Subsidiarietat

Dintre de la Conferència d'Assemblees Legislatives Regionals Europees (CALRE), el Parlament de Catalunya presideix un grup de treball dedicat a la subsidarietat, un principi cabdal per a l'articulació de l'Europa de les regions. Es tracta de la idea que les decisions polítiques han de ser adoptades en el nivell d'administració més proper possible als ciutadans. Com a activitat d'aquest grup de treball, avui ha tingut lloc un seminari dedicat al diàleg sobre la questió amb diputats del Parlament Europeu. Hi he participat com a representat del Grup Socialista, al costat de representants del altres grups. Els nostres interlocutors han estat els presidents dels Parlaments de diverses regions europees, amb un cert predomini de les alpines i perialpines.


L'oportunitat del seminari ve donada per les novetats que preveu el Tractat de Lisboa entorn a la subsidarietat i en general al major protagonisme que atorga a les regions. En aquests moments de crisi dels mercats financers mundials es posa de relleu més que mai la necessitat d'avançar amb pas ferm cap a l'Europa política. Des d'aquesta òptica, la importància del reforçament del principi de subsidiarietat va més enllà del que podriem anomenar la vida política regional o del reconeixement de la diversitat dels pobles d'Europa. Es tracta d'un element fonamental per a la pròpia construcció europea: en avançar cap a una integració cada vegada més completa, el nostre continent es sotmet a moviments de sístole i diàstole, entre l'entusiasme europeísta i el temor i la incertesa, que conviden a vegades al replegament i a les actituds defensives. Les regions, per la seva proximitat als ciutadans, poden i han de ser actors que estimulin la confiança en el projecte europeu. Les regions amb capacitat legislativa, a més, contribueixen significativament a reduir el dèficit democràtic en l'engranatge instititucional europeu.

El Parlament Europeu ha fet una valoració positiva dels avenços en aquesta matèria continguts en el Tractat de Lisboa (vegi's l'informe Corbet-Méndez de Vigo de principis del 2008, sobre les millores introduïdes pel nou text fonamental, i l'informe Leinen de mitjans de 2008 sobre les noves competències del Parlament Europeu). Com en altres àmbits relatius a la contrucció de l'Europa política, no podem pas dir que haguem acomplert una ambició de màxims, però cal veure l'aconseguit com a un pas important en la bona direcció: es produeix un reconeixement del paper de les administracions locals i regionals, s'es més explícit en la delimitació de competències, es crea un sistema d'alerta prèvia en el control de la subsidarietat i s'atorga al Comité de les Regions el dret de presentar recurs davant del Tribunal Europeu de Justícia en cas que es consideri que es vulneren les prerrogatives de les regions.

El més important és que s'albira una pràctica equilibrada i consensuada d'aquests nous instruments. No hi ha voluntat, per part de ningú, d'utilitzar el dret a recurs, la obligació de les consultes als parlaments nacionals o el sistema d'alerta prèvia per bloquejar o alentir els processos, si no que existeix ja d'entrada un esperit sumament constructiu per fer àgil el sistema més enllà de la seva aparent complexitat i de les assimetries dels seus actors. Les primeres experiències -i les de països que fa temps que apliquen la subsidarietat a nivell intern- així ho demostren, tal com explicaren, per exemple, la presidenta del parlament flamenc i el representant austríac en un seminari anterior sobre la mateixa temàtica que tingué lloc al Comité de les Regions (Brussel.les), el 19 de maig d'enguany.

Crec que la tasca principal en aquests moments consisteix en desenvolupar una "cultura" de la subsidarietat allà on no estigui afermada. En primer lloc, això passa per la creació o reforçament dels mecanismes de consulta entre parlaments nacionals i regionals, però també entre aquests i el Parlament Europeu. Cal arribar a una tònica de plena normalitat i agilitat en el control de la subsidarietat. En segon lloc cal crear consciència ciutadana entorn del tema. Aquesta darrera no és una labor fàcil, d'entrada per la pròpia aridesa del terme "subsidarietat". En qualsevol cas, caldrà trobar un llenguatge planer per donar a conèixer millor la seva importància.

Les regions són garantia de diversitat a Europa, però són també els actors que millor poden soldar el continent, especialment tenint en compte les diferències encara profundes entre Est i Oest. Entre tots hem de crear un marc ampli que funcioni: una distribució adequada i intel.ligent de les competències entre els diferents nivells d'administració ha de constituir la pedra angular del sistema polític europeu.

Una Europa i mitja

Resulta clar que a les properes eleccions al Parlament europeu no hi concorreran dos models d'Europa contraposats. La dreta ha renunciat, d'uns anys ençà, al procés de contrucció europea. Vol una frenada a mig camí, ens proposa "mitja europa".

Socialistes i democristians van saber teixir l'Europa unida des dels anys 50 fins als 90. Amb diferents accents, però amb una voluntat per a l'acord i una ambició inesgotables. En els darrers anys del segle XX, aznaristes, neogaullistes i berlusconians van irrompre en la familia democristiana per mitjà d'un curiós sistema d'invitacions recíproques. Es van emparar d'una tradició que els era aliena i en varen dinamitar la reputació d'europeisme i de consciència social. De retruc, alguns descontents amb la operació varen passar a la familia liberal, que d'aquesta manera va quedar igualment desdibuixada.

L'actuació liberal-conservadora per al futur inmediat és previsible. De cara a les eleccions, identificaran dos o tres temes que despertin especials temors en la ciutadania, no pas per aportar solucions, sinó per enmascarar la renúncia conscient a un projecte d'unió política per a Europa. En els espais de gestió que els corresponguin, continuaran la línia que ja han encetat: administrar el status quo i aprofitar qualsevol escletxa per renacionalitzar polítiques sense fer massa soroll. S'esforcen en perfeccionar el mercat i s'esforcen en desmantellar els contrapesos al mercat.

L'esquerra té la responsabilitat de donar plena visibilitat a l'Europa política i social en els comicis que venen. Que ningú pensi que el que tenim ho tenim guanyat per sempre. Que ningú pensi tampoc que "Europa va" sense que hi haguem d'empènyer al darrera. Una ambició molt més gran és possible, però ens cal tota la mobilització i tot el compromís de que siguem capaços.

Entrevista publicada a Cerdanyola

Reprodueixo l'entrevista que em va fer Juan Antonio Hidalgo durant el congrés del PSC, publicada al Tot Cerdanyola fa pocs dies:

Martí Grau, diputat socialista al Parlament Europeu

Des de fa pocs mesos, el cerdanyolenc Martí Grau ocupa un escó al Parlament Europeu, com a part de la candidatura del PSC i dins del Grup del Partit dels Socialistes Europeus. Grau explica al TOT, alguns aspectes de la seva tasca a Brusel·les i Estrasburg

Quan parlem d’un eurodiputat, sovint es pensa en un polític al final de la seva carrera, o en algú a qui el partit ha buscat una “jubilació daurada". En canvi, vostè només té 35 anys... Com han anat les coses perquè arribés, tan jove, a aquesta responsabilitat?

És possible que molta gent tingui aquesta imatge dels eurodiputats, però també és veritat que el Parlament Europeu està canviant molt depressa. I una de les coses que estan canviant és l’edat mitjana dels eurodiputats, que cada cop són més joves.

Abans de ser eurodiputat, vaig treballar 10 anys com a tècnic a la Secretaria de Política Europa i Internacional del PSC, donant suport a les secretàries d’Internacional i als eurodiputats. El 2004 em van preguntar si m’interessaria formar part de les llistes de les eleccions europees. No ocupava un lloc clarament «de sortida», però hi havia unes certes possibilitats d’ocupar l’escó si, durant la legislatura, algun dels eurodiputats el deixava… Vaig acceptar.



Quina és la seva preparació acadèmica?

