l’Aliança de Civilitzacions, promoguda pel president del govern espanyol Jose Luis Rodríguez Zapatero y del primer ministre turc Recep Tayip Erdogan. El seu desenvolupament ha estat confiat a l’ex president portugués Jorge Sampaio.
Els diferents marcs creats han multiplicat els projectes i iniciatives, de manera que crec que hem anat mes enlla d’un primer estadi -que ha durat uns quants anys- en que tothom parlava de diàleg cultural sense saber massa com abordar-lo. Els discursos es dedicaven més a subratllar la necessitat del diàleg cultural que no pas a entrar en matèria sobre com posar les primeres pedres. L’eclosió actual es una mostra de maduresa: la lógica diàleg intercultural s’obre pas en els sectors més variats de la política, la gestió i la vida de cada día. Qualsevol inquietut que ens poguem plantejar, troba a traves d’internet la seva correspondència en alguna iniciativa a mida, per no parlar d’una oferta molt mes general –“per a tots els publics”- que es concreta en concerts, festivals, exposicions, etc.
Ens cal, però, assegurar el pas a una tercera fase: la dels intruments duradors i les realitzacions concretes. El dialeg intercultural, per tal de ser efectiu, ha de ser altament transformador. La seva filosofia ha de ser un element transversal a totes les polítiques de la Unió, tant les que ens relacionen amb l'exterior com les que garanteixen la cohesió social a l'interior.
Crec que hi ha dos àmbits principals reclamen aquesta intervenció molt més agosarada. El primer ens pot abocar a una certa frustració, per la dificultat d'obtenir resultats inmediats: es tracta de debatre en profunditat i a escala planetària les nocions bàsiques de la política i la governança, no pas des de la perspectiva d'occident versus "tota la resta" sinó des de la convicció que el dret internacional i la globalització configuren poc a poc una "civilització global" i que tots els sistemes polítics, jurídics i culturals del món están interpenetrats en una o altra mesura. Evidentment, es tracta d'una tasca de llarg recorregut, però necessària: l'objectiu ha de ser assolir estructures de govern mundials en que totes les tradicions s'hi puguin reconèixer.
El segon àmbit podria oferir-nos a mitjà termini resultats gratificats si hi posem l'empenta necessària: es tracta de posar l'accent en l'educació. Aquest ha estat sempre un instrument predilecte de l'esquerra per a la transformació social i així ha de ser també pel que fa a les visions sobre la diversitat. Els programes educatius -pensem en el programa Erasmus- són un dels grans éxits del projecte europeu. Ara cal eixamplar l'abast d'aquests programes i donar-hi cabuda als estudiants dels països veïns i socis. L'objectiu ja es troba en fase de desenvolupament, però cal que reclamem una acció d'alta volada i prioritats ben clares. Al meu entendre, l'àmbit de les ciències socials i humanes -no sempre prou valorades davant d'altres disciplines- ofereix un potencial únic com a pont per a l'entesa cultural. És a partir de la resposta conjunta -europeus i no europeus- als interrogants de sobre d'on venim i cap a on anem que podrem esmenar les incomprensions del passat i més entenedor el present. A partir d'aquí, haurà de ser més fácil construir una relació plena en tota la resta i afrontar en millor condicions el futur.
Des del gener, el Parlament s’ha abocat a fer la seva part i ha desplegat tot un seguit d’iniciatives i esdeveniments relacionats amb el diàleg entre cultures. Durant la jornada de portes obertes, s’ha organitzat un debat especific en el qual participaré en nom del Grup socialista, juntament amb Giovanna Corda. Avui em dedico, doncs, a ordenar algunes idees sobre la qüestió.
El diàleg entre cultures ha existit sempre, tant o més que els conflictes entre les cultures i el que els dóna vida, les societats. Pot resultar una obvietat, però a la vista de l’animositat existent actualment en l’escena intennacional per raons d’identitat, a vegades sembla que ho perdem de vista. El que si que és nou del tot es que les institucions polítiques hagin fet seu aquest diàleg, al més alt nivell.
Aquesta apropiació es produeix, de manera forca rapida, a partir de 2001, després dels atacs de Nova York i Washington. Si tractem de recordar-nos de la manera de veure el món que teniem els europeus abans d’aquests fets, no podem sinó veure aquest abans i despres com a una presa de consciencia abrupta de la forca destructiva dels prejudicis culturals i de la necessitat de prevenir-los mitjancant un diàleg reforçat.L’aleshores president de la Comissió Romano Prodi ben aviat va constituir un “Grup de sabis” sobre el dialeg intercultural, per tal que pogues donar indicacions sobre els passos a seguir. El 2005 es posava en funcionament la Fundacio Anna Lindh per al diàleg intercultural, una entitat amb seu a Alexandria i vinculada al Partenariat euro-mediterrani i per tant sostinguda i finançada per tots els països socis, tant de la riba nord com de la riba sud de la Mediterrània. Per últim, l’any Europeu del diàleg intercultural arriba en un moment en que la institucionalització d’aquest diàleg ha arribat a importants cotes en el sistema internacional: les Nacions Unides han fet seva la proposta de l’Aliança de Civilitzacions, promoguda pel president del govern espanyol Jose Luis Rodríguez Zapatero y del primer ministre turc Recep Tayip Erdogan. El seu desenvolupament ha estat confiat a l’ex president portugués Jorge Sampaio.
Els diferents marcs creats han multiplicat els projectes i iniciatives, de manera que crec que hem anat mes enlla d’un primer estadi -que ha durat uns quants anys- en que tothom parlava de diàleg cultural sense saber massa com abordar-lo. Els discursos es dedicaven més a subratllar la necessitat del diàleg cultural que no pas a entrar en matèria sobre com posar les primeres pedres. L’eclosió actual es una mostra de maduresa: la lógica diàleg intercultural s’obre pas en els sectors més variats de la política, la gestió i la vida de cada día. Qualsevol inquietut que ens poguem plantejar, troba a traves d’internet la seva correspondència en alguna iniciativa a mida, per no parlar d’una oferta molt mes general –“per a tots els publics”- que es concreta en concerts, festivals, exposicions, etc.
Ens cal, però, assegurar el pas a una tercera fase: la dels intruments duradors i les realitzacions concretes. El dialeg intercultural, per tal de ser efectiu, ha de ser altament transformador. La seva filosofia ha de ser un element transversal a totes les polítiques de la Unió, tant les que ens relacionen amb l'exterior com les que garanteixen la cohesió social a l'interior.
Crec que hi ha dos àmbits principals reclamen aquesta intervenció molt més agosarada. El primer ens pot abocar a una certa frustració, per la dificultat d'obtenir resultats inmediats: es tracta de debatre en profunditat i a escala planetària les nocions bàsiques de la política i la governança, no pas des de la perspectiva d'occident versus "tota la resta" sinó des de la convicció que el dret internacional i la globalització configuren poc a poc una "civilització global" i que tots els sistemes polítics, jurídics i culturals del món están interpenetrats en una o altra mesura. Evidentment, es tracta d'una tasca de llarg recorregut, però necessària: l'objectiu ha de ser assolir estructures de govern mundials en que totes les tradicions s'hi puguin reconèixer.