Soc Llicenciat en Història i Ciències Polítiques per la UAB, i posteriorment vaig cursar un màster d'Estudis Internacionals a la Pompeu Fabra i un diploma de posgrau a la Universitat Johns Hopkins (a Bolonya, Itàlia).

A internet es troben textos i articles acadèmics de Martí Grau, dedicats al món de l’arqueologia.

L'arqueologia va ser la meva primera vocació. Vaig treballar en nombroses excavacions des dels 14 anys i fins i tot en vaig dirigir algunes. Posteriorment, aquesta vocació va derivar en un interès cap a la conservació del patrimoni arquitectònic i la recuperació de la memòria històrica, dos temes que quan m’és possible integro en la meva tasca política...

Sovint sembla que la tasca que feu al Parlament Europeu passa desapercebuda a la gent del carrer, que no té gaire clar a què us dediqueu...

Efectivament, potser tenim un problema de comunicació. És possible que des de les institucions europees no haguem estat capaços de transmetre als ciutadans la nostra tasca. Part del problema pot venir provocat pels diversos accents que mantenen les diferents institucions europees. Tant el Parlament com la Comissió i el Consell defensen el seu propi espai i de vegades, en aquest context, costa que la gent visualitzi el creixent pes específic que l’Eurocambra està assumint en la presa de decisions...

Quines tasques fa al Parlament?

Sóc membre titular de la Comissió de Mercat Interior i Protecció dels Consumidors i membre suplent de la Comissió d’Afers Exteriors.

També formo part d’algunes de les Delegacions Parlamentàries que mantenen relacions amb tercers països, i sóc membre de l’Assemblea Parlamentària Euromediterrània. Aquest darrer tema, per cert, ha agafat molta empenta en els darrers mesos i crec que els socialistes hem de jugar un paper molt important, influint per evitar que l’acció política no se centri només en aspectes relatius a infraestructures i -com a molt- conservació del medi ambient, sinó que es posi especial atenció en els aspectes socials i de defensa dels drets humans.

Des de la seva experiència, com veu el futur de la UE? Arribarem algun dia a ser quelcom semblant als Estats Units d’Amèrica?

La comparació amb els EUA és oportuna fins a un cert punt perquè encara que, efectivament, a nivell polític i administratiu l’objectiu que es persegueix és una Europa Federal, no crec que sigui possible ni convenient intentar implantar una homogeneïtzació cultural com la que allà existeix. La nostra diversitat cultural és molt més gran, i crec que els poders públics hem de garantir la continuïtat d’aquesta diversitat.


Foto superior: Martí Grau al darrer congrés del PSC
Sobre aquestes línies: Grau amb Raimon Obiols, a Brusel·les, durant la seva etapa com a tècnic del PSC

Però, per altra banda, aquesta diversitat potser és un dels obstacles per aconseguir crear un govern comú a tots els països membres...

Sí, l’equilibri és difícil, i tothom haurà de posar de la seva part, però s’estan posant les bases perquè això sigui possible. Es tracta de crear un sistema de govern on cada nivell administratiu gestioni aquells temes que li són propis, i que pot gestionar millor. Cal implantar una concepció esglaonada de l’acció política.

Per altra banda, no es pot obviar que als diferents països de la UE existeix un grau d’identificació molt diferent, no ja cap a la Unió, si no cap al territori del qual formen part. En el cas d’Itàlia, per exemple, les ciutats sempre han jugat un paper molt important, com a conseqüència lógica del paper històric que van tenir en aquell païs les “ciutats-estat” durant segles. En altres llocs, en canvi, la identificació és amb la regió i no amb l’estat... Aquests factors també fan complex, i alhora enriquidor, el procés de construcció europea.

I nosaltres? Com ens identifiquem amb Europa?

Tenim un grau d’identificació molt alt, també per motius històrics. Hi ha països europeus on el procés d’integració amb Europa va començar fa molts anys, i per tant ja ha quedat “oblidat”, i a més també tenen la sensació de que el seu nivell de benestar seria similar encara que no estiguessin integrats a la Unió. En altres llocs –com és el nostre cas- la integració és molt més recent, i a més ens ha portat uns beneficis que tenim molt clars... A més, per a nosaltres, Europa també s’associa amb la fi de la dictadura.

Actualment, som un dels països que porten “la bandera de l’entusiasme europeu”. I tenim el repte de tornar a encomanar aquest entusiasme a altres paisos en els quals aquest entusiasme s’ha anat diluint amb el temps.

No fa gaire el seu nom va saltar als mitjans de comunicació estatals per ser un dels tres diputats socialistes que, en contra la disciplina de vot del teu partit, no va donar suport a la polèmica “Directiva de Retorn dels Immigrans Irregulars”...

Aquest és un tema difícil, com també va ser difícil decidir el sentit del meu vot, que finalment va ser una abstenció. D’entrada, voldria dir que crec que l’actual govern espanyol ha seguit, en tot moment, una política adequada en matèria d'inmigració. Però aquesta votació es va produïr en un context europeu molt complicat. Feia molt temps que el nostre govern defensava la necessitat que la UE disposés d’una normativa de nivell europeu que fes front al tema de la immigració il·legal que, en gran part, arriba a la UE per les nostres fronteres, degut a la nostra condició de païs fronterer amb l’Àfrica. Fins ara, aquesta normativa no existia. I quan finalment s’aconsegueix que la UE accepti aquesta necessitat, es dóna la circumstància que a Europa hi ha una majoria aclaparadora de governs de dretes, i que la dreta també té la majoria al Parlament Europeu. Aquest entorn polític es tradueix, finalment, en un projecte de directiva molt dur, que inclou tot un seguit de mesures que, des del meu punt de vista –i des del punt de vista de molts companys del grup socialista europeu- no eren acceptables.

I, més concretament, dos. El temps de retenció dels immigrants il·legals -que segons el text proposat poden estar retinguts fins a 18 mesos, “en circumstàncies excepcionals”, però sense especificar quines són aquestes circumstàncies- i, en segon lloc, la possibilitat de repatriar menors d’edat cap a tercers països -diferents del país d'origen- sense haver identificat la familia o un tutor legal, tan sols amb l'existencia d'un centre d'acollida adequat com a prerequisit.

Aquests dos punts es van convertir en “línies vermelles” que jo no volia creuar.

Però finalment els socialistes ho van fer, votant a favor...

Sí, perquè, repeteixo, per primer cop s’aconseguia la vella reivindicació que la UE posés en marxa una política comuna per a aquests temes. Després de veure que no era possible modificar el text perquè el bloc de dretes tirava enrere totes les nostres propostes, es va considerar més important tirar endavant la directiva, encara que no ens agradés, perquè suposava un pas endavant. Però jo vaig decidir que no podia votar a favor.

Tampoc ho van fer Raimon Obiols ni Josep Borrell...

Van votar en contra, efectivament.

Actualment, tots tres estan expedientats pel partit...

No, finalment no es va obrir expedient. Hi va haver una anàlisi de com havien anat els fets.

De totes formes, queda clar que el tema de la immigració possiblement sigui un dels més difícils que haureu d’enfrontar els polítics els propers anys...

I al mateix temps, sorprenentment, també és un dels temes en els quals el nostre país està a “anys llum” per davant d’altres països de la UE. Nosaltres hem estat capaços de formular possibles solucions -realistes, concretes i avançades- per a aquests problemes. I hem fet una tasca de reflexió i anàlisi molt més profunda que altres països que fa molt més temps que experimenten els efectes d’una immigració elevada.

Hi ha països amb un percentatge de població immigrant molt superior al nostre on encara resulten “revolucionaris” conceptes que aquí ja tenim assumits, com el de la contractació en origen, o la necessitat d’obrir canals de estables i clars que ens permetin portar al nostre país, amb garanties per a les dues parts –per a la gent que ve, i per als autòctons- als treballadors que vinguin.

Es veu d’eurodiputat molts anys?

Això està en mans del partit. A mi m’agradaria seguir, com a mínim, uns anys. Aquesta és una tasca que acabo de començar i m’agradaria disposar de temps per poder-la desenvolupar...

Sí que tinc clar que ara mateix em trobo en mig d’una etapa en la qual voldria continuar dedicant-me a la política. Crec que tothom que tingui una certa inquietud pels temes públics hauria d'animar-se "a fer política", encara que sigui de manera puntual dintre de la trajectòria vital. Aquesta dedicació, després, es pot convertir en una professió de llarg recorregut o en un parèntesi abans de tornar a la teva vidalaboral. Les dues opcions són bones, i igualment positives.

Com es veu Cerdanyola des de Brussel·les?

Jo la veig amb interès i amb un sentiment d’orgull encara més gran des de la distància geogràfica. Segueixo l’actualitat de Cerdanyola tant com puc, i crec que, malgrat totes les dificultats, i el “desarrollisme salvatge” que es va viure durant la dictadura hem estat capaços de crear un espai amable, on ens podem sentir a gust. Tot i que hi ha elements del nostre patrimoni històric que hauria calgut conservar millor, s'ha sabut preservar una certa harmonia amb el que ja existia en els espais de nova creació... això reverteix avui en una vitalitat especial en la nostra ciutat.

No sé si li havia arribat, però fa ara cinc anys, després de que el PSC perdés d’alcaldia i abans de l’arribada d’Antonio Cárdenas, hi havia qui l'apuntava com a possible alcaldable pels socialistes a Cerdanyola...

Segurament van ser rumors com tant d'altres que hi devia haver en un moment de canvi com aquell.

J.A. Hidalgo

Coerenza e piccoli passi

La pàgina web de Sinistra Democratica publica un comentari d'Elena Chinaglia sobre la meva xerrada a la Festa del partit a Torí, el passat 29 d'agost.


Di fronte all’atteggiamento mite e al largo sorriso di Marti GRAU i SEGU, eurodeputato catalano del gruppo P.S.E., si fatica a vedere in lui un temibile esponente della “deriva zapatista”, che tanto spaventa i politici e la Chiesa nel nostro paese. Sebbene lui stesso sia consapevole che oggi la parola socialismo a molti fa paura, essere socialista è principalmente un segno di coerenza, è dire quello che si farà, mantenendo poi la parola data. Citando Zapatero, “non sono un radicale, salvo quando si tratta di rispettare i miei principi e la parola data”.

L’innovazione di Zapatero, il “Socialismo dei cittadini”, è racchiusa nell’allargamento della rosa di temi sui quali la sinistra si propone di cambiare, ponendo al centro dell’azione l’ampliamento dei diritti e dello spazio dell’individuo, all’interno di una prospettiva sociale. Il supporto concettuale lo si ritrova concentrato nell’acronimo a titolo dell’ultimo congresso, IDEAS (uguaglianza, diritti, ecologia, azione, solidarietà), che pone l’accento sul socialismo delle idee, in chiave autenticamente gramsciana, sulla necessità di creare una cultura di sinistra: siamo veramente vincenti quando riusciamo a vincere con le idee e solo in seconda battuta possiamo portare avanti le istanze materiali. Adesso lo ha capito anche la destra e su questo terreno ci sfida.

Molti temevano dal congresso un ammorbidimento verso il centro, ma Zapatero ha invitato ad andare avanti nelle politiche dichiaratamente di sinistra, in particolare sul piano dei diritti. Non si tratta di combattere la Chiesa, ma di offrire parità di condizioni per tutti. La Chiesa deve rassegnarsi ad essere “uno tra i tanti”, senza privilegi.
L’attuazione di politiche autenticamente di sinistra è la ricetta che il governo Zapatero intende seguire per riequilibrare le storture dello sviluppo economico spagnolo, trainato oggi dall’edilizia e dal turismo, che hanno provocato danni ambientali devastanti, e far fronte alla crisi che minaccia l’intera Europa.

Riguardo al rinnovamento del partito, due sono i filoni principali intrapresi: la parità di genere nelle cariche politiche e istituzionali e l’accesso dei giovani. Un motore efficace, che ha accresciuto la presenza femminile oltre il 40% nelle istituzioni e ha avuto buone ricadute nel mondo del lavoro e delle professioni. Un processo nel quale ha avuto un ruolo cardine la “Legge per l'autonomia delle persone in situazioni di dipendenza”, che non è altro che il sostegno alle famiglie nell’assistenza alle persone dipendenti, ma ha liberato le donne dal lavoro di cura.

La legittimità democratica del processo di integrazione europea è un nodo che le vicende successive alla bocciatura del Trattato di Roma hanno ingigantito, ma, nella visione di Grau, è importante non sottovalutare i piccoli passi che si stanno compiendo, perché possono consentire all’improvviso grandi avanzamenti nella costituzione di un’Europa politica, in cui il Parlamento Europeo sia dotato del potere di cambiare le cose, superando il deficit democratico attuale, in cui i governi, che sono in larga maggioranza di destra, decidono le sorti dell’Unione.

Riguardo alla situazione della sinistra italiana, Marti Grau si dice preoccupato per il PD, in quanto è convinto che non esista un centro come spazio politico da articolare e che gli elettori siano più propensi a premiare un candidato dichiaratamente e trasparentemente di sinistra rispetto ad uno che si rifà a un centro indistinto e informe. Obama agisce secondo questa direttrice: non rincorre i voti di Hillary Clinton, sta dove sta e non si sposta, da vero leader coerente.

Una parola d’ordine per la futura campagna elettorale europea della Sinistra? Difficile trovare uno slogan unitario e immediato in questo momento. Meglio puntare sull’educazione per costruire un’identità europea.

Saint Paul, Minnesota

És un fet que l'elecció de Sarah Palin com a running mate de McCain ha reforçat la posició dels republicans en les enquestes de cara al proper 4 de novembre. Fins a la convenció republicana celebrada aquesta setmana a Saint Paul, Minnesota, Palin era una desconeguda fins i tot pel seu actual mentor (amb excepció, es clar, del habitants D'Alaska, que la tenen de governadora). La tria de Palin s'explica com a resultat d'una intricada combinatòria política, que al mateix temps va descartar molts prohoms (no trobo la manera de dir-ho en femení)de solvència contrastada.

Palin té tot el que demanava l'exercici de trencaclosques: dona, per a mirar de repescar els vots de Hillary Clinton; figura aliena a la idea de cobertura sanitària universal, per mantenir en peu de guerra els al.lèrgics a Clinton, que podrien quedar-se a cada el dia de les eleccions un cop passat el perill; jove, per restar frescor a Obama i recomposar la fotogènia de McCain; volgudament inexperta en política exterior, ja que si no pots competir amb Biden, més val que tractis de donar-li la volta al tema com a un mitjó; conservadora de la darrera fornada, per a trivialitzar les antigues vel.leitats centristes i altres pecadets -diguem-ne de joventut- de McCain; descreguda del canvi climàtic, perquè sinò tots els els candidats en aquesta elecció serien massa verds...La quadratura del cercle serà fer que, davant de tants flancs "coberts" a la vegada, el propi McCain no quedi desdibuixat.

El secret de Palin, captat amb habilitat pels kingmakers republicans, consisteix en parlar clar sense deixar res al pap, i sobretot, sigui el que sigui que en surti, mostrar-se'n inmensament orgullosa. "Sí, i que passa?" seria el lema velat de la campanya de Palin, que es complementa bé amb el mar de cartolines que se li agita al davant amb l'escrit "Country first". D'aquesta manera, la candidata a vicepresidenta ha anat posant peça rera peça del seu historial acolorit a l'aparador, cadscuna de les quals haurien sigut suficients per enfonsar la carrera del política dels altres contricants. Ens diu que ha combatut la corrupció a Alaska i resulta que això passava també per fer mans i mànigues per deixar sense feina el seu ex-cunyat després que es divorciés de la seva germana; ens parla de fèrria moral sexual, però no sembla disposada a reconèixer que alguna cosa no ha funcionat en l'educació dels seus propis fills al respecte i al mateix temps, no té cap pudor a fer entrar la qüestió en campanya com a una arma de doble tall; reclama un patriotisme sense fissures i fins fa pocs anys el seu marit militava en una formació per a la independència d'Alaska -ha desmentit en un comunicat que ella també en formés part; per a ella, la Creació es va completar en set dies, però no dubta en voler-la foradar com un gruyère en un temps igualment rècord, amb perforacions petrolieres a tort i a dret en les terres verges d'Alaska, així com amb un exibicionisme cinegètic -pura taxidèrmia, sang i fetge- que fa les delicies de la National Rifle Association.