El segon àmbit podria oferir-nos a mitjà termini resultats gratificats si hi posem l'empenta necessària: es tracta de posar l'accent en l'educació. Aquest ha estat sempre un instrument predilecte de l'esquerra per a la transformació social i així ha de ser també pel que fa a les visions sobre la diversitat. Els programes educatius -pensem en el programa Erasmus- són un dels grans éxits del projecte europeu. Ara cal eixamplar l'abast d'aquests programes i donar-hi cabuda als estudiants dels països veïns i socis. L'objectiu ja es troba en fase de desenvolupament, però cal que reclamem una acció d'alta volada i prioritats ben clares. Al meu entendre, l'àmbit de les ciències socials i humanes -no sempre prou valorades davant d'altres disciplines- ofereix un potencial únic com a pont per a l'entesa cultural. És a partir de la resposta conjunta -europeus i no europeus- als interrogants de sobre d'on venim i cap a on anem que podrem esmenar les incomprensions del passat i més entenedor el present. A partir d'aquí, haurà de ser més fácil construir una relació plena en tota la resta i afrontar en millor condicions el futur.
dijous, 1 de maig del 2008
Els pobles indígenes a les Nacions Unides
He participat en la missió del Parlament Europeu que durant tres dies s'ha sumat als treballs de Fòrum Permanent de Nacions Unides sobre afers indígenes, a la seu de la organització a Nova York. La composició del grup és força plural: l'integrem 6 diputats de 4 grups polítics diferents, cadascun també d'un país diferent.
És la primera vegada que la Cambra envia un missió al Fòrum i arreu ens assenyalen el valor d'aquesta participació i ens manifesten l'esperança que això pugui ser una constant en sessions futures.
Per què el Parlament Europeu - o en general Europa- hauria d'implicar-se en els afers indígenes? Alguns governs no-europeus recticents a la multilateralització dels afers indígenes s'han fet la pregunta; els integrants de la missió hem afegit noves raons a les que ja portàvem.
En primer lloc, l'argument més a la vista és que Europa persegueix un ordre mundial amb normes i estructures per a una governança comuna: qualsevol cosa que passi en aquest nostre món interdependent, és també d'importáncia per a Europa. I els pobles indígenes no són pas una part negligible del que ens envolta: comprenen més de 300 milions de persones i acusen més que cap altre col.lectiu un fenòmen del qual en són els darrers causants: el canvi climàtic. Als pobles circumpolars se'ls fon la Pátria sota els peus, al Pacífic ja hi ha illes anegades i la minva de la biodiversitat altera greument estratégies seculars de subsistència.
Els participants de la missió amb Mary Robinson
En segon lloc, qui ha dit que a Europa no hi ha pobles indígenes? Els sami i els inuit són ben presents al nord d'Escandinàvia i ben actius en els diferents marcs multilaterals a cavall entre continents, com el Consell Àrtic. Al Pacífic hi ha diversos territoris que pertanyen a països de la UE.
En tercer lloc, la UE té en procés diversos diàlegs i negociacions per a acords d'associació, bona part d'ells amb Amèrica Llatina. El Tractat d'associació birregional amb Amèrica Central, per exemple, podria concloure's d'aquí a un any o dos. Les institucions de la Unió han fet un esforç especial per insistir que aquest tractat no és un mer acord per a una zona de lliurecanvi, sinó que es recolza també en dos pilars d'inportància capital: el diàleg polític i la cooperació al desenvolupament. Això és el mateix que dir qué el vetllar pels drets dels pobles indígenes en aquesta zona estarà al centre de la nostra relació com a socis. La nostra participació creixent en el Fòrum Permanent es justificarà plenament pels compromisos adquirits bilateralment amb els nostres socis.
El procés d'institucionalització dels afers indígenes dintre del sistema de Nacions Unides ha estat molt lent. Després de 25 anys de pasos petits però importants, el 2007 va veure la llum la Declaració sobre els Drets dels Pobles Indígenes. Aquest instrument s'enfronta però a una molt dèbil implementació. Bolívia l'ha fet adoptar com a llei -Evo Morales s'adreçà al Fòrum permanent en la inauguració- però diversos països de rellevància mundial ni tan sols l'han ratificada. Europa, crec, pot donar aquí un cop de mà molt necessari.
D'entre els molts encontres que els membres de la missió hem mantingut -amb representants de Namibia, de la Polínesia francesa, del govern australià, dels berbers i un llarg etcètera), se'm destaca ara la oportunitat que vaàrem tenir de conversar amb Mary Robinson, ex alta representant de Nacions Unides per als Drets Humans, al final del nostre programa. Robinson sosté que els drets humans es troben en risc seriós de retrocés. Per això, ens diu, es va unir amb tota la convicció al grup dels Elders (els ancians) per promoure la campanya per Every Human has rights, que cada mes durant el 2008 se centrarà en l'actualització i reforçament dels drets en un àmbit concret. Ens comenta que la proposta la va afalagar i inquietar al mateix temps, pel fet de ser inclosa en la categoria dels que tenen experiència perquè tenen ja una certa edat. I es que ningú diria que passin els anys per aquesta dona de mirada clara i gest viu. Hom diria que el magnetisme que li ha permés sumar esforços i despertar consciències es manté del tot intacte.
És la primera vegada que la Cambra envia un missió al Fòrum i arreu ens assenyalen el valor d'aquesta participació i ens manifesten l'esperança que això pugui ser una constant en sessions futures.
Per què el Parlament Europeu - o en general Europa- hauria d'implicar-se en els afers indígenes? Alguns governs no-europeus recticents a la multilateralització dels afers indígenes s'han fet la pregunta; els integrants de la missió hem afegit noves raons a les que ja portàvem.
En primer lloc, l'argument més a la vista és que Europa persegueix un ordre mundial amb normes i estructures per a una governança comuna: qualsevol cosa que passi en aquest nostre món interdependent, és també d'importáncia per a Europa. I els pobles indígenes no són pas una part negligible del que ens envolta: comprenen més de 300 milions de persones i acusen més que cap altre col.lectiu un fenòmen del qual en són els darrers causants: el canvi climàtic. Als pobles circumpolars se'ls fon la Pátria sota els peus, al Pacífic ja hi ha illes anegades i la minva de la biodiversitat altera greument estratégies seculars de subsistència.
Els participants de la missió amb Mary Robinson
En segon lloc, qui ha dit que a Europa no hi ha pobles indígenes? Els sami i els inuit són ben presents al nord d'Escandinàvia i ben actius en els diferents marcs multilaterals a cavall entre continents, com el Consell Àrtic. Al Pacífic hi ha diversos territoris que pertanyen a països de la UE.
En tercer lloc, la UE té en procés diversos diàlegs i negociacions per a acords d'associació, bona part d'ells amb Amèrica Llatina. El Tractat d'associació birregional amb Amèrica Central, per exemple, podria concloure's d'aquí a un any o dos. Les institucions de la Unió han fet un esforç especial per insistir que aquest tractat no és un mer acord per a una zona de lliurecanvi, sinó que es recolza també en dos pilars d'inportància capital: el diàleg polític i la cooperació al desenvolupament. Això és el mateix que dir qué el vetllar pels drets dels pobles indígenes en aquesta zona estarà al centre de la nostra relació com a socis. La nostra participació creixent en el Fòrum Permanent es justificarà plenament pels compromisos adquirits bilateralment amb els nostres socis.
El procés d'institucionalització dels afers indígenes dintre del sistema de Nacions Unides ha estat molt lent. Després de 25 anys de pasos petits però importants, el 2007 va veure la llum la Declaració sobre els Drets dels Pobles Indígenes. Aquest instrument s'enfronta però a una molt dèbil implementació. Bolívia l'ha fet adoptar com a llei -Evo Morales s'adreçà al Fòrum permanent en la inauguració- però diversos països de rellevància mundial ni tan sols l'han ratificada. Europa, crec, pot donar aquí un cop de mà molt necessari.