Aquesta és la solidesa de Palin: determinació a mostrar-se determinada. És aquesta línia que pugui donar per a dos mesos, fins a les eleccions? Tot depen del fato que encara estigui disposada a treure.

El compromís global de Costa Rica

El President Óscar Arias, que avui ha pronunciat un discurs memorable al ple del Parlament Europeu, és prou conegut a Europa i el món pel seu compromís i el del seu país, Costa Rica, amb la pau i el desenvolupament a Amèrica Central. Fa 21 anys, durant el seu primer mandat, la seva tasca va ser reconeguda amb el Premi Nobel. Avui, la regió centroamericana ha recuperat la pau, però persisteixen en alguns països greus situacions d'inseguretat i pobresa.

Europa no ha mantingut el nivell d'atenció i ajuda que va prestar durant els conflictes armats, però en alguna mesura aquesta situació està canviant. Durant diverses reunions al llarg del dia, els diputats hem tingut la ocasió d'intercanviar punts de vista amb el President Arias sobre el seu país i, especialment, sobre les actuals negociacions per a un acord d'associació entre Europa i Amèrica Central, que es podria convertir properament en el primer acord biregional d'aquesta naturalesa que conclou la Unió Europea. El Parlament ha defensat en tot moment que l'acord vagi molt més enllà d'un tractat de lliure comerç i inclogui també dos pilars fonamentals: el diàleg polític i la cooperació al desenvolupament.

Costa Rica ha estat model de pacifisme -és una societat sense exèrcit- i de prosperitat -en paraules del President, el que s'ha deixat d'invertir en armament, s'ha pogut invertir en educació i benestar-. La qualitat de vida permet avui Costa Rica passar de l'antic compromís regional al compromís global, per mitjà del que denominen "Paz con la Naturaleza". Biodiversitat, massa boscosa, turisme sostenible... tot això caracteritza el país i els seus ciutadans no només no ho volen perdre sinó que volen potenciar-ho, per a ells i per al conjunt del planeta. Amb l'horitzó de la propera celebració del dos-cents anys de la independència, s'han plantejat assolir un nivell zero d'emissions de carboni. No estan sols en aquest objectiu: impulsen amb Nova Zelanda i Noruega una coalició de països que treballen en el mateix sentit. Convé esperar que l'experiència s'encomani arreu del món i que aquest club encara restringit creixi per abastar cada vegada més països.

Biden

L'elecció de Joe Biden per a formar ticket amb Obama als comicis del novembre em resulta una bona notícia. Biden té una llarguíssima experiència: trenta-cinc anys com a senador per Delaware, president del comité d'Afers Exteriors de la Cambra. Si accedeix a la vicepresidència, de ben segur la política internacional nord-americana podrà edificar-se sobre una capacitat d'anàlisi i un ventall d'elements sense precedent. I no ho dic tant per la quantitat com per la qualitat. He llegit en alguna banda que el propi Biden (inicialment candidat ell mateix a les primàries demòcrates) va dir que les frases de Giuliani contenen invariablement "subjecte, verb i... '11 de setembre de 2001'". Biden, en efecte, es situa en unes coordenades ben diferents, les d'un món complex i interdependent, amb conflictes de naturalesa canviant, on no tot és pot en resumir en treure el garrot.

Segurament en les properes setmanes, com succeeix sempre, veurem com s'intenta airejar draps bruts. Amb aquesta dil.latada trajectòria, no faltaran a Biden flancs dèbils. Però per damunt de tot, la tria d'Obama es una nova mostra del seu coratge: enlloc de recrutar alguna figura que li asseguri un dels grans Estats que es decideixen sempre per poc marge a cada elecció (swing states com Ohio, Pensilvània o Florida), aposta pel senador del minúscul estat de Delaware; enlloc de fer càlculs per reequilibrar suports de les diferents minories o segments socials, dóna prioritat a un discurs d'alta volada i de dimensió global, en el qual tothom que hi estigui disposat, s'hi pugui reconèixer

"Manifest destiny"

Sioux Center és una població tranquil.la a l'oest d'Iowa. Els camps de blat de moro evolucionen gairebé inperceptiblement en carrers vorejats de gespa ben tallada i arbres alts.

Dos terços de la població són d'origen neerlandés, la proporció més alta dels Estats Units. Orange City, a mitja hora de distància en cotxe, és també un indret de decidit predomini neerlandès. Sota el cartell de benvinguda, una sèrie de rètols en forma d'esclop t'indiquen les diverses direccions. En una cantonada, et sorpren una cabina telefonica en forma de molí, amb tot el parament. A la botiga d'esclops del centre, a part de vendre la producció pròpia i speculoos, lliuren certificats d'autenticitat amb les compres de ceràmica de Delft.

Dono un cop d'ull a Wikipedia, sobre els enclaus neerlandesos als Estats Units. Llegint sobre Holland, Michigan -una població que vaig visitar l'any passat- em sobta que l'entrada parli de "xoc cultural" entre els calvinistes militants que s'hi assentaren a mitjans del segle XIX i els habitants de sempre, els indis Ottawa. No em puc imaginar una dialèctica entre costums i cosmovisions com a causa del "desplaçament d"aquests darrers cap al nord". Convindria parlar de xoc sense adjectius, en la seva acepció més literal. El mateix val pels Sioux d'Iowa i pels indis d'arreu del país.

Els nouvinguts europeus eixamplaren continuament la frontera materialitzant així el "Manifest destiny" que els havia estat promès, una missió "civilitzadora" de llibertat i democràcia que passava per l'adquisició de territoris entre l'Atlàntic i el Pacífic, però que probablement ha revertit també en una missió global al segle XX, un cop esgotats aquests territoris.

Durant prop de 150 anys, algunes d'aquestes comunitats han continuat nodrint-se de la pròpia idiosincràcia original europea, ja sigui per l'arribada preferent de l'antiga pàtria, ja sigui pels matrimonis entre ells mateixos i pel manteniment de les seves pròpies universitats, escoles i esglèsies.

No penseu pas en L'únic testimoni i els Amish: no té res a veure. Són comunitats que participen en tot de la cultura i l'estil de vida estadounidencs, bo i mantenint aquest vincle subjacent, desconcertant per a l'observador europeu d'avui. Com tantes altres realitats seculars, aquesta també es dil.lueix actualment.

West

Començo avui un viatge d'una vintena de dies pel Midwest i l'oest americà. Primer Iowa i Dakota del Sud i després, en una segona etapa, Nevada, Arizona i Califòrnia. Tot i que he viatjat sovint als Estats Units, no he estat mai a l'oest de Chicago -amb l'excepció de Seattle- i per tant em fa l'efecte d'un món nou per descobrir, la part més jove del país, si ens fixem en com va anar avançant la frontera des de Nova Anglaterra cap al Pacífic.

Tot i la temptació, no m'he endut cap lectura relacionada. He tingut Steinbeck a les mans, en un moment d'indecisió abans de marxar. M'han parlat amb entusiasme de On the road, de Jack Kerouac. Tinc a mitges, des de qui-sap-lo, American vertigo, una exploració encarregada Bernard-Henri Lévy per Atlantic Monthly, originalment publicada per entregues per la pròpia revista. He preferit evitar l'excès de suggestió i predre'm el viatge com els trajectes que faig en tren, durant els quals em costa llegir: la successió ràpida de paisatges té un atractiu massa gran.

El propòsit de Lévy -només cito aquí la seva obra d'enmig d'altres per motiu pràctic- és posar en relació la mirada europeu (llegeixi's francesa) amb l'espai estadounidenc actual, per veure qu'est que ça donne. Existeix un allunyament progressiu de les dues societats? Aquest és l'interrogant de fons és present avui en tots els nivells de relació (excepte en el dels grans negocis).


Crec, però, que la questió s'ha de situar en el seu terme just: a Europa i als Estats Units hi ha moltes persones capaces d'encaixar amb total naturalitat diferències aparatoses. Exemples: la visibilitat de la religió, l'optimisme militant o l'expressió de sentiments en públic a ca'ls nord-americans; el tractament obert del sexe, la complexitat de les estructures polítiques i economiques o l'ampli ventall d'opcions ideològiques, a la banda europea. Es tracta de saber, en canvi, si les societats d'una i altra banda estan evolucionant cap a sistemes incompatibles amb la comunicació col.lectiva. Europa ha descobert amb Obama una vasta amèrica progressista. On era fins ara? Realment haviem anat a cercar, a gratar més enllà de la superfície? O bé ens hem conformat amb una imatge teledirigida? Des de l'esquerra europea, des dels moviments socials, s'ha pensat mai seriosament en "desembarcar" als Estats Units per explicar la pròpia visió del món? Hem tractat realment de trobar interlocutors i aliats en la societat civil, els treballadors, les dones, les minories...per a una millora de les nostres relacions?

Cal d'altra banda, desfer-se de la idea d'una nord-amèrica "essencialment" propera, que ens defrauda quan no ho és tan. Sospito que és un invent de la guerra freda, o almenys molt reforçat per aquesta. Els anys 50 i 60 poden haver estat un moment de convergència únic, que ens ha fet creure que sempre havia estat aixi. La questió és que fins aleshores les societats europees desconfiaven del laisser faire dels Estats Units, de la mateixa manera que des d'aleshores la societat nord-americana ha desconfiat del laisser passer europeu.

En definitiva, com totes les societats en el món global d'avui,, l'europea i la nord-americana tenen concomitàncies i diferències. La idea que nosaltres, per dir-ho d'alguna manera, entrem dintre del seu E pluribus unum (o en la seva versió guerrera, el United we stand) haurà estat una il.lusió força reeixida en la construcció d'un altre West, el de la política de blocs. És l'oest americà el cor i l'ànima d'aquest volgut oest global, d'aquesta fabulosa construcció? Ho veurem. M'inclino més a creure que és una terra amb molta gent que tot just comença a sentir la seva veu i que, definitivament, no volen un món de cow-boys. Són la mateixa gent que a Idaho, per exemple, es van aplegar en un dels actes més multitudinaris de suport a Obama durant les primàries, desafiant tots els estereòtips.

Geremek

Aquest diumenge ha mort Bronislaw Geremek. No puc dir que l'hagi conegut més enllá de quatre o cinc converses. Van ser, en canvi, converses vibrants, entuasiastes. Parlàvem d'història sense parlar del passat; parlàvem del coneixement de la història com a argamassa per a la societat del futur. A ell li agradava fer referència a la "memòria" -subratllant ben bé la paraula- a escala europea. S'hi referia amb posat pensaròs, com si fos una obsessió sobrevinguda; en canvi, no costava gens endevinar que aquesta era la idea-síntesi d'una llarga trajectòria.

Dijous passat, a l'aeroport d'Estrasburg, ens miravem les agendes per tal que el setembre pogués parlar-nos de memòria i espai mediterrani en una escola d'estiu a Itàlia, segons un encàrrec que els organitzadors m'havien fer arrivar per a ell. Em va semblar endevinar la manera de convèncer-lo: "Volen tractar la història dels exclosos, dels 'altres'", vaig dir-li. La mirada se li il.luminava, entre heroica i llaminera. El Geremek historiador s'ha dedicat, sobretot, a escriure la història dels que, pel fet de situar-se en els marges de la societat, no van poder escriure la història.



Per això i per més, fou intel.lectual de dimensió europea: els seus ensenyaments no tenen època ni lloc. Serà també recordat com a ferm opositor a la dictadura polonesa, Ministre d'exteriors de Polònia i més recentment víctima fallida dels afanys persecutoris dels germans Kaczyński, que volien fer-li perdre l'acta de diputat europeu en negar-se Geremek a prestar un nou jurament negant haver col.laborat mai amb les autoritats comunistes. Entre reunió i reunió en una missió recent a les Nacions Unides confessava, amb un xiuxiueig còmplice que en cap cas sonava a menyspreu a la posició política que ocupava, que el que li agradaria de veritat era tornar a la recerca històrica.

Haurà estat precisament la sàbia combinació entre política i erudició, entre coneixement i servei públic, el que permet avui el seu llegat oferir-se a d'altres persones, perquè continuin la tasca. El relat del que s'ha esdevingut surt dels llibres per convertir-se en un terreny per a l'entesa i per a la convivència en termes pràctics, si sabem trobar, per mitjà del diàleg, els ingredients adequats. Aquest és el millor antídot contra la intolerància, l'amenaça més greu dels nostres temps.

Centrem-nos: som d'esquerres

De tant en tant, sorgeixen veus que defensen o recomanen una obertura de tal o tal força d'esquerra cap al centre. Passa en tots els països d'Europa: el New Labour a Gran Bretanya fou concebut per a desintegrar tota demarcació ideològica entre el liberalisme i les trade unions; Schröder assajà a Alemanya un molt explícit Neue Mitte; Royal a França s'arriscà gairebé a cedir a Bayrou la plaça de candidat "revolucionari". Per "obertura" normalment s'estén desplaçament amb tots els atuells programàtics cap al terreny del centre, amb la confiança que es mantindrà un electorat incondicional, captiu i sofert, escorat cap a l'esquerra.

No sempre aquest tipus de consells es proposen en època de crisi de confiança o de caiguda de popularitat. En ocasions es fonamenten en el voler fer constatar la xamba que un executiu ha tingut governant incòlume des de l'esquerra, per afirmar tot seguit que si col continuar per la via de l'èxit, caldrà que de manera racional viri cap al centre i deixi de confiar sense més en la bona estrella.

Aquest és el cas, és clar, d'Espanya. Durant l'últim any de la passada legislatura, molts auguraven mesures destinades a plaure els "centristes". En no verificar-se, a l'inici de la nova legislatura també molts auguraven "un bany de realisme" en l'acció de govern, deslliurat ja l'executiu de la pressió de la campanya. Se'ns ha dit i se'ns diu que les enquestes mostren com una majoria de gent s'autoubica al centre.

El discurs de Zapatero al Congrés del PSOE, celebrat els passats 4,5 i 6 de juliol a Madrid, va dissipar dubtes i espantar recomanacions del tipus referit. El govern governarà per a tots amb un programa d'esquerres, i no pas des del centre i per al centre.

Algunes consideracions s'imposen, per a prevenir futures crides a "centrar-se". Morfològicament, el centre és un punt, mentre que l'esquerra és tota una àrea. Així, un es pot situar més o menys a l'esquerra, mentre que del centre només se'n pot estar a les inmediacions. Aquest centre inabastable només es defineix en funció del que en cada societat es posi a la dreta o a la esquerra de la balança.

El centre no és, doncs, un territori per conquerir sinó una referència del llenguatge polític amb finalitats merament pràctiques. El fet que les persones puguin autodefinir-se de centre no vol dir que les opcions polítiques puguin instal.lar-s´hi còmodament, sense bascular.