D'entre els molts encontres que els membres de la missió hem mantingut -amb representants de Namibia, de la Polínesia francesa, del govern australià, dels berbers i un llarg etcètera), se'm destaca ara la oportunitat que vaàrem tenir de conversar amb Mary Robinson, ex alta representant de Nacions Unides per als Drets Humans, al final del nostre programa. Robinson sosté que els drets humans es troben en risc seriós de retrocés. Per això, ens diu, es va unir amb tota la convicció al grup dels Elders (els ancians) per promoure la campanya per Every Human has rights, que cada mes durant el 2008 se centrarà en l'actualització i reforçament dels drets en un àmbit concret. Ens comenta que la proposta la va afalagar i inquietar al mateix temps, pel fet de ser inclosa en la categoria dels que tenen experiència perquè tenen ja una certa edat. I es que ningú diria que passin els anys per aquesta dona de mirada clara i gest viu. Hom diria que el magnetisme que li ha permés sumar esforços i despertar consciències es manté del tot intacte.
dimarts, 31 de juliol del 2007
Que cap peix gosi alçar-se?
Text publicat a www.convenciopelfutur.org
Durant els s.XIII i XIV, la Corona d’Aragó va viure la seva màxima irradiació a la Mediterrània, al mateix temps que es consolidava la seva estructura política. És ben conegut que, en la seva expansió peninsular, els reis d’Aragó no annexaren directament els nous territoris, sinò que crearen nous regnes amb un ordenament jurídic i institucional específic, relacionats entre sí per mitjà del que avui anomenaríem una confederació.
De les quatre grans cròniques, la de Ramon Muntaner és la que traspua millor la consciència i l’orgull d’un sistema ben reeixit, i fins i tot un espurneig d’identitat nacional avant la lettre. Muntaner utilitza la metàfora de la mata de jonc per enaltir les virtuts de la unitat entre territoris autònoms però que comparteixen una mateixa lleialtat –la Corona-: és possible arrencar els joncs un a un, però es fa molt difícil arrencar la mata tota sencera. La imatge compta amb nombrosos paral·lelismes en divises contemporànies –“E pluribus unum”, “Units en la diversitat”…- però, segons entengueren els nostres romàntics del XIX, resulta més insòlita en el context de l’Edat Mitjana, en que les poques llibertats que escapaven a la maquinària feudal eren cedides molt a contracor.
En la mateixa crònica, se’ns presenta un passatge d’esperit diferent. L’autor posa en boca de Roger de Llúria, exultant per la seva victòria en una batalla naval contra els francesos el 1295 les paraules “no crec que nengun peix gosi alçar-se sobre mar si no porta un escut o senyal del Rei d’Aragó en la cua”. En una tradició històrica on no abuden els contructors d’imperis, el lema marca -si se’m permet l’estirabot- el nostre particular moment totalitzador.
En realitat, no es rar que les identitats nacionals furguin en la història per atribuir-se el caràcter de precursores de les llibertats contemporànies, descobrint, per exemple, que les tribus germàniques ja deliberaven “democràticament” o que destacats burgesos foren capaços mantenir el poder tirànic a ratlla –vegi’s el nostre Fivaller, que encara guaita des de l’entrada de l’Ajuntament de Barcelona-. El peculiar sistema de la Corona d’Aragó hauria de ser, però, d’una actualitat molt més indiscutible que tot això, per una qüestió: la cultura catalana no es formà a redós d’un Estat que després s’hagués de disgregar, sinó que es desenvolupà dintre d’un subjecte polític plural i que no abastà completament.
Aquesta certesa hauria de permetre’ns desenvolupar la cultura i la identitats actuals d’una manera particularment serena i despolititzada i en canvi, no és així. Alguns catalanistes, enlloc de ser conseqüents amb els nostres orígens singulars, opten per exigir fins peixos quadribarrats. És a dir, reivindiquen que la construcció nacional ha de ser duta a terme mitjançant l’avenç irressistible i uniformitzador d’instruments i estructures alienes al que ens ha dut fins aquí, o el que és el mateix, donant solució a l’equació pancatalanista “una cultura=un Estat”.
El pancatalanisme encerta diagnòstic en una qüestió important: és inacceptable que al segle XXI persisteixin (i a vegades, augmentin) importants barreres a la comunicació, a l’intercanvi i a la lliure circulació a l’interior de la nostra cultura. En canvi, erra de manera fonamental en el mètode i l’objectiu final, d’una manera tal que atia el mal que denuncia.
El descrèdit de la metàfora de la mata de jonc parteix de l’intent d’emular el que durant doscents anys ha tingut l’exclusiva de l’èxit en l’àmbit internacional: el model d’Estat-nació sorgit de la revolució francesa. Les narracions del seu ascens imparable, que ens el presenten com l’alternativa única, no acostumen a reflectir les greus contradiccions, els sacrificis i fins i tot les amputacions que han comportat per a les propies cultures en procés d’”estatalització”. La nítida imatge fínal no deixa veure el preu sovint massa carregós.
Les identitats lligades a l’idea del pacte han quedat circumscrites a realitats ja prou consolidades abans del model revolucionari francés –l’Anglaterra que es veu hereva de la Magna Carta de 1215- o bé grans conglomerats imperials que buscaven alternatives al seu embat –Austria-Hongria explorava vies cap a l’Estat multinacional, en part sota la influencia del socialista Otto Bauer, a la vígilia de la seva desfeta en la Primera Guerra Mundial.
En l’actualitat, és possible pensar que el món està deixant enrera el monopoli de l’Estat-nació i que, per tant, la manera que la nostra cultura i la identitat es poden desenvolupar-se més i millor és sense el rigors d’estructures estatals pròpies, que per altra banda ens farien caure en contradiccions insalvables. Perquè ¿com és possible continuar basculant entre l’ideal dels Països Catalans quan volem respirar aires d’amplis horitzons culturals i l’enrocar-nos al Principat quan ens toquen els interessos econòmics? ¿Com podriem prescindir del fet que la nostra cultura i la nostra llengua pertanyen a territoris històricament plurilíngues i pluriculturals?
La renovació del catalanisme, avui, ha de tenir en compte el fer atractiva la seva oferta als ciutadans, però també, molt especialment, el plantejar una nova relació entre territoris. Aquestes dues preocupacions varen ser molt presents a la trobada inaugural del la Convenció pel futur, celebrada el passat 12 de juliol a Barcelona, amb l’objectiu de reflexionar sobre els objectius de l’esquerra en els propers anys.
En el grup de discussió sobre el futur del catalanisme varen sorgir diverses idees que poden contribuir a definir una bona estratègia per als propers anys, El punt de partida fou, es clar, l’escenari que s’obre després de l’aprovació del nou Estatut, que amplia notablement les competències del govern de la Generalitat i defineix Catalunya com a nació. Part dels elements de debat provingueren de l’expêriencia recent en el procès de negociació de l’Estat. Jaume Bellmunt subratllà el fet que les qüestions de la identitat han quedat excessivament lligades a un vessant material, d’interès econòmic. Hi ha hagut una “coincidència contraproduent entre demanda de reconeixement i demanda de millora de l’autogovern”. Per dir-ho gràficament, la titularitat de l’aeroport aparegué massa sovint en els diaris lligada al grau de concreció de la definició de Catalunya com a nació. En aquest final d’etapa que és l’aprovació de l’Estatut, Bellmunt apunta, l’aposta pel “sobiranisme” representaria una fugida endavant que faria còrrer el risc de dividir la nació.
Albert Aixalà, per la seva banda, va fer referència a una necessària cooperació entre Comunitats Autònomes en el rellançament del catalanisme. Resulta un tema delicat, per les limitacions que preveu la Constitució, però és sens dubte una qüestió a explorar si volem de veritat establir una nova relació entre territoris, que pugui abordar fins i tot el tema tabú de les identitats, el desenvolupament cultural i, especialment, que pugui evitar que aquestes qüestions limitin la possibilitat de col·laboració i entesa en altres àmbits.
Joan Josep López Burniol considerà que després dels debats que suscità l’Estatut, ara cal entrar en “una etapa de vida oculta”, referint-se a un estat de coses en que els resultats concrets de les polítiques primin per sobre de les discussions conceptuals. Probablement, la seva reflexió entronca amb la idea actual de “catalanisme social”, que posa l’accent en la millora del benestar dels ciutadans com a pedra angular d’una nova etapa de construcció nacional. Semblà que la majoria d’assistents a la discussió acceptaven de grat la idea per la sensació de fatiga de després del procés estatutari, però per altra banda un bon nombre d’oradors insistien en que ara més que mai, necessitem “relat”, tant sobre el “d’on venim” com sobre el “cap a on anem”. Quedava, doncs, una qüestió a l’aire: com fer compatibles l’”etapa de vida oculta” amb la urgència de donar a conèixer el relat (nacional) de l’esquerra?
El conseller Antoni Castells defensà que el socialisme esdevindrà hegemònic a casa nostra si aconsegueix liderar el catalanisme. Al mateix temps “cal fer possible l’Espanya en la que estem”. Castells, en la seva intervenció, detectava un problema de base en el procès de l’Estatut: “no situar adequadament les regles del joc”. Entre d’altres coses això passava per “preguntar també a Espanya quina relació vol tenir amb Catalunya”. Segons el conseller, un projecte nacional vol dir un projecte de transformació nacional i social. “Hem de poder sentir-nos el futur d’Espanya com a nostre” i el mateix temps –afegí Castells utilitzant paraules de pes- hem de parlar d’”orgull nacional”. L’audència, en silenci, semblava preguntar-se “ i per què no?”.
M’assaltà un interrogant: malgrat tot, el catalanisme pot ser qualificat com a història d’èxit, si ens fixem en la cohesió social que ha sabut generar al seu voltant, aglutinant gent procedent d’arreu d’Espanya; però ¿serem capaços, en el futur, d’aconseguir el mateix êxit amb els nous ciutadans, procedents d’arreu del món?
En una de les pauses dels debats, vaig trobar-me una antiga companya d’universitat, ara fotogràfa d’un mitjà de premsa, a la que no veia des de feia molts anys. Em preguntà, amb insistència periodística: “Oye, oye: ¿pero que hacen tal y cual en este debate ?! ¿Y sabe tal que se ha organizado esto” “¿Está al corriente?”. Vaig acabar responent-li : “Mira, si buscas aquí dos orillas, no las encontraràs…”. Em contestà: “¡Pues no estaría mal que las hubiera!”. “¿Por què?”, em vaig sobtar. “Por nada”.
Els debats de la Convenció em van fer pensar que potser l’única manera que el catalanisme pot aconseguir generar consens social i entesa inter-territorial és recorrent a les idees de pensadors com Ernest Lluch, que en certa manera impliquen deconstruir el procès històric per detectar l’origen dels malestars “estructurals” que arrosseguem. Tal com avisava Miquel Caminal en els debats, “el catalanisme és, entre d’altres coses, un procés polític on el passat sempre compta”.
Només el socialisme pot avançar el la direcció indicada per Lluch, en els seus nombrosos treballs sobre el model “austriacista” per a Espanya, però en canvi, el projecte podria rebre el concurs i el recolzament de veus autoritzades de les més variades tendències polítiques (el conservador Herrero de Miñon, per exemple, no està gaire lluny d’algunes de les idees de Lluch).
Per poder avançar per aquest camí, caldrà comptar amb algunes premisses bàsiques que crec que es deprenen ja de les primeres discussions de la Convenció.
En primer lloc, cal separar l’esfera de la demanda de reconeixement polític de la de la reivindicació de competències, excepte en aquells casos en que estiguin estretament relacionades (cultura, llengua, singularitat institucional, jurídica, etc).
En segon lloc, cal comptar amb el concurs de l’Estat, de les Comunitats Autònomes i dels marcs d’àmbit europeu (Unió Europea, Consell d’Europa, Euroregió) en la promoció i difusió de la nostra llengua i la nostra cultura.
En tercer lloc, cal reforçar la vinculació entre el pensament socialista i el foment de la pròpia identitat com a una conseqüência lògica de les pròpies prioritats del socialisme.
Per últim, cal que escrivim, des de l’esquerra, un relat col·lectiu, nou i original, que pugui ser explicat a mesura que es produeixen els avenços del programa de govern en el dia a dia.
Durant els s.XIII i XIV, la Corona d’Aragó va viure la seva màxima irradiació a la Mediterrània, al mateix temps que es consolidava la seva estructura política. És ben conegut que, en la seva expansió peninsular, els reis d’Aragó no annexaren directament els nous territoris, sinò que crearen nous regnes amb un ordenament jurídic i institucional específic, relacionats entre sí per mitjà del que avui anomenaríem una confederació.
De les quatre grans cròniques, la de Ramon Muntaner és la que traspua millor la consciència i l’orgull d’un sistema ben reeixit, i fins i tot un espurneig d’identitat nacional avant la lettre. Muntaner utilitza la metàfora de la mata de jonc per enaltir les virtuts de la unitat entre territoris autònoms però que comparteixen una mateixa lleialtat –la Corona-: és possible arrencar els joncs un a un, però es fa molt difícil arrencar la mata tota sencera. La imatge compta amb nombrosos paral·lelismes en divises contemporànies –“E pluribus unum”, “Units en la diversitat”…- però, segons entengueren els nostres romàntics del XIX, resulta més insòlita en el context de l’Edat Mitjana, en que les poques llibertats que escapaven a la maquinària feudal eren cedides molt a contracor.
En la mateixa crònica, se’ns presenta un passatge d’esperit diferent. L’autor posa en boca de Roger de Llúria, exultant per la seva victòria en una batalla naval contra els francesos el 1295 les paraules “no crec que nengun peix gosi alçar-se sobre mar si no porta un escut o senyal del Rei d’Aragó en la cua”. En una tradició històrica on no abuden els contructors d’imperis, el lema marca -si se’m permet l’estirabot- el nostre particular moment totalitzador.
En realitat, no es rar que les identitats nacionals furguin en la història per atribuir-se el caràcter de precursores de les llibertats contemporànies, descobrint, per exemple, que les tribus germàniques ja deliberaven “democràticament” o que destacats burgesos foren capaços mantenir el poder tirànic a ratlla –vegi’s el nostre Fivaller, que encara guaita des de l’entrada de l’Ajuntament de Barcelona-. El peculiar sistema de la Corona d’Aragó hauria de ser, però, d’una actualitat molt més indiscutible que tot això, per una qüestió: la cultura catalana no es formà a redós d’un Estat que després s’hagués de disgregar, sinó que es desenvolupà dintre d’un subjecte polític plural i que no abastà completament.