Jo diria que a l'electorat de totes les adscripcions -fins i tot de la dreta- premia sobretot els líders de coherència contrastada. Coherència entre el bagatge ideològic i les propostes per al futur. Coherència entre el que es diu i el que es fa; coherència entre ideal i determinació. Coherència, fins i tot, entre el que mostres i el ets.

És per això, també, que Obama sedueix més enllà dels sectors de suport tradicional al Partit Demòcrata. No ha fet cas dels cants de sirena que advoquen per que adopti un missatge més convencional, compatible amb les més variades tendències. La gent, arreu, està cansada de tacticismes i de lideratges reversibles. Per això crec que fins i tot molts conservadors votaran a Obama en detriment de McCain, que ha abundat en aquest joc. "Republicans for Obama" existeix ja, de fet. Encara que alguns em diuen que sona a una cosa com ara "Jews for Christ"...

Productes de defensa

A la Comissió de Mercat Interior hem començat la discussió de l'informe Ruhle sobre la simplificació de termes i condicions de les transferencies de productes relacionats amb la defensa dintre de la Comunitat.

Mai no m'ha deixat d'impressionar que Eslovènia, en el moment d'acccedir a la seva independència (1990-1991), es plantegés si calia tenir exèrcit o no. El repte que tenim avui no es pas decidir-nos en aquests termes, sinó com fer dels exèrcits un instrument de pau al món i un factor d'integració a casa nostra, a Europa. Crec que aquesta també és la óptica de Heide Ruhle, dels Verds.

Per això, l'informe en qüestió i la directiva de la Comissió que li serveix de base tenen l'ambició de posar a fi a la reexportació indeguda d'armament cap a zones de conflicte sense autorització del país productor. Amb aquest i altres objectius, Parlament i Comissió aborden la reforma del sistema de llicencies europeu i la eventual introducció d'un sistema comú per a les indústries europees de defensa.

La ponent deixa també entreveure realisme: no podrem assolir una sistema unificat per als productes de defensa de cop i volta, sinó que estem només en un escenari intermig. Crec que cal aprofundir encara més en aquest realisme: sense una Europa política -pesi a qui pesi, i a mi em pesa molt- hem d'admetre que noció "d'interés nacional" en l'àmbit estratègic té una entitat concreta, mentre que la noció d'"interés europeu" és del tot difusa. Tenint en compte això, cal tenir una especial cura que les cooperacions existents entre grups de països . Si voleu, és una expressió més de les geometries variables en les que ens movem, però que al capdavall ens fan avançar, encara que sigui a batzegades.

No voldria que demà ens trobessim amb un sistema europeu de llicencies d'armament formalment impecable però que a la pràctica elimina les cooperacions existents i sense una Europa política que ens serveixi de guia. Seria un terreny abonat per a actituds com la del govern de la República Txeca dels darrers dies, amb la signatura de l'acord amb els Estats Units per a la instal.lació de l'escut antimíssils. Un fet que sens dubte fa més difícil que els europeus siguem responsables de la nostra pròpia seguretat.

Joves europeus, joves mediterranis

Els guanyadors del concurs Joves amb iniciativa, convocat per la Fundació "la Caixa", han visitat el Parlament. En David Hammerstein i jo hem estat amb ells en un acte en què ens han mostrat un video amb els diferents projectes i ens han lliurat un decàleg amb les propostes dels grups de treball que han organitzat aquests darrers dies a Brussel.les juntament amb joves belgues. En adreçar-me a ells, els he manifestat el que crec més significatiu del seu gest: que hagin cregut en l' oportunuitat que se'ls oferia per canalitzar i ampliar el seu projecte. En general, hi ha un problema de desconfiança dels joves de tot allò que ja ens ve organitat, pautat, ja sigui des del sector públic com des del sector privat. A vegades perquè sembla poc espontani, altres perquè hi ha por de ser instrumentalitzats.

Els projectes que ens han mostrat -itineraris amb acompanyament per a gent gran a la muntanya a Castelló, grup de música amb inmigrants a Cànàries, formació per a reclusos a Madrid, discoteca a Barcelona amb discapacitats intel.lectuals- tenen una força interna impressionant i per tant haurien de servir també perquè d'altres joves espantessin també possibles reticències a implicar-se.

Poca estona després, he conversat llargament amb un grup de joves libanesos. La visita d'aquest grup, coordinat per llur alcalde, té una especial significació: es tracta de la primera ocasió en que el Parlament acull, en el seu programa regular de visitants, un grup d'un país veí d'Europa.

Les visites, fins ara reservades als ciutadans dels Estats membres, s'obren també als ciutadans dels nostres països socis dintre de la Política Europea de Veïnatge. Europa s'ha proposat arribar-ho a "compartir tot, excepte les institucions polítiques", amb aquests països. Per tant, és lògic i del tot desitjable que les portes del Parlament s'obrin de bat a bat a aquestes societats que ens són properes i que volem encara més properes. Des d'aquest punt de vista, al Parlament, Les preguntes, l'interès, els comentaris i els somriures d'aquests joves libanesos pioners resulten ben gratificants.

El missatge que cal que s'emportin és que Europa no els ha d'ensenyar més del que Europa pot aprendre d'ells. Ells formen part d'una societat, la libanesa, que malgrat totes les dificultats, aconsegueix contruir-se dia a dia sobre una diversitat ben marcada. És ben clar que ningú els pot donar lliçons de convivència i convé que ells sentin el nostre reconeixement i la nostra proximitat, no només en sentit geogràfic.

Fidelio

Amb uns quants col.legues del Parlament, ahir vam poder disfrutar de la representació de Fidelio, a l'Opera Nationale du Rhin, a Estrasburg. La música de Beethoven s'adiu especialment amb les inmediacions del Rin. El riu de ben segur té molt a veure amb la progressió tumultuosa, aquàtica i brillant de la música del compositor de Bonn. El riu té molt a veure també amb el caràcter inquiet, vital, transaccional, dels territoris a les dues ribes, ja sigui la Renània o Baden al cantó alemany, ja sigui Alsàcia o Lorena al cantó francès. A l'hora de dinar haviem vist les lleres plenes i les aigues lleugeres a La Wantzenau, despres de les pluges dels darrers dies.

L'argument de Fidelio és fàcil de resumir. Leonore, disfressada de vailet amb el nom de Fidelio, aconsegueix infiltrar-se al castell on es troba presoner el seu espòs Florestan, amb el propòsit d'alliberar-lo. Fidelio entra a treballar al servei del carceller i de retruc enamora la filla d'aquest, desconeixedora com la resta de la seva veritable identitat.

Es tracta de l'única ópera de Beethoven, fruit d'un treball torturat al llarg dels anys, amb diverses reescriptures entre 1805 i 1814. Sens dubte la ràpida successió d'escenaris polítics -les diverses estrenes i representacions primerenques tingueren lloc a Vienna, la primera sota ocupació francesa i la darrera ja amb la restauració habsbúrgica- i l'alt grau d'autoexigencia del compositor i el seu propi desencant revolucionari -el 1804 havia dedicat la sinfonia Heroica a Napoleó com a encarnació dels valors republicans- deixaren la seva petja. La part final fou alterada diverses vegades, de manera que encara avui apareix una mica desestructurada, un fet que s'accentua amb la interpretació consuetudinària -introduida per Mahler- de la tercera de les quatre obertures successives que tingué l'obra, justament entre les dues escenes del segon i darrer acte.

Un no es pot estar de pensar que, tot i la genialitat de l'obra, Beethoven es trobava engavanyat en el format d'ópera, i que suportava malament els compromisos que aquest format li impossava en termes de llenguatge i de missatge. Fidelio és enlluernador perque s'assembla a les seves millors simfonies. Des de la nostra perspectiva actual, ens sorprèn que la vivacitat inicial de la trama es resolgui amb un recurs Deus ex machina extemporani: les trompetes anuncien l'arribada d'un ministre al castell en el moment precís que el malvat governador Pizarro es diposa a matar Florestan juntament amb Leonore, que s'havia descobert en un intent desesperat d'evitar l'execució del seu marit. Això dóna pas a una darrera escena coral d'exaltació de l'heroisme i de la llibertat, però que en el fons es també una exhaltació del paper moderador i de guia del ministre. En definitiva, enmig de tant sentiment abrandat, de sobte s'obre pas la defensa d'alguna cosa a cavall entre la monarquia autolimitada i la república presidencialista, com a mal menor davant de la restauració dels monarques absoluts.

Suposo que aquesta capsula ideològica final, que avui ens sembla previsible i estandaritzada, tenia en aquella época d'involucions l'aspecte que té avui una pel.licula de Michael Moore en l'intent de salvar el que es pugui de l'herència soixantehuitarde. La nostra, que ningú en tingui cap dubte, és una época de restauració, de rearmament de l'ancien régime fins allà on es pugui, que serà molt si no s'esvaeix aviat la constel.lació de governs de dreta a Europa. Sarkozy no és pas el nou Napoleó, com a vegades el pinten. Ha escollit ser el nou Metternich, el nou gendarme d'Europa. Esperem que la seva estela no duri mig segle. Esperem també que algun dia les pel.lícules de Moore ens semblin clixé i cosa superada.

Una altra Mediterrània

Llegeixo el llibre Un altro mediterraneo*, de Salvatore Bono, professor emèrit de la Universitat de Perugia i fundador de la Societé Internationale des Historiens de la Mediterranée (SIHMED), una xarxa que ha presidit fins fa poc. El professor Bono m'ha demanat que participi a la presentació de la seva obra -tot just acabada de publicar- a l'Istituto di Studi Filosofici de Nàpols, el proper 10 de juny.

La invitació em satisfà especialment, per diversos motius. En primer lloc, per la oportunitat de retrobar el professor Bono -un gran conversador- a qui vaig conèixer a la Summer School de l'Universitat de Nàpols "l'Orientale" fa un parell d'anys, però a qui ja coneixia "a distància" en la seva qualitat de membre del Consell Assessor de l'Institut Europeu de la Mediterrània. En segon lloc, perquè el llibre és
extraordinari. I no ho dic pas únicament en termes superlatius, sinó també en el sentit d'allò que és inhabitual. El títol ja apunta cap aquí: se'ns vol presentar un mediterrani alternatiu o, per dir-ho d'una manera menys connotada, una visió alternativa de la Mediterrània.


L'autor aconsegueix el seu proposit gràcies al desenvolupament de dues idees fonamentals. En primer lloc, cal un esforç permanent -condemnat a no tenir fi- per desmuntar els clixés sobre la Mediterrània. En segon lloc, cal explorar les possibilitats de construir una història mediterrània, que haurà d'estar marcada igualment per un caràcter inacabat, obert, per tal que pugui tenir èxit.

Estic convençut que ha arribat el moment de comprometre seriosament les institucions amb aquesta segona qüestió, no pas per fer-nos amb un relat històric amb segell oficial, sino per tal que poders públics facilitin espais de discussió sobre el "d'on venim?" i el "cap a on anem?". De la mateixa manera que mirem de decidir quins poden ser els blocs constitutius d'una identitat europea, cal afavorir també una narració col.lectiva en l'espai euro-mediterrani que expliqui els perquès de la interdepèndencia actual i posi de relleu la necessitat d'una cooperació reforçada en el futur.

No s'ha de tractar pas d'una instrumentalització de la història. Cada parcel.la de la realitat obté necessàriament un discurs explicatiu o un altre i, en aquest cas, si no aconseguim introduir el de la interacció com a una constant en la història dels pobles mediterranis i europeus -entre conflicte i cooperació-, sens dubte se n'imposarà un altre de ben diferent: el de la divisió i la confrontació permanent i inevitable entre grans blocs identitaris que responen sobretot a l'intent de mobilitzar recursos de poder de cara al futur i que no resisteixen una anàlisi acurada del passat ni ofereixen una descripció plausible del present.

Bono, que en la seva trajectòria s'ha dedicat especialment a fer recerca sobre l'esclavitud en la Mediterrània medieval, ens recorda que els esclaus eren tant o més presents a les ribes "cristianes" com a les "musulmanes". Per altra banda, la suposada solidaritat cristiana front als turcs o al mon musulmà va brillar per la seva absència en molts moments: la França del segle XVI establí aliances amb l'Imperi Otomà contra el Sacre Imperi Roman-Germànic i els dominis dels Habsburg i fins i tot acollia les naus turques en els seus ports; la unitat d'acció "cristiana" contra els turcs només va ser una realitat en moments molt concrets, acompanyats d'un especial dramatisme, com la batalla de Lepanto el 1571 o el setge de Vienna el 1683. En general, els regnes cristians van restar impassibles davant l'avenç territorial, pam a pam, de la gran potencia musulmana, mentre no van veure el risc massa aprop.

Al marge d'aquesta dicotomia entre conflicte i cooperació se m'acudeixen altres eixos transversals que podrien estructurar una veritable història euromediterrània, que pogués estar especialment a l'abast de tots estudiants: les estratègies economiques que prenen forma en l'ambient característic de la conca mediterrània; els moviments humans i el seu paper en la transmissió d'idees, expressió cultural i formes d'oganització; i per últim, la tensió entre continuïtat i canvi en les relacions socials. Aquest darrer element ens podria ajudar a entendre i a apaivagar la tensió actual entre societats obertes i fonamentalisme, tant en una riba com en l'altra.

Amb l'actual política europea de veinatge i prenent com a referencia l'exit dels programes Erasmus i altres programes d'intercanvi educatius, ens trobem ara davant d'un escenari madur per poder iniciar iniciatives ambicioses en aquest sentit. El relat col.lectiu euro-mediterrani ha de ser la base ineludible per als importants objectius comuns Europa i el mediterrani s'ha fixat ja, des de l'inici del proces de Barcelona el 1995. Si avui ens podem plantejar un tal relat historic amb projeccio de futur, és gràcies a persones com Salvatore Bono, que han sabut anar ben enllà de l'erudicio i dur a terme una labor d'agregació d'esforços i de teixir xarxa.

*Salvatore BONO, Un altro Mediterraneo. Una storia comune fra scontri e integrazioni, Salerno editrice, 2008.

Diàleg entre cultures

El proper dissabte (7 de juny) les institucions europees a Brussel·les celebren la seva jornada de portes obertes. La Comissió, el Consell i el Parlament acullen tota una munió d’activitats, tant lúdiques com de debat, per apropar la seva labor a la ciutadania. L’any 2008 fou declarat any Europeu del Dialeg intercultural i aquest és precisament el tema en el que es centrarà la jornada.

Des del gener, el Parlament s’ha abocat a fer la seva part i ha desplegat tot un seguit d’iniciatives i esdeveniments relacionats amb el diàleg entre cultures. Durant la jornada de portes obertes, s’ha organitzat un debat especific en el qual participaré en nom del Grup socialista, juntament amb Giovanna Corda. Avui em dedico, doncs, a ordenar algunes idees sobre la qüestió.

El diàleg entre cultures ha existit sempre, tant o més que els conflictes entre les cultures i el que els dóna vida, les societats. Pot resultar una obvietat, però a la vista de l’animositat existent actualment en l’escena intennacional per raons d’identitat, a vegades sembla que ho perdem de vista. El que si que és nou del tot es que les institucions polítiques hagin fet seu aquest diàleg, al més alt nivell.
Aquesta apropiació es produeix, de manera forca rapida, a partir de 2001, després dels atacs de Nova York i Washington. Si tractem de recordar-nos de la manera de veure el món que teniem els europeus abans d’aquests fets, no podem sinó veure aquest abans i despres com a una presa de consciencia abrupta de la forca destructiva dels prejudicis culturals i de la necessitat de prevenir-los mitjancant un diàleg reforçat.