Aquesta certesa hauria de permetre’ns desenvolupar la cultura i la identitats actuals d’una manera particularment serena i despolititzada i en canvi, no és així. Alguns catalanistes, enlloc de ser conseqüents amb els nostres orígens singulars, opten per exigir fins peixos quadribarrats. És a dir, reivindiquen que la construcció nacional ha de ser duta a terme mitjançant l’avenç irressistible i uniformitzador d’instruments i estructures alienes al que ens ha dut fins aquí, o el que és el mateix, donant solució a l’equació pancatalanista “una cultura=un Estat”.
El pancatalanisme encerta diagnòstic en una qüestió important: és inacceptable que al segle XXI persisteixin (i a vegades, augmentin) importants barreres a la comunicació, a l’intercanvi i a la lliure circulació a l’interior de la nostra cultura. En canvi, erra de manera fonamental en el mètode i l’objectiu final, d’una manera tal que atia el mal que denuncia.
El descrèdit de la metàfora de la mata de jonc parteix de l’intent d’emular el que durant doscents anys ha tingut l’exclusiva de l’èxit en l’àmbit internacional: el model d’Estat-nació sorgit de la revolució francesa. Les narracions del seu ascens imparable, que ens el presenten com l’alternativa única, no acostumen a reflectir les greus contradiccions, els sacrificis i fins i tot les amputacions que han comportat per a les propies cultures en procés d’”estatalització”. La nítida imatge fínal no deixa veure el preu sovint massa carregós.
Les identitats lligades a l’idea del pacte han quedat circumscrites a realitats ja prou consolidades abans del model revolucionari francés –l’Anglaterra que es veu hereva de la Magna Carta de 1215- o bé grans conglomerats imperials que buscaven alternatives al seu embat –Austria-Hongria explorava vies cap a l’Estat multinacional, en part sota la influencia del socialista Otto Bauer, a la vígilia de la seva desfeta en la Primera Guerra Mundial.
En l’actualitat, és possible pensar que el món està deixant enrera el monopoli de l’Estat-nació i que, per tant, la manera que la nostra cultura i la identitat es poden desenvolupar-se més i millor és sense el rigors d’estructures estatals pròpies, que per altra banda ens farien caure en contradiccions insalvables. Perquè ¿com és possible continuar basculant entre l’ideal dels Països Catalans quan volem respirar aires d’amplis horitzons culturals i l’enrocar-nos al Principat quan ens toquen els interessos econòmics? ¿Com podriem prescindir del fet que la nostra cultura i la nostra llengua pertanyen a territoris històricament plurilíngues i pluriculturals?
La renovació del catalanisme, avui, ha de tenir en compte el fer atractiva la seva oferta als ciutadans, però també, molt especialment, el plantejar una nova relació entre territoris. Aquestes dues preocupacions varen ser molt presents a la trobada inaugural del la Convenció pel futur, celebrada el passat 12 de juliol a Barcelona, amb l’objectiu de reflexionar sobre els objectius de l’esquerra en els propers anys.
En el grup de discussió sobre el futur del catalanisme varen sorgir diverses idees que poden contribuir a definir una bona estratègia per als propers anys, El punt de partida fou, es clar, l’escenari que s’obre després de l’aprovació del nou Estatut, que amplia notablement les competències del govern de la Generalitat i defineix Catalunya com a nació. Part dels elements de debat provingueren de l’expêriencia recent en el procès de negociació de l’Estat. Jaume Bellmunt subratllà el fet que les qüestions de la identitat han quedat excessivament lligades a un vessant material, d’interès econòmic. Hi ha hagut una “coincidència contraproduent entre demanda de reconeixement i demanda de millora de l’autogovern”. Per dir-ho gràficament, la titularitat de l’aeroport aparegué massa sovint en els diaris lligada al grau de concreció de la definició de Catalunya com a nació. En aquest final d’etapa que és l’aprovació de l’Estatut, Bellmunt apunta, l’aposta pel “sobiranisme” representaria una fugida endavant que faria còrrer el risc de dividir la nació.
Albert Aixalà, per la seva banda, va fer referència a una necessària cooperació entre Comunitats Autònomes en el rellançament del catalanisme. Resulta un tema delicat, per les limitacions que preveu la Constitució, però és sens dubte una qüestió a explorar si volem de veritat establir una nova relació entre territoris, que pugui abordar fins i tot el tema tabú de les identitats, el desenvolupament cultural i, especialment, que pugui evitar que aquestes qüestions limitin la possibilitat de col·laboració i entesa en altres àmbits.
Joan Josep López Burniol considerà que després dels debats que suscità l’Estatut, ara cal entrar en “una etapa de vida oculta”, referint-se a un estat de coses en que els resultats concrets de les polítiques primin per sobre de les discussions conceptuals. Probablement, la seva reflexió entronca amb la idea actual de “catalanisme social”, que posa l’accent en la millora del benestar dels ciutadans com a pedra angular d’una nova etapa de construcció nacional. Semblà que la majoria d’assistents a la discussió acceptaven de grat la idea per la sensació de fatiga de després del procés estatutari, però per altra banda un bon nombre d’oradors insistien en que ara més que mai, necessitem “relat”, tant sobre el “d’on venim” com sobre el “cap a on anem”. Quedava, doncs, una qüestió a l’aire: com fer compatibles l’”etapa de vida oculta” amb la urgència de donar a conèixer el relat (nacional) de l’esquerra?
El conseller Antoni Castells defensà que el socialisme esdevindrà hegemònic a casa nostra si aconsegueix liderar el catalanisme. Al mateix temps “cal fer possible l’Espanya en la que estem”. Castells, en la seva intervenció, detectava un problema de base en el procès de l’Estatut: “no situar adequadament les regles del joc”. Entre d’altres coses això passava per “preguntar també a Espanya quina relació vol tenir amb Catalunya”. Segons el conseller, un projecte nacional vol dir un projecte de transformació nacional i social. “Hem de poder sentir-nos el futur d’Espanya com a nostre” i el mateix temps –afegí Castells utilitzant paraules de pes- hem de parlar d’”orgull nacional”. L’audència, en silenci, semblava preguntar-se “ i per què no?”.
M’assaltà un interrogant: malgrat tot, el catalanisme pot ser qualificat com a història d’èxit, si ens fixem en la cohesió social que ha sabut generar al seu voltant, aglutinant gent procedent d’arreu d’Espanya; però ¿serem capaços, en el futur, d’aconseguir el mateix êxit amb els nous ciutadans, procedents d’arreu del món?
En una de les pauses dels debats, vaig trobar-me una antiga companya d’universitat, ara fotogràfa d’un mitjà de premsa, a la que no veia des de feia molts anys. Em preguntà, amb insistència periodística: “Oye, oye: ¿pero que hacen tal y cual en este debate ?! ¿Y sabe tal que se ha organizado esto” “¿Está al corriente?”. Vaig acabar responent-li : “Mira, si buscas aquí dos orillas, no las encontraràs…”. Em contestà: “¡Pues no estaría mal que las hubiera!”. “¿Por què?”, em vaig sobtar. “Por nada”.
Els debats de la Convenció em van fer pensar que potser l’única manera que el catalanisme pot aconseguir generar consens social i entesa inter-territorial és recorrent a les idees de pensadors com Ernest Lluch, que en certa manera impliquen deconstruir el procès històric per detectar l’origen dels malestars “estructurals” que arrosseguem. Tal com avisava Miquel Caminal en els debats, “el catalanisme és, entre d’altres coses, un procés polític on el passat sempre compta”.