L’aleshores president de la Comissió Romano Prodi ben aviat va constituir un “Grup de sabis” sobre el dialeg intercultural, per tal que pogues donar indicacions sobre els passos a seguir. El 2005 es posava en funcionament la Fundacio Anna Lindh per al diàleg intercultural, una entitat amb seu a Alexandria i vinculada al Partenariat euro-mediterrani i per tant sostinguda i finançada per tots els països socis, tant de la riba nord com de la riba sud de la Mediterrània. Per últim, l’any Europeu del diàleg intercultural arriba en un moment en que la institucionalització d’aquest diàleg ha arribat a importants cotes en el sistema internacional: les Nacions Unides han fet seva la proposta de l’Aliança de Civilitzacions, promoguda pel president del govern espanyol Jose Luis Rodríguez Zapatero y del primer ministre turc Recep Tayip Erdogan. El seu desenvolupament ha estat confiat a l’ex president portugués Jorge Sampaio.

Els diferents marcs creats han multiplicat els projectes i iniciatives, de manera que crec que hem anat mes enlla d’un primer estadi -que ha durat uns quants anys- en que tothom parlava de diàleg cultural sense saber massa com abordar-lo. Els discursos es dedicaven més a subratllar la necessitat del diàleg cultural que no pas a entrar en matèria sobre com posar les primeres pedres. L’eclosió actual es una mostra de maduresa: la lógica diàleg intercultural s’obre pas en els sectors més variats de la política, la gestió i la vida de cada día. Qualsevol inquietut que ens poguem plantejar, troba a traves d’internet la seva correspondència en alguna iniciativa a mida, per no parlar d’una oferta molt mes general –“per a tots els publics”- que es concreta en concerts, festivals, exposicions, etc.

Ens cal, però, assegurar el pas a una tercera fase: la dels intruments duradors i les realitzacions concretes. El dialeg intercultural, per tal de ser efectiu, ha de ser altament transformador. La seva filosofia ha de ser un element transversal a totes les polítiques de la Unió, tant les que ens relacionen amb l'exterior com les que garanteixen la cohesió social a l'interior.

Crec que hi ha dos àmbits principals reclamen aquesta intervenció molt més agosarada. El primer ens pot abocar a una certa frustració, per la dificultat d'obtenir resultats inmediats: es tracta de debatre en profunditat i a escala planetària les nocions bàsiques de la política i la governança, no pas des de la perspectiva d'occident versus "tota la resta" sinó des de la convicció que el dret internacional i la globalització configuren poc a poc una "civilització global" i que tots els sistemes polítics, jurídics i culturals del món están interpenetrats en una o altra mesura. Evidentment, es tracta d'una tasca de llarg recorregut, però necessària: l'objectiu ha de ser assolir estructures de govern mundials en que totes les tradicions s'hi puguin reconèixer.

El segon àmbit podria oferir-nos a mitjà termini resultats gratificats si hi posem l'empenta necessària: es tracta de posar l'accent en l'educació. Aquest ha estat sempre un instrument predilecte de l'esquerra per a la transformació social i així ha de ser també pel que fa a les visions sobre la diversitat. Els programes educatius -pensem en el programa Erasmus- són un dels grans éxits del projecte europeu. Ara cal eixamplar l'abast d'aquests programes i donar-hi cabuda als estudiants dels països veïns i socis. L'objectiu ja es troba en fase de desenvolupament, però cal que reclamem una acció d'alta volada i prioritats ben clares. Al meu entendre, l'àmbit de les ciències socials i humanes -no sempre prou valorades davant d'altres disciplines- ofereix un potencial únic com a pont per a l'entesa cultural. És a partir de la resposta conjunta -europeus i no europeus- als interrogants de sobre d'on venim i cap a on anem que podrem esmenar les incomprensions del passat i més entenedor el present. A partir d'aquí, haurà de ser més fácil construir una relació plena en tota la resta i afrontar en millor condicions el futur.

Els pobles indígenes a les Nacions Unides

He participat en la missió del Parlament Europeu que durant tres dies s'ha sumat als treballs de Fòrum Permanent de Nacions Unides sobre afers indígenes, a la seu de la organització a Nova York. La composició del grup és força plural: l'integrem 6 diputats de 4 grups polítics diferents, cadascun també d'un país diferent.

És la primera vegada que la Cambra envia un missió al Fòrum i arreu ens assenyalen el valor d'aquesta participació i ens manifesten l'esperança que això pugui ser una constant en sessions futures.

Per què el Parlament Europeu - o en general Europa- hauria d'implicar-se en els afers indígenes? Alguns governs no-europeus recticents a la multilateralització dels afers indígenes s'han fet la pregunta; els integrants de la missió hem afegit noves raons a les que ja portàvem.

En primer lloc, l'argument més a la vista és que Europa persegueix un ordre mundial amb normes i estructures per a una governança comuna: qualsevol cosa que passi en aquest nostre món interdependent, és també d'importáncia per a Europa. I els pobles indígenes no són pas una part negligible del que ens envolta: comprenen més de 300 milions de persones i acusen més que cap altre col.lectiu un fenòmen del qual en són els darrers causants: el canvi climàtic. Als pobles circumpolars se'ls fon la Pátria sota els peus, al Pacífic ja hi ha illes anegades i la minva de la biodiversitat altera greument estratégies seculars de subsistència.


Els participants de la missió amb Mary Robinson

En segon lloc, qui ha dit que a Europa no hi ha pobles indígenes? Els sami i els inuit són ben presents al nord d'Escandinàvia i ben actius en els diferents marcs multilaterals a cavall entre continents, com el Consell Àrtic. Al Pacífic hi ha diversos territoris que pertanyen a països de la UE.

En tercer lloc, la UE té en procés diversos diàlegs i negociacions per a acords d'associació, bona part d'ells amb Amèrica Llatina. El Tractat d'associació birregional amb Amèrica Central, per exemple, podria concloure's d'aquí a un any o dos. Les institucions de la Unió han fet un esforç especial per insistir que aquest tractat no és un mer acord per a una zona de lliurecanvi, sinó que es recolza també en dos pilars d'inportància capital: el diàleg polític i la cooperació al desenvolupament. Això és el mateix que dir qué el vetllar pels drets dels pobles indígenes en aquesta zona estarà al centre de la nostra relació com a socis. La nostra participació creixent en el Fòrum Permanent es justificarà plenament pels compromisos adquirits bilateralment amb els nostres socis.

El procés d'institucionalització dels afers indígenes dintre del sistema de Nacions Unides ha estat molt lent. Després de 25 anys de pasos petits però importants, el 2007 va veure la llum la Declaració sobre els Drets dels Pobles Indígenes. Aquest instrument s'enfronta però a una molt dèbil implementació. Bolívia l'ha fet adoptar com a llei -Evo Morales s'adreçà al Fòrum permanent en la inauguració- però diversos països de rellevància mundial ni tan sols l'han ratificada. Europa, crec, pot donar aquí un cop de mà molt necessari.

D'entre els molts encontres que els membres de la missió hem mantingut -amb representants de Namibia, de la Polínesia francesa, del govern australià, dels berbers i un llarg etcètera), se'm destaca ara la oportunitat que vaàrem tenir de conversar amb Mary Robinson, ex alta representant de Nacions Unides per als Drets Humans, al final del nostre programa. Robinson sosté que els drets humans es troben en risc seriós de retrocés. Per això, ens diu, es va unir amb tota la convicció al grup dels Elders (els ancians) per promoure la campanya per Every Human has rights, que cada mes durant el 2008 se centrarà en l'actualització i reforçament dels drets en un àmbit concret. Ens comenta que la proposta la va afalagar i inquietar al mateix temps, pel fet de ser inclosa en la categoria dels que tenen experiència perquè tenen ja una certa edat. I es que ningú diria que passin els anys per aquesta dona de mirada clara i gest viu. Hom diria que el magnetisme que li ha permés sumar esforços i despertar consciències es manté del tot intacte.