Només el socialisme pot avançar el la direcció indicada per Lluch, en els seus nombrosos treballs sobre el model “austriacista” per a Espanya, però en canvi, el projecte podria rebre el concurs i el recolzament de veus autoritzades de les més variades tendències polítiques (el conservador Herrero de Miñon, per exemple, no està gaire lluny d’algunes de les idees de Lluch).
Per poder avançar per aquest camí, caldrà comptar amb algunes premisses bàsiques que crec que es deprenen ja de les primeres discussions de la Convenció.
En primer lloc, cal separar l’esfera de la demanda de reconeixement polític de la de la reivindicació de competències, excepte en aquells casos en que estiguin estretament relacionades (cultura, llengua, singularitat institucional, jurídica, etc).
En segon lloc, cal comptar amb el concurs de l’Estat, de les Comunitats Autònomes i dels marcs d’àmbit europeu (Unió Europea, Consell d’Europa, Euroregió) en la promoció i difusió de la nostra llengua i la nostra cultura.
En tercer lloc, cal reforçar la vinculació entre el pensament socialista i el foment de la pròpia identitat com a una conseqüência lògica de les pròpies prioritats del socialisme.
Per últim, cal que escrivim, des de l’esquerra, un relat col·lectiu, nou i original, que pugui ser explicat a mesura que es produeixen els avenços del programa de govern en el dia a dia.
divendres, 13 de juliol del 2007
"Lib-lab"
( Text publicat a www.convenciopelfutur.org )
El 1977 una elecció parcial a Gran Bretanya féu perdre la majoria parlamentària als laboristes en el govern i el primer ministre James Callaghan va optar signar un acord amb el liberals: naixia el gabinet “Lib-lab“. L’executiu no va poder remuntar la crisi econòmica i la seva impopularitat va anar creixent, fins que a les eleccions de 1979, Margaret Thatcher va inaugurar un cicle de quatre victòries conservadores consecutives i de 17 anys d’oposició per al laborisme.
No es pot establir una relació de causa-efecte entre l’apuntalament dels liberals i l’ostracisme de l’esquerra que va venir a continuació. Convé assenyalar, però, que el 1997 Tony Blair preparava l’assalt al poder amb un nou arranjament Lib-lab entre bambolines, sense veure venir la majoria aclaparadora que va obtenir a les eleccions. Deu anys més tard, en el moment mateix de traspassar Blair el poder a Gordon Brown, aquest ha sorprès a propis i extranys amb moviments per a captar un o dos liberals de primer rang (l’ex-lider Paddy Ashdown entre ells) per a carteres ministerials. L’objectiu a mitjà termini hauria estat prefigurar un bloc capaç de derrotar els conservadors a les properes eleccions.
Vista en perspectiva més recent, la tendència a insinuar amplis conglomerats polítics és a l’ordre del dia en diversos països europeus. El fenomen se’ns apareix en gradacions diverses, però amb una característica comú: és tracta d’una crida a amplis segments ideològics -des l’extrema esquerra a una mica més enllà del centre- a cohesionar-se per derrotar un adversari comú. En un primer impuls, anomenaríem a aquest adversari “la dreta”, però de seguida ens adonem que el liberalisme, per exemple, no és aliè a una definició de “centre-dreta” o senzillament de “dreta” i que sovint la cultura d’esquerres ha identificat en el “neo-liberalisme” l’enemic a batre.
A França, entre la primera i la segona volta de les eleccions presidencials (els passats mesos d’abril i maig) es varen aixecar algunes veus al Partit Socialista en favor d’una aliança de Ségolène Royal amb François Bayrou, un candidat provinent de la majoria governamental conservadora que distanciant-se’n i enarborant la bandera centrista havia assolit un sorprenent 18.6% dels vots. L’objectiu inmediat era sumar forces per derrotar Nicolas Sarkozy –cosa que en principi es podia intentar oferint uns quants ministeris als adeptes a Bayrou-, però alguns també hi veien la possibilitat de fer sortir el PS de la seva crisi d’energies, ja fos per mitjà d’un viratge ideològic, una aliança estratègica estable o fins i tot una convergència en el si d’un ampli moviment de centre-esquerra.
Durant aquells quinze dies entre les dues voltes, Bayrou fou l’home del moment. I no només per la seva hipotètica capacitat de fer decidir el resultat final, sinò també perquè a Italia es vivia una situació amb forts paral.lelismes: els Democratici di Sinistra (formació hereva del Partito Comunista Italiano) i La Margherita (centristes de diversa procedència, tant demòcrata-cristiana com radical) decidien en els respectius congressos avançar cap a la fusió en el que ja s’anomena Partito Democratico. Tot i que ambdues formacions integren la coalició governamental que encapçala Romano Prodi, es dona la paradoxa que recullen les dues grans tradicions polítiques enfrontades al país des de la segona guerra mundial fins als anys 90. El nou partit, que hauria de neixer oficialment abans d’un any, mantindrà nombrosos dels elements confessionals de La Margherita i de moment no hi ha cap certesa que el propòsit del secretari dels DS Piero Fassino d’ancorar-lo dintre del Partit Socialista Europeu acabi reeixint.
Al contrari, la bona sintonia de Bayrou amb Rutelli i Prodi feia pensar que el fenomen podria prendre volada europea i crear una gran família demòcrata que abastés diversos països i diversos segments ideológics: l’esquerra, si s’avenia a aquest esquema, tindria una important possibilitat de renovació a canvi de reconèixer un centre de gravetat “moderat”.
La preferència velada de Bayrou per Royal enfront de Sarkozy no fou suficient per decantar la balança i per altra banda, en les eleccions legislatives (juny 2007) que seguiren les presidencials, el seu nou Mouvement Démocratique (MoDem) només aconseguí el 7,6 % dels sufragis, que en un sistema majoritari per circumscripcions es tradueix en ben poca representació: 3 diputats. A França el debat precedent es dissipà ràpidament, però més enllà de les fronteres continua obtenint ressò i, a Itàlia, el Partito Democratico va fent el seu curs.
Sentim sovint que l’esquerra ha de captar nous votants i que això vol dir obrir-se al centre. Segons aquesta lògica, l’aliança amb el centre i noves actituds “centrades” contribuirien substancialment a fer sortir la gent de l’abstenció. Crec que és un diagnòstic equivocat.
Si alguna cosa ha perjudicat els partits d’esquerra en diversos moments de la història és la percepció, per part de l’electorat, que un cop en el poder es limitaven a administrar l’status quo. I l’status quo vol dir una democràcia liberal amb virtuts innegables davant d’altres sistemes, però encara avui amb una dosi excessiva de laissez faire, laisser passer. El liberalisme històric, des del segle XIX, ha portat avenços revolucionaris dels quals avui no voldríem ni podríem prescindir, però des que assolí les seves principals fites, difícilment ha pogut competir en seducció amb el socialisme i la seva agenda social.
Malauradament, però, en ocasions el socialisme ha pres el relleu del liberalisme en l’aplicació d’un programa modernitzador poc flexible i poc adaptat a la pluralitat de situacions que es donen en la societat. No s’ha temptat, per exemple, el conservadorisme congènit dels marges pre-industrials de la societat amb el cooperativisme, l’autogestió i el suport a la iniciativa local. No s’està entenent prou la societat post-industrial, que amb la seva atomització sembla sostreure’s a la necessitat de l’acció col·lectiva. I amb tot, la seva tendència creixent és cap a la perifèria del sistema (populismes) o cap a l’exterior (abstencionisme “militant”).
L’experiència del poder, en ocasions, no ha estat aprofitada per imbricar la cultura d’esquerra moderna en la societat, de tal manera que hi pogués substituir paulatinament la cultura de les desigualtats. La contundència dels principis teòrics de l’esquerra –igualtat radical, benestar per a tothom- provoca desassossec quan, en contrast, la seva praxi és tímida. La defensa del “super-jo” és molt més fàcil, perquè el sistema acompanya.
El liberalisme, per la seva banda, va perdre el seu reclam electoral en convertir-se de moviment polític a sistema polític, molt de temps enrere. En molts països -Espanya és una excepció- és manté com a tercera força, com a free rider, que pot donar el poder a la dreta o a l’esquerra. En alguns casos, els liberals mostren un enginy especial i formulen propostes agosarades en àmbits molt circumscrits, des de la seguretat que el gruix de la seva ideologia es troba plasmada sobre el terreny, en un món on el lliurecanvi i la desprotecció encara troben massa pocs contrapesos. Bayrou, per exemple, va tenir l’encert de presentar-se com la veu de la França rural, de províncies, i això va fer el seu efecte entre nombroses persones que reclamen una societat que no sigui unívoca, sinó amb cares múltiples.
Els acords de l’esquerra amb el centre són saludables, perquè ajuden a eixamplar la visió progressista de les coses i, en molts casos, a assegurar la governabilitat des d’aquesta mateixa premissa. Però l’esquerra no hi hauria de veure mai compromesos els seus continguts bàsics. A banda de la necessitat de no perdre de vista aquests continguts bàsics, no sembla massa plausible poder guanyar quota electoral a partir d’abraçar el centre, un espai sense adhesions sòlides en el context actual de fortes tendències centrífugues.
En un món dominat per les imatges en ràpida successió, en què cada vegada més coses apareixen desdibuixades, hi ha una gran demanda d’identitat. Sovint es parla d’exacerbació de les identitats –nacionals, religioses, culturals, futbolístiques, musicals-, tot i que el protagonisme de les identitats no ha de ser percebut com un element negatiu o desestabilitzador, sinó com al fruit del desarrelament actual que, no obstant, pot ser capgirat en positiu.
La gent reclama sobretot als partits un retorn a la identitat política, a la seva capacitat per singularitzar la seva oferta programàtica a partir de referents coneguts, identificables. “Renovació” ha de voler dir alliberar llast del passat per incorporar un missatge clar front a les noves demandes, però també per reconstruir la línia contínua que ens ha fet arribar fins avui, mostrant una ideologia que sap mutar sense perdre la coherència.
La obligació número u dels partits polítics és oferir solucions als problemes dels ciutadans. En això, en aquesta efectivitat d’un partit polític, es basa principalment la renovació o no de la confiança de l’electorat. Ara bé: en una època com l’actual en que les vulnerabilitats i les formes de desigualtat apareixen especialment segmentades en la societat, i per tant les solucions, quan es produeixen, també són difícils de visualitzar, és més important que mai que l’esquerra basteixi referents i símbols que a la vegada anticipin, exposin i condensin els resultats que es van succeint en una política veritablement progressista.
A casa nostra, abans de les eleccions de 1999 i 2003 a la Generalitat, havien sorgit algunes combinacions hipotètiques que havien de permetre posar fi a 23 anys de govern de Jordi Pujol. Entre les idees que suraren amb curta vida, hi havia la de l’Olivera catalana que, imitant l’original italià, hauria pogut arribar a temptar fins i tot en Josep Antoni Duran i Lleida. L’experiència del govern d’esquerres des de 2003 ha demostrat que la coherència ideològica d’un pacte és la millor garantia per mantenir i eixamplar una base electoral. En les distintes eleccions s’han pogut produir pujades i baixades en els vots dels diferents partits, però en conjunt el camp de l’esquerra ha aparegut més ferm després de cada cita electoral. I això és el que de debó pot fer arrelar els principis de progrés i canvi profund en una societat.
Arreu d’Europa, l’esquerra no s’ha de tancar a la relació, a la interacció i fins i tot a la “contaminació” d’idees amb altres partits. La cultura del pacte i de la coalició són fonamentals en el sistema democràtic i l’esquerra té la responsabilitat d’animar-la allà on sigui necessari. Només ho podrem fer sense un preu massa alt si, com diria un sindicalista català de referència, demà continuem sabent “quines cançons cantarem”.
El 1977 una elecció parcial a Gran Bretanya féu perdre la majoria parlamentària als laboristes en el govern i el primer ministre James Callaghan va optar signar un acord amb el liberals: naixia el gabinet “Lib-lab“. L’executiu no va poder remuntar la crisi econòmica i la seva impopularitat va anar creixent, fins que a les eleccions de 1979, Margaret Thatcher va inaugurar un cicle de quatre victòries conservadores consecutives i de 17 anys d’oposició per al laborisme.
No es pot establir una relació de causa-efecte entre l’apuntalament dels liberals i l’ostracisme de l’esquerra que va venir a continuació. Convé assenyalar, però, que el 1997 Tony Blair preparava l’assalt al poder amb un nou arranjament Lib-lab entre bambolines, sense veure venir la majoria aclaparadora que va obtenir a les eleccions. Deu anys més tard, en el moment mateix de traspassar Blair el poder a Gordon Brown, aquest ha sorprès a propis i extranys amb moviments per a captar un o dos liberals de primer rang (l’ex-lider Paddy Ashdown entre ells) per a carteres ministerials. L’objectiu a mitjà termini hauria estat prefigurar un bloc capaç de derrotar els conservadors a les properes eleccions.
Vista en perspectiva més recent, la tendència a insinuar amplis conglomerats polítics és a l’ordre del dia en diversos països europeus. El fenomen se’ns apareix en gradacions diverses, però amb una característica comú: és tracta d’una crida a amplis segments ideològics -des l’extrema esquerra a una mica més enllà del centre- a cohesionar-se per derrotar un adversari comú. En un primer impuls, anomenaríem a aquest adversari “la dreta”, però de seguida ens adonem que el liberalisme, per exemple, no és aliè a una definició de “centre-dreta” o senzillament de “dreta” i que sovint la cultura d’esquerres ha identificat en el “neo-liberalisme” l’enemic a batre.
A França, entre la primera i la segona volta de les eleccions presidencials (els passats mesos d’abril i maig) es varen aixecar algunes veus al Partit Socialista en favor d’una aliança de Ségolène Royal amb François Bayrou, un candidat provinent de la majoria governamental conservadora que distanciant-se’n i enarborant la bandera centrista havia assolit un sorprenent 18.6% dels vots. L’objectiu inmediat era sumar forces per derrotar Nicolas Sarkozy –cosa que en principi es podia intentar oferint uns quants ministeris als adeptes a Bayrou-, però alguns també hi veien la possibilitat de fer sortir el PS de la seva crisi d’energies, ja fos per mitjà d’un viratge ideològic, una aliança estratègica estable o fins i tot una convergència en el si d’un ampli moviment de centre-esquerra.
Durant aquells quinze dies entre les dues voltes, Bayrou fou l’home del moment. I no només per la seva hipotètica capacitat de fer decidir el resultat final, sinò també perquè a Italia es vivia una situació amb forts paral.lelismes: els Democratici di Sinistra (formació hereva del Partito Comunista Italiano) i La Margherita (centristes de diversa procedència, tant demòcrata-cristiana com radical) decidien en els respectius congressos avançar cap a la fusió en el que ja s’anomena Partito Democratico. Tot i que ambdues formacions integren la coalició governamental que encapçala Romano Prodi, es dona la paradoxa que recullen les dues grans tradicions polítiques enfrontades al país des de la segona guerra mundial fins als anys 90. El nou partit, que hauria de neixer oficialment abans d’un any, mantindrà nombrosos dels elements confessionals de La Margherita i de moment no hi ha cap certesa que el propòsit del secretari dels DS Piero Fassino d’ancorar-lo dintre del Partit Socialista Europeu acabi reeixint.
Al contrari, la bona sintonia de Bayrou amb Rutelli i Prodi feia pensar que el fenomen podria prendre volada europea i crear una gran família demòcrata que abastés diversos països i diversos segments ideológics: l’esquerra, si s’avenia a aquest esquema, tindria una important possibilitat de renovació a canvi de reconèixer un centre de gravetat “moderat”.
La preferència velada de Bayrou per Royal enfront de Sarkozy no fou suficient per decantar la balança i per altra banda, en les eleccions legislatives (juny 2007) que seguiren les presidencials, el seu nou Mouvement Démocratique (MoDem) només aconseguí el 7,6 % dels sufragis, que en un sistema majoritari per circumscripcions es tradueix en ben poca representació: 3 diputats. A França el debat precedent es dissipà ràpidament, però més enllà de les fronteres continua obtenint ressò i, a Itàlia, el Partito Democratico va fent el seu curs.
Sentim sovint que l’esquerra ha de captar nous votants i que això vol dir obrir-se al centre. Segons aquesta lògica, l’aliança amb el centre i noves actituds “centrades” contribuirien substancialment a fer sortir la gent de l’abstenció. Crec que és un diagnòstic equivocat.
Si alguna cosa ha perjudicat els partits d’esquerra en diversos moments de la història és la percepció, per part de l’electorat, que un cop en el poder es limitaven a administrar l’status quo. I l’status quo vol dir una democràcia liberal amb virtuts innegables davant d’altres sistemes, però encara avui amb una dosi excessiva de laissez faire, laisser passer. El liberalisme històric, des del segle XIX, ha portat avenços revolucionaris dels quals avui no voldríem ni podríem prescindir, però des que assolí les seves principals fites, difícilment ha pogut competir en seducció amb el socialisme i la seva agenda social.
Malauradament, però, en ocasions el socialisme ha pres el relleu del liberalisme en l’aplicació d’un programa modernitzador poc flexible i poc adaptat a la pluralitat de situacions que es donen en la societat. No s’ha temptat, per exemple, el conservadorisme congènit dels marges pre-industrials de la societat amb el cooperativisme, l’autogestió i el suport a la iniciativa local. No s’està entenent prou la societat post-industrial, que amb la seva atomització sembla sostreure’s a la necessitat de l’acció col·lectiva. I amb tot, la seva tendència creixent és cap a la perifèria del sistema (populismes) o cap a l’exterior (abstencionisme “militant”).
L’experiència del poder, en ocasions, no ha estat aprofitada per imbricar la cultura d’esquerra moderna en la societat, de tal manera que hi pogués substituir paulatinament la cultura de les desigualtats. La contundència dels principis teòrics de l’esquerra –igualtat radical, benestar per a tothom- provoca desassossec quan, en contrast, la seva praxi és tímida. La defensa del “super-jo” és molt més fàcil, perquè el sistema acompanya.
El liberalisme, per la seva banda, va perdre el seu reclam electoral en convertir-se de moviment polític a sistema polític, molt de temps enrere. En molts països -Espanya és una excepció- és manté com a tercera força, com a free rider, que pot donar el poder a la dreta o a l’esquerra. En alguns casos, els liberals mostren un enginy especial i formulen propostes agosarades en àmbits molt circumscrits, des de la seguretat que el gruix de la seva ideologia es troba plasmada sobre el terreny, en un món on el lliurecanvi i la desprotecció encara troben massa pocs contrapesos. Bayrou, per exemple, va tenir l’encert de presentar-se com la veu de la França rural, de províncies, i això va fer el seu efecte entre nombroses persones que reclamen una societat que no sigui unívoca, sinó amb cares múltiples.
Els acords de l’esquerra amb el centre són saludables, perquè ajuden a eixamplar la visió progressista de les coses i, en molts casos, a assegurar la governabilitat des d’aquesta mateixa premissa. Però l’esquerra no hi hauria de veure mai compromesos els seus continguts bàsics. A banda de la necessitat de no perdre de vista aquests continguts bàsics, no sembla massa plausible poder guanyar quota electoral a partir d’abraçar el centre, un espai sense adhesions sòlides en el context actual de fortes tendències centrífugues.
En un món dominat per les imatges en ràpida successió, en què cada vegada més coses apareixen desdibuixades, hi ha una gran demanda d’identitat. Sovint es parla d’exacerbació de les identitats –nacionals, religioses, culturals, futbolístiques, musicals-, tot i que el protagonisme de les identitats no ha de ser percebut com un element negatiu o desestabilitzador, sinó com al fruit del desarrelament actual que, no obstant, pot ser capgirat en positiu.
La gent reclama sobretot als partits un retorn a la identitat política, a la seva capacitat per singularitzar la seva oferta programàtica a partir de referents coneguts, identificables. “Renovació” ha de voler dir alliberar llast del passat per incorporar un missatge clar front a les noves demandes, però també per reconstruir la línia contínua que ens ha fet arribar fins avui, mostrant una ideologia que sap mutar sense perdre la coherència.
La obligació número u dels partits polítics és oferir solucions als problemes dels ciutadans. En això, en aquesta efectivitat d’un partit polític, es basa principalment la renovació o no de la confiança de l’electorat. Ara bé: en una època com l’actual en que les vulnerabilitats i les formes de desigualtat apareixen especialment segmentades en la societat, i per tant les solucions, quan es produeixen, també són difícils de visualitzar, és més important que mai que l’esquerra basteixi referents i símbols que a la vegada anticipin, exposin i condensin els resultats que es van succeint en una política veritablement progressista.
A casa nostra, abans de les eleccions de 1999 i 2003 a la Generalitat, havien sorgit algunes combinacions hipotètiques que havien de permetre posar fi a 23 anys de govern de Jordi Pujol. Entre les idees que suraren amb curta vida, hi havia la de l’Olivera catalana que, imitant l’original italià, hauria pogut arribar a temptar fins i tot en Josep Antoni Duran i Lleida. L’experiència del govern d’esquerres des de 2003 ha demostrat que la coherència ideològica d’un pacte és la millor garantia per mantenir i eixamplar una base electoral. En les distintes eleccions s’han pogut produir pujades i baixades en els vots dels diferents partits, però en conjunt el camp de l’esquerra ha aparegut més ferm després de cada cita electoral. I això és el que de debó pot fer arrelar els principis de progrés i canvi profund en una societat.
Arreu d’Europa, l’esquerra no s’ha de tancar a la relació, a la interacció i fins i tot a la “contaminació” d’idees amb altres partits. La cultura del pacte i de la coalició són fonamentals en el sistema democràtic i l’esquerra té la responsabilitat d’animar-la allà on sigui necessari. Només ho podrem fer sense un preu massa alt si, com diria un sindicalista català de referència, demà continuem sabent “quines cançons cantarem”.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)
